Si alguna cosa caracteritzarà, de manera central, l'any 2003, és la nova voluntat imperial dels Estats Units.
El que resulta nou no és el caràcter d'hiperpotència militar única dels EUA; de fet, ja ho eren des de la implosió de la Unió Soviètica el 1991. No, el que resulta tota una novetat és l'arrogància, el menyspreu, el desvergonyiment amb què l'Administració de Bush es dirigeix ara al món.
Al llibre Bush en guerra, de converses amb el periodista Bob Woodward, el president afirma: "Els Estats Units estan ara en una posició extraordinària. Som els líders, i un líder ha de tenir la facultat d'actuar". El món es divideix, segons ell, en dos camps: "Els que estan amb els Estats Units, i els que estan amb els terroristes". No hi ha posició neutra possible, o distant. Ningú està fora del joc. I les Nacions Unides no compten, per desgràcia, per a res.
Washington es reserva el dret de qualificar --o més aviat de desqualificar-- qualsevol adversari. I ha establert per a això una mena d'escalafó que va des dels estats de l'eix del mal (l'Iraq, l'Iran, Corea del Nord) fins als anomenats estats bandits (Síria, Líbia, Somàlia, Cuba, probablement demà la Veneçuela de Chávez i potser el Brasil de Lula, etcètera).
En aquest tauler mundial tampoc hi ha aliats, contràriament al que pensa el famós trio BAB (Blair-Aznar- Berlusconi). Ja que si una cosa ens ensenya la història és que un imperi no té aliats. Només té vassalls.

Des del principi, és a dir, des de l'11 de setembre del 2001, molts de nosaltres ja temíem que aquests odiosos atemptats servissin de pretext ideal a una administració paranoica i agressiva com la del president George W. Bush per reactivar una nova guerra freda. El petit grup de falcons d'extrema dreta (Cheney, Rumsfeld, Wolfowitz, Rice, Rove, Perle, Feith, Bolton, Crouch) que envolten el president han utilitzat amb un cinisme infinit el traumatisme social produït pels atemptats a Nova York per fer avançar totes les peces del tauler en una ofensiva general contra tot el que endarrereix l'accés dels Estats Units a la posició de primer Imperi planetari de la història. En tots els camps --dret internacional, qüestions ecològiques, comerç mundial, globalització liberal, defensa d'Israel, crisi del Pròxim Orient, relacions amb la Xina-- l'Administració nord-americana ha passat a l'atac sense miraments de cap mena. I no ha tingut cap problema a l'hora d'exposar amb claredat les seves ambicions, en un document fet públic el 20 de setembre del 2001 en què es defineix la nova estratègia de seguretat dels Estats Units i en què aquests es reconeixen el dret de fer "guerres preventives" (prohibides explícitament per la Carta de les Nacions Unides) i d'estendre, fins i tot per la força, el lliure comerç per tot el món.

Aquesta agressivitat ha coincidit amb un any bastant nefast per a la globalització liberal, que seguirà sent el 2003 la principal característica del món contemporani. I fins i tot ens podem preguntar en quina mesura tanta gesticulació geopolítica i també la pròxima guerra amb l'Iraq --cap a mitjans de febrer-- no són biombos que intenten ocultar la greu crisi econòmica que afecta en aquest moment el món.

En efecte, l'any 2002 ha estat per a molts estalviadors el del pànic a les borses i el de la crisi financera mundial.
Un any molt marcat per la fallida gegant, el desembre del 2001, de l'empresa d'energia Enron. Els comptes d'aquesta empresa havien estat falsejats i els seus dirigents, que coneixien perfectament el desastre, van estar venent fins a l'últim moment paquets d'accions i guanyant personalment milions de dòlars mentre els empleats que havien invertit tots els seus estalvis en accions de l'empresa s'arruïnaven. El capitalisme d'amiguets tan característic de l'especulació financera i de la globalització s'ha vist així posat al descobert, i s'ha traduït en un campi qui pugui.
Amb l'auge de la globalització, les grans empreses s'havien acostumat a viure en funció de les borses. Els accionistes s'havien convertit, en última instància, en els verdaders dirigents d'aquestes empreses.

No els petits accionistes, evidentment, sinó els accionistes gegants, els fons de pensions, per exemple, que posseeixen centenars de milions de dòlars invertits en totes les grans borses del món i que amb els seus capritxos poden arribar a desestabilitzar qualsevol empresa.
Si una empresa no garanteix uns beneficis anuals superiors al 15% o al 17%, com a mínim, aquests inversionistes es retiren, venen les seves accions i el valor d'a- quests títols es desploma. Per aquesta raó, la globalització exigeix que les empreses tinguin un imperatiu de competitivitat. Han de produir més a un cost inferior.
I això es tradueix generalment en reducció dels costos fixos, és a dir, acomiadaments massius.
Tots hem observat que així que una empresa anuncia acomiadaments de milers dels seus treballadors, el valor de la seva acció puja. Les borses, en aquesta era de la globalització, recompensen les actituds antisocials de les empreses.
Altres empreses que no aconsegueixen reduir les seves despeses i que no volen veure disminuir el valor de la seva acció han optat per mentir i falsificar els seus comptes. ¡Amb la complicitat dels gabinets d'auditoria que precisament són els encarregats de garantir a la borsa i al mercat l'autenticitat dels comptes!
Això va ser el que va passar amb Enron, gràcies a la complicitat d'Arthur Andersen. Aquesta explicació es va aplicar a la catàstrofe d'Enron.
Però al llarg de l'any 2002 es va anar descobrint que Enron no era un cas únic. Amb la fallida fraudulenta del gegant de les comunicacions Worldcom ens vam assabentar que aquesta firma també va fer fallida amb mentides, fraus i malversacions, així com moltes altres empreses: el conglomerat Tyco, el gegant de les biotecnologies ImClone, la superempresa de telecomunicacions MobilCom, el colós d'internet Qwest Communications o Xerox, líder de les fotocopiadores.
Totes aquestes empreses ens havien estat presentades, durant els anys 90, com els models de la nova economia global i alguns dels seus dirigents --Samuel Waksal o Dennis Kozlowski-- com els ídols de la globalització triomfant. A Davos, el Fòrum Econòmic Mundial els acollia com a verdaders profetes, pitonissos o endevins, i els dirigents polítics del món, caps d'Estat o presidents de governs hi anaven per sentir-los anunciar les bones noves econòmiques, escoltar els seus consells i fins i tot acceptar les seves reprimendes. Avui, empresonats, acusats de frau, de delicte fiscal, d'enriquiment il.lícit i de mentides comptables, molts d'aquests dirigents han causat l'acomiadament de centenars de milers de persones que han perdut la feina, el sou i els estalvis de tota una vida per a la jubilació. També han causat l'enfonsament del valor de les accions de totes les borses del món, cosa que ha arruïnant milions de petits inversionistes.
Quan la globalització es converteix en dogma, produeix fanatisme. El fanatisme produeix falsos profetes i porta als pitjors excessos.
El 2003, les borses s'hauran de seguir sotmetent a una severa investigació. També a elles els arriba l'hora de la inquisició.

Aquestes injustícies borsàries, així com la nova arrogància de l'Imperi, seguiran provocant un redoblament d'energies entre les persones que es mobilitzen i combaten la globalització liberal. En els dos grans fronts d'oposició: d'una banda, protestes cíviques i pacífiques als carrers, com la que va reunir prop d'un milió de persones a Florència el novembre del 2002, i de l'altra, proposicions radicals de canvis com les que es fan al Fòrum Social Mundial de Porto Alegre i que es reiteraran una altra vegada aquest any, del 23 al 28 de gener, en aquesta mateixa ciutat i en aquest nou Brasil que comença a governar el candidat dels pobres Luiz Inácio Lula da Silva.
Allà, una vegada més, es reunirà la joventut rebel del món. La que cada dia suporta menys les escandaloses desigualtats entre rics i pobres del planeta. Les abismals injustícies de tota mena. I que avorreix, del nou Imperi planetari, el seu menyspreu insolent.

Ignacio Ramonet
'El Periódico' 02 de gener 2003