La llarga tarda-nit del 23 de febrer de 1981, mentre tothom estava enganxat a la ràdio a l’espera del desenllaç de l’intent de cop d’Estat, la programació anava alternant informació i música. Una de les cançons que van sonar més cops va ser "Starting over", que encapçalava l’àlbum amb què havia tornat John Lennon després d’anys de silenci. Era un gran disc que va entrar a la llegenda, perquè no feia ni dos mesos que Lennon havia estat assassinat per un desequilibrat. Ahir se'n van complir 25 anys.

Aquell curs de COU va ser intens. Ja ho crec. I la mort de Lennon ens va colpejar molt a tot aquell grup d’amics apassionats per la música dels Beatles. Una de les discusions que teníem, i que últimament ha tornat a ser objecte de polèmica, era si era millor Lennon o McCartney. Evidentment, la mort del primer va desequilibrar bastant la balança al seu favor. Però bàsicament tots estàvem prou d’acord. Tret d’alguns matisos, la conclusió era que Paul McCartney era millor músic. Dominava més instruments i en les seves cançons hi havia un munt d’acords que ens costava hores reproduir. No obstant això, donàvem més valor a la brillantor molt més irreverent de Lennon.

Hi havia altres motius per ser lennonistes, i era el plus ideològic que en John aportava a les seves composicions. Moltes eren himnes, com "Give peace a chance" o "Power to the people". No puc assegurar-ho, però és bastant possible que en aquells dies tinguéssim el rècord de tocar més cops "Imagine" en un dia.

Tot i que mai vàrem renegar de McCartney, amb els anys ens va anar caient gros. Darrerament s’ha superat, demanant el boicot als productes xinesos per com de malament tracten els gossos i gats.

Potser Lennon també l’hauria demanat, però segur que hi hauria posat per davant la pena de mort i les carències democràtiques que encara pateix el règim xinès.

Encara sóc lennonista.