Paul McCartney va deixar ahir a la nit els seus seguidors amb una cara de felicitat que els durarà una setmana. Una dècada després de la seva anterior visita a Barcelona, el baixista més influent de la història del pop no va tenir problemes per ficar-se a la butxaca 18.000 fans entregats per endavant; alguns, de fet, estaven entregats des que els Beatles van actuar a la plaça Monumental ja fa 38 anys.

El concert va ser alguna cosa més que una festa per a nostàlgics. Va ser també, entre altres coses, un intent d'acte de protesta contra la guerra. Un intent. Entre el públic hi havia ganes de confrontar la vella doctrina hippy de pau i amor amb la brutal actualitat dels combats a l'Iraq. Però Sir Paul McCartney no estava gaire per la feina, i només es va afegir tímidament al clamor quan el públic va corejar de forma espontà- nia la tornada de Give peace a chance.

El xou que McCartney desplega a la gira Back in the world és una brillant reminiscència, una recapitulació que fa olor d'última mirada cap enrere, a enterrament d'un passat gloriós. Tot i que veient el repertori i la posada en escena es fa difícil interpretar quines són les verdaderes intencions del músic. El pròleg entre teatral i circense ja és d'allò més desconcertant. Una representació a mig camí entre el Cirque du Soleil i Comediants que no sembla guardar relació amb el que ve a continuació.

I el que ve a continuació és una generosa ració de McCartney en estat pur, amb les seves moltes virtuts i els seus defectes, que el temps ha fet entranyables. La primera frase de Hello, goodbye va posar el Palau Sant Jordi de cap per avall. Són versos sentits tants cops que gairebé semblava no tenir importància que qui els cantés a l'escenari fos el seu propi autor. Però en tenia. De fet, en diverses ocasions l'artista es va encarregar de subratllar la importància històrica de la vetllada a l'explicar que algunes de les cançons dels Beatles sonaven en directe per primer cop en aquesta gira.

Era, per exemple, el cas de Getting better, que juntament amb Jet, All my loving, Coming up i Let me roll it va completar la primera fase del recital.

Una fase marcada pels problemes de sonorització i per la contundència d'una banda --els guitarristes Rusty Anderson i Brian Ray, el teclista Wix Wickens i el bateria Abe Laboriel Jr-- que ha endurit notablement el repertori de McCartney. Per bé. El concert va baixar una mica en intensitat quan van aparèixer les peces de l'últim disc. Sol passar. Però l'entusiasme va tornar a la pista i a les grades amb un tram acústic en què van sonar Blackbird --que McCartney va dir que havia compost en homenatge a "una lluitadora pels drets civils dels afroamericans", quan sempre havia sostingut que s'inspirava en una merla--, Every night i un We can work it out corejat per tot el Sant Jordi.

Després de despatxar You never give me your money i The fool on the hill, l'exbeatle va dedicar dos emotius homenatges a John Lennon (la bonica Here today) i George Harrison (Something, en què es va acompanyar amb un ukelele). A partir d'aquí, el xou ja no va fer més que pujar en intensitat. L'intel.ligent ús de les pantalles de vídeo va reforçar l'efecte sentimental d'un demolidor recorregut per algunes de les fites més importants d'una carrera impressionant: Eleanor Rigby, Here, there and everywhere, Calico skies, Michelle, Band on the run, Back in the USSR (volcànica), Maybe I'm amazed, Let 'em in, My love, She's leaving home, Can't buy me love, Birthday, Live and let die (pirotècnica), Let it be...

El clímax de la nit va arribar amb Hey Jude, la cançó que McCartney va compondre per a Julian, el primer fill de John Lennon. Tot el Palau Sant Jordi es va bolcar en els cors finals mentre l'exbeatle s'esgargamellava com en els seus millors temps. "Adéu, Barcelona" i mutis dels músics, encara que a aquelles altures ja gairebé tothom sabia que Macca reapareixeria per cantar The long and winding road, Lady Madonna i I saw her standing there. El que gairebé ningú esperava és que es presentés amb una bandera catalana i una d'espanyola. Insòlit. Encara faria un segon bis amb Yesterday i el medley format per Sgt. Pepper's i The end.

Final. Paul McCartney, suat, somrient i jovial, amb una samarreta de l'associació contra les mines terrestres en què col.labora la seva dona, es va acomiadar dels seus seguidors barcelonins. A molts d'ells els tornarà a veure aquesta nit, al mateix escenari.