Els Beatles van sortir de La Caverna, un antre de Liverpool, per conquistar el món. Ara acaben de sortir d’una altra cova, la cova sonora en què vivien. La remasterització digital, que molts menyspreen per freda, ha rescatat la naturalitat i la intensitat de les sessions del grup. No és solament que sonin millor, que el baix i la bateria s’hagin rehabilitat, que emergeixin per tot arreu arranjaments desconeguts. El que és realment rellevant és que ara els Beatles sonen molt més pròxims.

3‘A HARD DAY’S NIGHT’. Des del cop de guitarra inicial, queda clar que som davant d’un nou escenari sonor. Els bongos de Ringo, imperceptibles fins ara, marquen el trot. Les harmonies d’If I fell i I’ll be back guanyen calidesa, uns timbals emergeixen a I’m happy just to dance with you, la caixa xinesa a And I love her brilla com un diamant, Can’t buy me love es desempasta i rescata la vivesa del directe. Any time at all ens revela un piano i I’ll cry instead, una pandereta essencial abans engolida.

3SSLqHELP!’. ¿On havia estat tot aquest temps el baix de McCartney? ¿I aquell piano elèctric a The night before, qui el tenia segrestat? Lennon sembla cantar-te a l’orella a You’ve got to hide your love away i It’s only love. Les harmonies vocals exploten vives i pròximes. Ticket to ride, I need you i You’re gonna lose that girl respiren i s’expandeixen. El country-rock d’I’ve just seen a face, Act naturally i Tell me what you see sona més creïble, en part gràcies a les ara audibles percussions de Ringo. La cuidada nuesa de Yesterday guanya emoció i autenticitat.

3‘RUBBER SOUL’. La realçada presència del baix i la bateria converteixen Drive my car en un rhythm and blues molt més irresistible i Nowehere man, en or pop de molts més quirats. El sitar de Harrison a Norwegian wood queda per fi integrat i audible no solament en les introduccions. La guitarra fuzz de Think for yourself deixa per fi de destorbar, mentre que la respiració de Lennon a Girl és captivadora. In my life, If I needed someone, The word i Michelle es beneficien de l’eixamplament del so, els accents rítmics i les harmonies vocals.

3‘REVOLVER’. Taxman, She said, she said, And your bird can sing i Doctor Robert incrementen la seva força, Eleanor rigby es diverteix amb els panoràmics, la hipnòtica I’m only sleeping s’eixampla, Here there and everywhere es cola pels porus de la pell, el piano de Good day shine adquireix una profunditat desconeguda i els ara musculosos vents de Got to get you into my life ressalten el seu accent soul. Respecte a Tomorrow never knows: ¿qui va dir que Ringo no era un bon bateria?

3‘SGT. PEPPER’S’. El disc més famós dels Beatles potser és el que més hi guanya. Les punxegudes guitarres pessiguen els timpans. La veu de Lennon és més torbadora que mai a Lucy in the sky with diamonds i A day in the life, i el baix melòdic de McCartney es converteix en un complement deliciós. Getting better, Fixing a hole i Lovely Rita surten de sota de l’aigua i aixequen el vol. She’s leaving home i When I’m sixty four agafen el cos que sempre els va faltar.

3‘THE BEATLES’. L’Àlbum blanc escala uns quants esglaons i apareixen detalls gairebé invisibles fins ara: els vents a Revolution 1, Mother nature sun i Savoy truffle, el lament de While my guitar gently weeps, els arpegis de Julia i Dear Prudence, les furioses guitarres de Helter Skelter, Yer blues i Happiness is a warm gun, els pianos llunyans de Sexy sadie, Martha my dear i Honey pie, les cordes a Good night… Long, long, long, de Harrison, mai va sonar tan descarnat.

3‘ABBEY ROAD’. El cant del cigne dels Beatles en estudi també guanya molts enters. Les peces de la suite caminen i s’enllacen amb una elegància inaudita. L’aportació de Lennon brilla especialment. Come together i I want you’ (She’s so heavy) són ara dos bons cops de puny rockers.
McCartney també hi posa de la seva part amb una esgargamellada Oh, darling que es cola fins al moll de l’os. Les noves versions de Something i Here comes the sun, netes i espaiades, enalteixen Harrison.

3‘LET IT BE’. Potser és el disc que guanya menys. La versió publicada el 2003 sota el títol de Let it be… naked és superior. No és qüestió de ficar-se amb el productor, Phil Spector, que ara l’home és a la presó per haver mort una dona, però amb els Beatles també va cometre un assassinat. Els ensucrats cors femenins a The long and widing road i Across the universe no hi ha cap remasterització que els arregli.