Vostè, jo, tothom, creiem en les Nacions Unides; part dels nostres impostos financen les activitats de l'ONU, i a partir d'ara la nostra credibilitat és més gran, perquè Espanya passa a integrar el Consell de Seguretat de l'organisme mundial. Els nostres impostos i la nostra credibilitat sostenen també els inspectors que des de fa gairebé dos mesos busquen armes de destrucció massiva a l'Iraq, sense que fins ara n'hagin trobat cap, o rastres de la seva fabricació. No obstant, els Estats Units i Anglaterra ja declaren inevitable el conflicte, la guerra i l'ocupació de l'Iraq.

Els Estats Units tenen una preciosa Constitució, un bonic text fundacional que molt pocs dels seus ciutadans coneixen per haver-se-la llegit, en saben alguna cosa gràcies a algunes pel.lícules patrioteres que la citen, però desposseïda de tot el valor real. Avui, el destí del món, perquè aquesta guerra la patirem tots, és en mans d'un home gris, mediocre i fa- nàtic, que no ha vacil.lat a fer declaracions com les següents: "Hi hauria d'haver límits a la llibertat", "aquesta cosa de la política exterior és una mica frustrant" o "estem preparats per a qualsevol esdeveniment imprevist que pot succeir o no".

Bush representa la regressió cultural més gran dels Estats Units, i la pitjor amenaça per a un món que, amb la distensió, havia establert les bases d'un diàleg permanent en pro de la solució pací- fica dels conflictes. És terrible haver de sentir tristesa per les víctimes de la guerra que s'acosta, per les famílies espanyoles o italianes que rebran les restes dels seus fills embolicats en la bandera ianqui, per nosaltres mateixos que estem tan a prop de l'escenari bèl.lic, i, al mateix temps, sentir compassió pels Estats Units, per aquella nació de pocs genis i massa persones mediocres, condemnades a l'eterna mediocritat que generen els imperis per poder-se sostenir sense enemic intern.

Als nostres propis nassos els nord-americans han fet plans per a l'ocupació de l'Iraq, sigui quin sigui l'informe final dels inspectors d'armament de l'ONU, i els governs europeus com els d'Espanya i Itàlia, mediocres i incapaços de solucionar problemes interns si no és mitjançant demostracions de força molt poc democràtiques, no vacil.len a acceptar-los i ofereixen la sang dels nostres nois a l'amo imperial. El 1945, el general McArthur es va convertir en dictador del Japó. Entre els anys 1975 i 1985, John Negroponte, assessor de Bush, era darrere de les pitjors dictadures centreamericanes com a cap dels esquadrons de la mort.

A l'Iraq l'espera un destí semblant, amb un general dels Estats Units que assumirà tot el poder, que dirigirà els consells de guerra contra els supervivents i --segons el pla ideat per Condoleezza Rice, una futura client del Tribunal Penal Internacional-- que serà l'encarregat de mantenir la integritat de l'Iraq com a Estat i decidir llavors entre quines potències amigues es reparteix tot el petroli.

L'11-S va ser un regal del cel per als mediocres i fanàtics de tota mena. La part sensata i majoritària de la humanitat ja havia mostrat la seva preocupació per algunes mostres de la irracionalitat de Bush, com la seva negativa unilateral a ratificar el protocol de Kyoto sobre el control d'e- missió de gasos a l'atmosfera planetària; el punt final unilateral al tractat ABM de control de míssils estratègics, base de la política mundial de distensió; el rebuig a la verificació del tractat contra les armes biològiques del 1972; el rebuig unilateral a ratificar l'acord mundial per acabar amb les mines antipersona, i el constant, desvergonyit xantatge per impedir el funcionament del Tribunal Penal Internacional.
I els governs d'Espanya i Itàlia, els dos aliats més dòcils de Bush, si exceptuem el d'Anglaterra, no van manifestar ni el més mínim desacord enfront d'aquestes demostracions de prepotència i menyspreu imperial pel món civilitzat. En aquests moments, si algun ciutadà espanyol o italià s'atreveix a criticar aquestes mesures, serà inevitablement acusat de complicitat amb el terrorisme.

Potser, en nom de la raó, aquest invent europeu que ens van llegar, entre altres, Giordano Bruno, Garibaldi i Jovellanos, és just que sortim als carrers a dir no. No a la guerra. No a enviar els nostres nois a la mort. No a l'ordre únic de l'imperi. Avui, més que mai, l'antiimperialisme és un deure de l'espècie humana.

Luís Sepúlveda
'El Periódico' 09 de gener 2003