Una màquina de fer cançons dels Beatles.
Paul McCartney va iniciar ahir a l'estadi d'El Molinón la seva nova gira europea renunciant gairebé del tot a la seva obra en solitari davant el deliri de 20.000 fans, que al final van acabar gairebé per omplir el recinte --amb capacitat per a 40.000 persones-- i van vibrar amb el concert de cançons del grup de Liverpool més complet realitzat mai per qualsevol dels seus quatre membres. El repàs va ser tan exhaustiu que va incloure 25 cançons de la banda i només set de la seva carrera posterior. Una forma de reconèixer que el seu afany per estar per sobre de la llegenda ha estat en va i, alhora, un regal per als més exigents. Sobretot, perquè a més de grans èxits fàcilment reconeixibles, hi va haver lloc per a les rareses. I quines rareses.

Després de Jet, dels Wings, el primer tema dels Beatles que va sonar va ser Got to get into my life, del disc Revolver, mai inclosa en els recopilatoris del grup. L'elecció ja era una declaració d'intencions. Evidentment, al llarg de les gairebé tres hores de xou no van faltar els himnes --Hey Jude, Let it be, Yesterday, Lady Madonna, The long and winding road, Get back...--, però si el concert va ser especial, i ho va ser, va ser a causa de l'afany per rebuscar en el cançoner i oferir alguna cosa més. You won't see me, rescatada de Rubber soul, va ser la primera sorpresa. In spite of all danger, composició primerenca mai gravada oficialment i mai interpretada des dels anys de The Cavern, va ser la següent. Aquesta va resultar la tònica del concert. Cada tres cançons, una joia. Va ser una delícia tornar a sentir I'll follow the sun, del disc Beatles for sale, o la lluminosa versió acústica d'I've just seen a face.

UNA NIT RODONA
McCartney semblava estar dient: us donaré les cançons que coneixeu, però també en vam fer d'altres que són igual de bones.

I perquè ningú l'acusi d'usurpar un llegat que ja no té defensors vius, va dedicar Here today a John Lennon --gran versió, amb Paul sol a la guitarra-- i va substituir el Something de la gira anterior per una altra cançó emblemàtica de Harrison: All things must pass. Ja només li queda cantar les de John, però encara no s'hi atreveix. Per ara.
Eleanor Rigby, Drive my car i Penny lane van encendre una audiència que no sempre va apreciar les rareses. El concert va arribar al clímax amb l'eixordadora Helter Skelter, de l'Àlbum blanc. La reivindicació de la seva pròpia carrera va arribar amb les peces més destacables de la seva discografia, incloses Flamming pie, Let me roll it, Maybe I'm amazed, Calico skies, Jet, Band on the run i Live and let die, les que menys desentonen al costat del cançoner dels Beatles. A més, el set acústic central, on va interpretar, entre altres, We can work it out i For no one, va ajudar a completar una de les nits més rodones que se li recorden a McCartney, que a mesura que envelleix es mostra més mesurat i no busca tant figurar.

El crescendo final va ser un digne colofó. La concatenació d'I saw her standing there, Helter Skelter i Sgt. Pepper's, tres rock&rolls del grup marcats pel segell de McCartney, va ser l'últim missatge en aquesta embogida carrera per reivindicar-se. Sóc Paul, el baladista, però també puc tornar-me boig, semblava dir.

ESPRÉMER EL TEMPS
El 04 Summer Tour s'ha posat a caminar amb un McCartney més endimoniat. El temps s'acaba i ell està disposat a treure'n suc fins al final. A més, ha trobat una banda. Rusty Anderson i Brian Ray (guitarres), Wix Wickens (teclats) i el cada cop més contundent Abe Laboriel Jr. (bateria) ajuden a posar potenciar un repertori ja per si mateix impressionant. Però sempre hi sobra alguna cosa. McCartney va acabar el concert onejant banderes d'Astúries i Espanya i amb un "¡aúpa Sporting!".