La dissidència juvenil i les seves suposades connexions estrangeres, els moviments contra la guerra del Vietnam i els periodistes incòmodes van ser els principals objectius de la vigilància de la CIA a l'interior dels EUA als anys 60 i 70. L'espionatge intern protagonitza la segona entrega de la sèrie que EL PERIÓDICO dedica a l'informe que recull activitats il.legals de l'agència.

A totes les coses dolentes que s'han dit de la CIA durant anys, cal afegir-n'hi una més: el seu pèssim gust o una escassa cultura musical. Només així s'entén que John Lennon sigui identificat, simplement, com un "subjecte britànic" en un document desclassificat. D'acord que Lennon fos un pacifista, d'acord que fos d'esquerres, d'acord que Nixon volgués prohibir-li l'entrada al país, però referir- se al beatle amb un desdeny tan asèptic indica que la CIA no va entendre ni mitja nota de Strawberry fields forever.

I és que Lennon --com Jane Fonda, de qui apareix el nom en els documents com una activista que s'havia de vigilar--, era una de les cares visibles de l'enemic interior de la CIA i, per extensió, dels EUA als anys 60 i 70: estudiants, pacifistes, comunistes, líders del moviment en favor dels drets dels negres, periodistes amb fonts massa bones, filtradors d'informació... A ells va dedicar la CIA els seus programes d'espionatge interior.

A finals de 1968, Walt Rostow, llavors assessor especial del president Lyndon B. Johnson, estava preocupat per les revoltes a les universitats. Rostow volia saber si "la dissidència juvenil estava interconnectada; engendrada per les mateixes causes; finançada i manipulada per forces o influències hostils als interessos dels EUA i els seus aliats". El fruit de la petició va ser un informe, Joves impacients; en la redacció d'aquest document la CIA admet que va vulnerar la llei. Poc abans, el 1967, la Casa Blanca havia encarregat un altre informe sobre "les connexions estrangeres d'organitzacions i activistes dels EUA implicats en el moviment antiguerra".

Escoltes i correu
D'aquestes peticions van sorgir programes com MCCHAOS (la investigació del suport forà a la dissidència local), SRPOINTR i HTLINGUAL (obrir el correu procedent de l'URSS, la Xina i Llatinoamèrica dirigit a ciutadans nord-americans). El rang d'activitats il.legals de la CIA per satisfer una Casa Blanca temorosa d'una revolta popular va ser molt ampli: escoltes telefòniques, vigilàncies personals, violació del correu, infiltracions, violacions de domicili, registres...

La CIA es va prendre tan a pit la seva feina que alguns dels seus agents infiltrats en el moviment pacifista entre 1967 i 1971 van participar en les famoses, i violentes, manifestacions antiguerra a Washington.

De Lennon, entre altres coses, se'n van investigar les donacions a grups pacifistes i si amb aquests diners se sabotejaria la convenció republicana de 1972. Stokely Carmichael, líder de les Panteres Negres, va ser seguit en els seus viatges. L'agència va redactar un informe titulat Radicalisme negre al Carib, que investigava els llaços entre el nacionalisme negre a la zona i el Black Power. Flagrantment il.legal va ser que la CIA va entrenar i va equipar amb material antiavalots, de comunicació i d'espionatge la policia de Washington per bregar amb les manifestacions contra la guerra.

També era il.legal l'operació Mockingbird, que es pot traduir com operació Mim. El mim és un ocell semblant al tord que fa servir el bec per buscar menjar entre el fullatge. Amb aquest evocatiu nom es va batejar una cosa més mundana. "El projecte Mockingbird, una activitat d'intercepció telefònica, es va realitzar entre el 12 de març i el 15 de juny de 1963 i tenia com a objectiu dos periodistes de Washington que havien publicat articles basats, i amb cites, en material classificat d'aquesta agència i d'altres".

Control de la premsa
Els micròfons van donar fruits extraordinaris: la CIA va descobrir que 13 periodistes, 12 senadors, 6 representants, 21 treballadors del Congrés i 16 empleats del Govern (entre ells un funcionari de la Casa Blanca) nodrien d'informació els reporters. El fiscal general, Bobby Kennedy, i el secretari d'Estat, Robert McNamara, van supervisar l'operació.

I és que per al gran vigilant, al final, tothom és sospitós. Els documents detallen casos de proves del polígraf fetes a treballadors de la CIA i d'altres agències per buscar els responsables de filtracions a la premsa, vigilància personificada d'empleats i periodistes i fins i tot registres amb raigs X de despatxos oficials.

I després hi ha aquells petits detalls. Quan el cas Watergate va fer que la CIA exigís als seus agents informar sobre qualsevol activitat il.legal, el vicedirector de Serveis i Gestió va redactar un informe en què es detallava com "empleats a sou de la CIA" treballaven a les oficines de la Casa Blanca, del Consell de Seguretat Nacional, en altres agències i fins i tot al Congrés "per motius pressupostaris". "La majoria dels casos són bastant defensables", diu l'informe després de detallar algunes de les feines: "oficinistes, telefonistes i un grafista que dissenya les invitacions per als sopars d'Estat". I ¿qui recollia cada dijous 30 bosses d'escombraries del Consell de Seguretat Nacional amb documents de la Situation room de la Casa Blanca? Doncs sí, el gran vigilant.