El DVD The 4 complete Ed Sullivan shows és una llaminadura per als fans dels Beatles, però també per als arqueòlegs de la primera era de la televisió. Els quatre programes estan sencers i, en paral·lel a les actuacions del grup de Liverpool, hi desfilen crooners encartonats, comediants, titelles i acròbates, a més d'anuncis de productes de l'any de la picor (abrillantadors de sabates, «esponjoses galetes prefabricades»). El contrast entre els audaços Beatles i els altres artistes és estrident. Al costat dels britànics, números com els de Mitzi Gaynor o Pinky & Perky no semblen del 1964, sinó del 1944.

The Ed Sullivan Show va ser la llançadora de la beatlemania als Estats Units. Vuit anys abans, el programa havia catapultat Elvis Presley (amb la cèlebre actuació que el va mostrar només de cintura per amunt), i el 9 de febrer de 1964 tot estava disposat per a desencadenar la febre. Ed Sullivan, una estrella de 62 anys que va congeniar poc amb el rock'n'roll, va pujar al carro beatle («quatre nois molt educats») en un moment en què evitar-ho ja no era aconsellable. I want to hold your hand havia estat número u als Estats Units, i més de 3.000 fans els van rebre a l'aeroport JFK, de Nova York.

Audiència gegant
El primer dels quatre xous va batre rècords i va ser vist per 73 milions de nord-americans (el 38%, no de l'audiència sinó de la població del país). Amb la transcendència que li dóna la distància, sorprèn veure, a les imatges, un grup d'aspecte poc tens, tan somrient i natural com si fos a The Cavern.

En aquella emissió (com totes, d'una hora de durada i en blanc i negre), el grup va tocar All my loving, 'Till there was you, She loves you, I saw her standing there i I want to hold your hand. Versions impetuoses, premiades amb els coneguts crits al pati de butaques. Paul McCartney va ser el que es va veure més, però el realitzador va concedir moments de glòria als seus tres col·legues (amb una llegenda impresa a la pantalla en el cas de John Lennon: «ho sentim, noies, està casat»).

El segon programa es va gravar al club de l'hotel Deauville, de Miami, i es delecta en imatges d'esbargiment, plaer i glamur a la piscina. El somni americà, a l'abast d'un grup de la industrial Liverpool, que va interpretar sis cançons més. En el tercer, una de les peces és una eufòrica Twist & shout, i en el quart (del 1965), Ringo Starr canta Act naturally, i McCartney aborda Yesterday en solitari.

El DVD inclou 13 minuts de plus. Hi surt Sullivan llegint un telegrama que li han enviat els Beatles, posant-se una perruca paròdica... i entrevistant el grup a Londres: tres minuts de conversa banal, protocol·lària, sobre les seves pròximes gires. Podrien ser els tres minuts més desaprofitats del periodisme pop.