L'esforç de l'Administració de Bush per intimidar Alemanya i aïllar França en la controvèrsia sobre la intervenció militar a l'Iraq va fracassar en el Consell de Seguretat de les Nacions Unides i en les manifestacions antiguerra del cap de setmana passat. Si no és que els pròxims dies els inspectors troben el pou d'una mina ple de barrils d'àntrax i substàncies neurotòxiques, és improbable que Washington aconsegueixi un mandat per anar a la guerra.

Això deixa el primer ministre britànic Tony Blair en una situació extremadament difícil. Ja ha enviat forces britàniques a la guerra però, sense que es produeixi una segona resolució de les Nacions Unides que ratifiqui la intervenció, donar l'ordre que entrin en acció causaria una revolta al Partit Laborista. La seva supervivència política dependria del resultat final de la guerra. El president Bush i els seus assessors més durs creien que podrien intimidar els membres del Consell de Seguretat i que aconseguirien el que volien. Fa uns dies, van comunicar en secret a alguns periodistes que les objeccions dels francesos ja estaven "arreglades" i que París ho acataria, mentre que els alemanys farien el que els havien dit. França està acostumada a aquest tractament, però Alemanya no hi està gens. Alemanya és una nació molt complexa i, en alguns aspectes, misteriosa (almenys per als angloamericans), i els comentaris jocosos de Donald Rumsfeld, acompanyats per la campanya que fa pocs dies va fer la premsa de dretes contra Alemanya, no només han provocat un efecte perjudicial per a les relacions entre Alemanya i els Estats Units, sinó que a més a més han posat a prova els fonaments de la política exterior de l'Alemanya moderna. Jo era a Alemanya quan el senyor Rumsfeld va arribar a Munic a principis d'aquest mes, després d'haver comparat la política alemanya amb la de Líbia i Cuba. Un oficial de molt alt rang retirat de l'Exèrcit alemany (i l'OTAN) em va preguntar: "¿Per què fan això?". Deia: "Vosaltres, els nord-americans, ens heu estat dient durant 60 anys que en cap cas havíem d'anar a la guerra. Heu convertit els alemanys en pacifistes. Hem acceptat que la guerra no és mai una solució. Fins i tot creiem més en això a causa de la nostra pròpia història. Ara ens ataqueu perquè els alemanys estem contra aquesta guerra".

Va deixar clar que també el preocupava que Alemanya hagués d'adoptar una postura contrària als Estats Units. Durant mig segle, els alemanys han resolt les seves qüestions fonamentals de seguretat amb un ancoratge dual a Europa i en aliança amb els Estats Units.

Fins ara, l'ancoratge doble s'ha mantingut sòlid, malgrat l'augment de les tensions existents entre l'Administració de Bush i l'Europa occidental en el seu conjunt sobre diversos assumptes polítics, mediambientals i econòmics.

Aquest ancoratge també ha sobreviscut als persistents arguments gaullistes que, tard o d'hora, Europa haurà de declarar la seva indepen- dència respecte dels Estats Units. Aquesta idea no ha trobat mai gaire suport a Alemanya perquè planteja possibilitats que els alemanys no volen tenir en compte.

Tot i així, s'ha produït una divisió entre els europeus i aquesta Administració. La ruptura va ser inevitable quan Washington va declarar que la seva estratègia nacional era de "dominació de tot l'espectre" dels assumptes mundials. Potencialment, la divisió és més perillosa a Alemanya. Els votants van elegir clarament el pacifisme sobre la guerra preventiva fa cinc mesos, a les eleccions parlamentàries. El canceller Gerhard Schröder llavors, o des d'aleshores, hauria pogut posar a prova el seu electorat, però si ho hagués fet (i hagués estat elegit), ara es trobaria en la mateixa posició que Tony Blair --i Silvio Berlusconi i José María Aznar--, tots ells molt aïllats de l'opinió majoritària. El desacord sobre l'Iraq no ha de comportar una amarga confrontació entre Alemanya i els Estats Units. Lamentablement, l'Administració de Bush està dirigida per sicaris, convençuts que les amenaces, la difamació, l'atac personal i els esforços per dividir la Unió Europea són la manera de negociar amb els aliats. L'Observer de Londres informa ara que el secretari de Defensa, Donald Rumsfeld, va assegurar que el Pentàgon s'havia de preparar "per donar per finalitzada la cooperació militar i industrial" entre els Estats Units i Alemanya, amb la intenció de "perjudicar l'economia alemanya" i castigar la "traïció" d'aquest país. Aquesta és la concepció del lideratge de l'aliança que té el Govern de George Bush.

Com a irònic colofó, segurament als lectors no se'ls haurà escapat que els insults adreçats a francesos, belgues i alemanys de "covards" provenen d'una Administració nord-americana que té com a figures principals, amb una sola excepció, persones que en el seu moment van esquivar el reclutament, i de periodistes que --si respecten les actuals recomanacions del Govern dels Estats Units-- hauran passat els últims dies amagats sota els seus llits, envoltats de provisions en conserva, en habitacions precintades, esperant que Ussama bin Laden faci que el cel els caigui a sobre.

William Pfaff
Tribune Media Services International
'El Periódico' 22 de febrer 2003