Durant la primera guerra del Golf, els dirigents nord-americans parlaven incansablement dels "objectius de guerra". Consumien una energia considerable concedint viàtics a tots els pelegrins del "nou ordre mundial". I el respecte per la comunitat internacional de la sobirania d'un petit Estat s'imposava, en efecte, com a objectiu capital en el moment de l'enfonsament de l'imperi soviètic. La guerra va permetre alliberar Kuwait, que havia estat purament i simplement annexionat.

Dotze anys més tard ja no es parla dels "objectius de guerra", com si els EUA consideressin aquesta retòrica secundària, si no compromesa. D'entrada, han proclamat la necessitat de fer la guerra, amb l'Organització de les Nacions Unides o sense. Aquesta institució multilateral que, encara que tingui més de 50 anys, només ha adquirit verdadera importància després de la caiguda de l'imperi soviètic i el final del veto sistemàtic de Moscou, sembla que destorba en aquests moments els propòsits de Washington.

La necessitat de la guerra s'anteposa a les justificacions de la guerra. No obstant, la Casa Blanca ha intentat argumentar aquest imperatiu guerrer. Primer va ser "l'amenaça imminent" que l'Iraq representaria per als seus veïns i que implicaria "una guerra preventiva". Després "el canvi de règim" a Bagdad per aconseguir un desarmament forçós. Finalment, la injecció armada de "la democràcia" al cor del món àrab, per contrarestar l'integrisme islàmic i redissenyar la regió.

Les dues últimes raons no poden motivar, en cap cas, una resolució de l'Organització de les Nacions Unides, que vetllen precisament pel respecte de la sobirania dels estats. En el fons, tot progrés de la democràcia és en si una excel.lent notícia. Però la seva imposició per la força no és forçosament la fórmula que té més probabilitats d'èxit ni un cost humà menys elevat.

Queda la primera d'aquestes raons, que no ha demostrat les seves aptituds. En realitat, aquesta guerra anunciada com a certa per l'equip de George Bush no té pas "objectius" confessables. Encara que les raons nord-americanes no siguin per això irrisòries. Però totes són de naturalesa geoestratègica, totes pretenen restaurar l'hegemonia nord-americana en el moment de la mundialització i de l'emergència de noves potències que poden entrar en competència --una d'elles és la Xina--. Totes són raons impossibles de traduir al llenguatge de l'Organització de les Nacions Unides. Susciten naturalment oposicions de principis per part de diversos socis importants de l'Amèrica del Nord.

Per primera vegada en la seva història, els Estats Units es veuen obertament com una potència de naturalesa imperial, perquè es preocupen per la defensa de la seva hegemonia qüestionada per l'11 de setembre del 2001. I de la seva extensió. El que no era el cas, per més que es pensi el contrari, durant la guerra freda. L'Amèrica del Nord té necessitat de fer la guerra, i de manera repetida, per restaurar el seu poder de dissuasió desestabilitzat pels atemptats de l'11 de setembre del 2001. A aquesta guerra la seguiran d'altres, perquè la caiguda de Saddam Hussein i del fantasma del seu Exèrcit no acabarà amb aquesta recerca existencial per superar la ferida del World Trade Center.

Així doncs, ¿s'ha de dir sí o no a una mundialització pilotada pels Estats Units? Tota resolució angloamericana sobre la qüestió iraquiana, tenint en compte les prioritats militars i estratègiques de la Casa Blanca, planteja aquesta qüestió. La resposta és no. S'ha de salvar l'Amèrica del Nord d'un unilateralisme fatal.