No són del seu temps, ni, per descomptat, el seu grup favorit, però Jorge Lorenzo va creure que, estant a Anglaterra, la celebració havia d'homenatjar algú vinculat a la història del país que albergava el gran premi. Disfressar-se de Beatles era perfecte. «¿Per què de Paul McCartney? Bé, simplement perquè la seva casaca de Sergeant Peppers era la que m'anava millor».

Amb aquest homenatge no vol que la gent es cregui que estima els Beatles, que els escolta. No, ni de bon tros. Lorenzo és de Red Hot Chili Peppers, de Linkin Park, de Nirvana. Però, com va confessar, «està bé que la meva generació homenatgi, de tant en tant, els Beatles, que els recordi».

Els que el coneixen bé asseguren que Lorenzo tenia ahir unes ganes molt especials de fer-ho bé, d'arrasar, de guanyar. Volia, per exemple, demostrar que la baixa de Valentino Rossi no serà cap problema perquè Yamaha retingui el títol. Volia evitar que Dani Pedrosa el tornés a apallissar, com va fer a Mugello.

I, sobretot, volia demostrar que en un traçat que no coneixia ningú, nou per a tots, en què cap pilot no havia rodat mai, ell, el líder del Mundial, arribava verge de referències, com tots, però dominava el gran premi des del principi fins al final, aconseguint la pole position, la volta ràpida en carrera (en el quart gir, quan s'escapava de tots) i la victòria, exercint de líder, com solia fer Paul McCartney.

Va fer fred a Anglaterra, poc sol a Silverstone, però tot el que va passar a la pista es va viure amb calor, amb foc. Van ser carreres d'alta temperatura.

El millor, el més vistós, el més bonic de la categoria reina, va passar a l'esquena de Lorenzo, que va acabar vestit amb la casaca de Paul McCartney per homenatjar els Beatles a la seva terra «tot i que jo no els porto a l'iPod». El seu xòfer i amic Carlos Gil, el seu germà Toni Gil i Marco Benaglio, empleat de Yamaha, van completar el quartet de Liverpool després que Lorenzo interpretés un concert simfònic des de la primera volta.