|
No és fàcil parlar dels Rolling
Stones en Liverpool. No perquè no agradés la seva música,
sinó perquè sent un de Liverpool, costa creure's aquell poderós
mite que els Beatles eren quatre nois bons i els Stones
cinc nois dolents. El mite ha recorregut el món durant
50 anys creant role models per a adolescents des de Delhi
a Dallas, des de Tòquio a Tarragona.
En Espanya, ésser de Jagger
i Richards
venia a ser un senyal d'identitat revolucionària enfront dels
conformistes ié-ié de la beatelmania. "Els Beatles
cantaven I wanna hold your hand, (vull subjectar
la teva mà) a nosaltres, ens agradaven més els Stones
perquè volien subjectar altres parts del cos", va afirmar Dick
Waterman, manager de bluesmen diversos que va viatjar amb els
Rolling Stones
en el seu gira europea de 1970.
Però aquí, en Liverpool, la idea no quadra. Ni tan solament
en la nova col·lecció del merseybeat de l'avantguardista Museu
de Liverpool obert aquest any. Els nois bons brillen
per la seva absència quan recorres el vell dockland, darrere
de l'icònic Liver Building i els clubs nocturns, on John
Lennon comprava els seus discos de rhythm and blues i rock
and roll a mariners nord-americans abans que aquests es perdessin
en Llimi Street entri prostitutes. Dones com Maggie May, la
protagonista de la cançó skiffle que John Lennon i els
Quarrymen van cantar als stze anys, quan van conèixer
a Paul McCartney.
Tampoc hi ha molts nois bons quan recorres la història fosca
de violència urbana que sempre conviu amb la cultura bohèmia
de poetes com Adrian Henri, del teatre alternatiu i de la música
destrossadora de Liverpool, una foscor ambiental que no era
aliena a la complexa psicologia de Lennon. Nois graciosos,
irònics, això si; però bons...
Aquest no és el record de qui anaven al Cavern Club en
Matthew Street
a veure a aquells que, amb pentinat rockabilly i pantalons de
cuir, tocaven d'esquena al públic. "Liverpool era una barreja
de rock i violència entre 1959 i 1963", explica Gerry
Marsden, de Gerry
and the Pacemakers en una de les entrevistes concedides
en ocasió de la inauguració aquest any del nou museu. "Va haver
400 grups de merseybeat i podies tocar en un club distint cada
nit durant un any sencer". El circuit del rhythm and blues londinenc
que recorrien els Rolling
Stones semblava, en comparança, provincià.
Només Hamburg podia competir amb Liverpool en aquells anys.
Era just quan Keith
Richards, amb uns tendres 19 anys, iniciava una relació
"afectuosament innocent" (segons confessa en la seva autobiografia
Vida) amb la seva primera núvia, Llegix Mohamed. Els
Beatles estaven en altra ona: "Has vist el Satyricon
de Fellini?
Doncs Hamburg era així", li va dir Lennon a Jay Wenner,
de la revista Rolling
Stone, en la famosa entrevista de 1971.
En realitat, la dicotomia noi bo-noi dolent, Beatles
contra Rolling
Stones, és una fabricació de màrqueting de dos brillants
relacions públiques.
|
|
El primer d'ells va ser Brian
Epstein, el venedor de discos de vinil de Merseyside,
va assolir convertir als Beatles en el grup que enamorava
fins a l'àvia, salvant així la bretxa generacional que el propi
quartet havia obert (She's leaving home). "Epstein
ens va enfundar dintre de vestits i la nostra música en directe
va morir", va arribar a dir Lennon.
I després va arribar Andrew
Loog Oldham -més maquiavèlic que Epstein-,
que buscava, en 1962 i 1963, un grup que complís amb els seus
plans de crear un alter ego nihilista i missàntrop (potser
també missògin) que contrarestés els encaramel·lats somriures
dels fab four. És a dir, un conjunt ideat a partir de
la novel·la La
taronja mecànica, de Anthony
Burgess, tal com Oldham
admet en una entrevista telefònica concedida aquesta setmana
a La Vanguardia des de la seva residència de Bogotà:
"La taronja mecànica va ser un dels culpables, per descomptat",
explica. "Per a aquell canvi d'imatge, em vaig deixar influir
per diverses coses, com la novel·la Per què corre Sammy?,
de Budd Schulberg, que conta la història d'un jove que arriba
a l'èxit apunyalant a uns altres per l'esquena".
Oldham
àdhuc defensa el que Epstein
i ell van crear: "El dels nois bons i els nois dolents és tan
vell com el meu avi. Per a cada Elvis
hi ha un Pat
Boone. Per a cada Cliff
Richard hi ha un Billy
Fury... Això explica la teva identitat als teus pares,
i als teus amics. Si t'agradaven els Beatles, això explicava
qui eres", diu, encara avui donant per bé el seu propi mite.
"I si t'agradaven els Rolling
Stones, estaves llançant un advertiment al món...
" El problema para Oldham
i els Stones
era que -a diferència d'ells- els Beatles mai complien
amb el seu estereotip de màrqueting. Cada vegada més influït
per l'LSD, Lennon componia cançons que duien als fab
four a llocs foscs que els Stones
mai arribarien a. "Let em take you down where I'm going
to...", cantava en Strawberry fields,
en 1967. Tot un descens psicodèlic al desconegut.
I quan els Beatles van crear l'extraordinari Sergeant
Peppers en 1967, els Stones
van respondre amb el seu Satanic
Majesties, una imitació tan dolenta que el propi
Richards
qualifica ara de "un munt de merda". No era l'únic plagi mal
fet: "Tot el que fèiem nosaltres llavors, ho feien ells (els
Stones)
dos mesos després", va dir Lennon en la mateixa entrevista.
Richards
es vana en el seu llibre d'haver tingut més aguant amb la droga
que Lennon. Però els Stones
mai van assolir traslladar els seus viatges de consciència a
les seves cançons, com si van fer els Beatles en Sergeant
Peppers. En ocasió de For the benefit of Mr. Kite,
Lennon va prendre LSD i va escriure una lletra surrealista
que recorda al Adrian Henri de Liverpool. Va Intentar explicar
l'experiència al productor George
Martin, descrivint imatges d'infància en parcs d'atraccions.
Els dos van introduir l'enregistrament d'un òrgan de fira, i,
després, van trossejar la cinta, recomponent-la a l'atzar dadaísta
per a donar el so oníric al tema. En comparació d'això, els
Stones
semblaven un grup del munt amb un rock cada vegada més previsible...
|
