París, a l'estiu, és massa asfixiant. Però Paul Mc Cartney li havia promès
a la seva segona esposa, Heather,
uns dies en la Ciutat de la Llum, encara que en aquestes dates s'hagi convertit
més aviat en la ciutat del foc, amb immigrants calcinats davant la xafogor mundial.
Paul Mc Cartney, que està a punt de complir 64 anys, no tindrà més remei
que cantar a Madrid i Barcelona, en la pròxima primavera, la seva famós When
I’m a sixty four del Sgt Pepper’s. És
l'onzena vegada que l'entrevisto. No obstant això, aquesta vegada l'he vist més
jovial que mai i amb un aspecte formidable. El viu retrat de Dorian Gray em rep
amb un “hola, senyor”, ja que moltes vegades li he insistit en cridar-li sir
Paul. —Com et vas sentir cantant ‘Sgt Pepper’s’ amb U2
en el Live 8? —Estrany,
però bé. La veritat és que mai havia cantat aquest tema en públic. El to és alt,
però calia fer-lo tal com va sortir en el disc. Bono
i els nois d'U2 van ser molt
professionals. The Edge em va
ajudar a trobar les notes. Ja no me'n recordava d'elles. Per cert, que no van
aparèixer amb els vestits de ras com havia suggerit Bob
Geldof. Em van enganyar (riures). —I, curiosament, el tema ha
estat nombre u juntament en descàrregues per als ‘ipod’. Beatles
i U2 junts, qui ens
ho anava a dir? —La veritat
és que Bob va tenir una gran
idea i encara em va semblar molt millor que aquest tema fora precisament l'inici
del Live 8. No existeix un gremi més solidari que el dels músics.
—Acabaves d'acabar el teu vintè àlbum sense els Beatles. Per quins
ho has anomenat ‘Caos i creació’? —Perquè
és realment el que he sentit al fer-lo. Ha estat un procés complex que ha durat
més d'un any. Tot va començar quan vaig trucar a George
Martin, al productor dels Beatles, que està retirat, i li vaig preguntar
qui seria el millor tipus per a produir-me. Em va contestar uns pocs dies després,
i em va donar el nom de Nigel Godrich,
de gran prestigi pel seu treball amb Radiohead
i Travis. No em va semblar malament
—Però diuen que la teva relació amb Godrich
va ser bastant turmentosa. —Cert.
Hem discutit molt. M'ha donat morbo comprovar que un músic trenta anys més jove
que jo em digués que no li agradaven moltes de les meves cançons i que no m'ho
anava a posar còmode ni m'anava a deixar tocar amb la meva banda, perquè anava
a estar massa confortable. Així que havia de tocar jo mateix tots els instruments.
—Fins i tot la bateria? Vinga, Paul, això no és el teu. —Què
vols dir, que no sóc bon bateria? Per favor [fa com que s'empipa i després riu].
No sóc el millor del món, però no sóc tan dolent. A més, Nigel
em va dir que li agradava com tocava. En definitiva, Nigel
donava una de freda i una de calenta. No he conegut a molts músics que s'atrevissin
a dir-me que el que estava fent en aquest moment era una merda. I Nigel
s'atrevia, amb tota la seva sinceritat.
—Fins i tot s'atrevia en el procés de composició? –Sí,
sí, per descomptat; era com si estigués present, altra vegada, John Lennon,
com si tornés a escoltar la seva veu crítica, que era terriblement severa amb
el que componia. Una mica que em va passar també quan vaig treballar amb Elvis
Costello. —Sents molta nostàlgia dels Beatles? —És
el normal, no? De vegades… alguna cosa pitjor. Sobretot últimament, encara que
jo no sóc una persona molt sentimental. Quan em fan signar un autògraf en alguna
làmina amb els quatre junts i miro la foto i pinso que ja només quedem dos, se'm
posa un nus en la gola, m'entra una estranya tristesa. —Sembla que
no et relaciones molt amb Ringo Cert? —Ringo
viu a Canadà, de vegades a Los Àngeles, però ens veiem sovint. I mai se m'oblidaran
aquestes hores que passem els dos junts amb George, agafats de la mà, abans
que George morís. | |
—Te'n recordes
molt de George? —Per
descomptat que si. Una de les cançons d'aquest últim àlbum és com un homenatge
a la seva forma de compondre i entendre la música. Es diu ‘Waiting for your
friends to go’. La lletra té un doble sentit, però creo que l'esperit
de George està present en ella. Parlo de tant en tant amb Olivia,
la seva vídua, i amb el seu fill Danny,
un bon noi. —No podem dir quelcom semblat de Yoko
Ono, no? Paul MacCartney es posa molt seriós, baixa el cap i
pensa. Mentre, jo me'n recordo d'una història que em va contar Paul
en altra entrevista fa mesos. Va ocórrer a Roma. Paul viatjava de lluna
de mel amb Heather.
Estaven prenent una copa en el bar de l'hotel quan el pianista va anunciar que
anava a tocar “una de les grans cançons dels Beatles, ‘Yesterday’,
meravellosament composta pel desaparegut John Lennon”. Cal entendre la
ràbia de Paul, que a partir d'aquest moment va tractar de signar les seves
cançons McCartney Lennon. Una batalla perduda. L'últim gest de discòrdia
entre Yoko i Paul
ha estat negar-li ell a ella el permís d'incloure en un recopilatori algunes cançons
d'amor que va escriure Paul amb els Beatles. Parla Paul:
—Respecte com és Yoko,
perquè era la dona de John, però això no significa que existeixi una relació
cordial o sentimental. Amb ella només tracte de negocis. Ho sento per Sean,
que em sembla altre bon noi. —Vas a cantar alguns temes dels Beatles
que no cantaves abans per a la nova gira americana? —Sí,
clar que si. En la passada gira van funcionar molt bé temes com ‘Hello,
goodbye’, que mai els vam poder fer els Beatles en directe, perquè
ja no fèiem gires. Caldrà tocar ‘Sgt Pepper’s com en el Live
8. Hem desenvolupat altres temes que seran una sorpresa.
—Sempre s'ha dit que la filmació de ‘Let it be’ va ser la fi dels
Beatles. Va a sortir per fi la pel·lícula en DVD? —Sí,
per fi. No tenim gens que amagar. El que em molesta és que m'han tirat la culpa
que aparegués ‘Let it be naked’ com una venjança personal. Això
no és cert. Les quatre parts hem estat d'acord, perquè al principi així volíem
que anés l'àlbum, sense els arranjaments suntuosos de Phil
Spector. —És cert que Madonna
et va demanar participar en el seu últim àlbum? —Vam
estar parlant 15 minuts en Hyde Park, durant un descans de Live
8. Ella és una bona amiga de la meva filla Stella.
—Per què vius cada vegada més temps en Estats Units? —Perquè
la meva esposa, Heather, està
més còmoda allí, on la premsa no es fica tant amb ella. En Anglaterra hi ha molts
periodistes que la tenen com centre del seu objectiu per a degradar-la. Fa poc
un periòdic va haver de demanar-nos tota classe d'excuses perquè un dels seus
periodistes havia escrit que Heather
havia sofert un avortament. —És veritat que vas cridar personalment
a alguns periodistes anglesos per a demanar-los que deixessin de ficar-se amb
ella? —Si. Sentia que havia
de fer-lo. No la coneixen. És una dona que ha lluitat i segueix lluitant per moltes
causes, una bona dona. —Et tenyeixes el pèl, guardes la teva figura,
ets vegetarià, ara dius que fins a Heather
t'ha llevat el costum de fumar porros… Et mires en el mirall? Has pensat algun
dia en retirar-te? —No
em vaig a retirar. He decidit que treballaré en la música fins que em mori. No
hi ha altre remei. No sé si serà molt o poc. No m'ho he qüestionat. Per descomptat
que em miro en el mirall. Però no em plantejo la pregunta de si estic molt vell
o no. Ja sé l'edat que tinc: fa molt que vaig complir els 21 anys. Aquesta no
és la resposta a totes les qüestions.
|