Deu anys separen els discos McCartney i McCartney II. Van ser dos àlbums d'autoafirmació. El primer, l'abril del 1970, després de la traumàtica dissolució dels Beatles. El segon, posterior a la dècada que va passar amb els energètics Wings, una invenció personal de McCartney, en alguns moments accidentada, però que li va servir per deixar enrere el quartet de Liverpool i volar lliure. De fet, McCartney va apostar, en els seus registres múltiples, pel tipus de cançó que van catapultar els Beatles.

No va ser fàcil trobar la fórmula, perquè el músic va manifestar que molts dies li costava llevar-se i se sentia buit. Els altres dos compositors del conjunt es van mostrar des del primer moment desinhibits i alliberats. John Lennon feia temps que somiava dedicar-se en exclusiva a Yoko Ono i els experimentalismes que li havien obert els ulls a Nova York. El mateix 1970, el discret George Harrison –autoria de 22 temes en solitari als Beatles– esclatava amb All things must pass, un triple que combinava antigues peces que el duet Lennon i McCartney havien descartat i material nou. El disc de Harrison és un dels clàssics indiscutibles de la història del rock. Harrison i Lennon necessitaven fugir de la claustrofòbia beatle i, en canvi, a McCartney li va costar assumir-la. En qualsevol cas, Paul va trobar el seu lloc a l'univers i el primer aterratge va ser McCartney, que ara reapareix –con també ho fa el de després dels Wings–. Tots dos surten ampliats amb temes extra, documents en DVD i remasteritzats als històrics estudis d'Abbey Road, on van gravar els seus discos la dècada de 1960 i on també es van remasteritzar les reedicions dels Beatles.

Si els Beatles i els Wings es van revoltar contra l'egotisme de McCartney, també és cert que el baixista i compositor va saber extreure dels seus suposats defectes estímuls cap a la gestació de noves obres. En aquests discos, McCartney toca tots els instruments i fa de les posicions més ensucrades bandera. Al costat de la cosa edulcorada trobaran, però, el geni en estat pur, les interpretacions de rock tumultuós, que l'han convertit en un dels millors solistes del gènere, complement de l'intimisme de Yesterday i companyia. Pel primitivisme i la concepció de la melodia val la pena recuperar peces com Every night, diàfana i austera, amb cada nota sonant independent en la bombolla on McCartney es va situar.

Anava en solitari, tot i que els ressons beatlerians demostraven que la formació no havia desaparegut del tot. És un tòpic i una veritat a mitges repetir que McCartney va conservar l'esperit del conjunt, perquè fins a l'últim disc Lennon va invocar la frescor beatle i Harrison i Starr mai no van ser refractaris al sentit civilitzat, melòdic i curiós que va caracteritzar-los quan anaven plegats. Una altra composició, Junk, també sembla escapada del disc blanc, potser el que es va concebre més lliure i improvisat a causa de ser doble, un format que multiplicava els quaranta minuts preceptius dels llarga durada. El piano de Maybe I'm amazed tampoc no és gaire lluny de les interpretacions més melangioses de la darrera època dels Beatles, amb l'al·licient de la veu ronca i el canvi de registres. El tema és una apassionada declaració d'amor a Linda, la dona amb qui es va complementar i el va convertir en adult. A ella li diu que se sent sorprès de com ella se l'estima a totes hores i de com ell també ho fa: “Potser estic sorprès de com em vas fer oblidar les hores, potser sóc un home solitari i visc enmig de coses que no puc entendre”.

Deu anys després repetiria l'experiència en solitari amb una segona part, però la comercialitat era superior i temes com Coming up i Waterfalls són en alguns moments desesperants. Petits retrets que no obvien la capacitat immensa del músic per convèncer i fer-nos passar una tarda magnífica escoltant-lo. Torna a gravar, Paul, et necessitem.