El debat internacional sobre si s'ha de realitzar una intervenció militar contra l'Iraq ha tornat a posar en evidència les notables diferències que hi ha en els plantejaments, les estratègies i les intencions dels Estats Units amb relació als seus aliats europeus, i no cal dir ja amb la resta del món. Fa pocs dies, Javier Solana, l'alt representant de la UE per a la Política Exterior i de Seguretat Comuna, assenyalava: "El que és necessari i desitjable no és l'imperi nord-americà, sinó el seu lideratge". La pregunta, per tant, és si actualment els EUA poden liderar projectes polítics o militars d'abast universal o si contràriament no- més són capaços d'actuar individualment en raó de la seva singularitat pel que fa a acumulació de poder militar i a la seva cultura profunda que els impulsa a tirar endavant croades no compartides per la majoria de societats del planeta.

La legitimitat per conduir els afers mundials requereix autoritat, que no és el mateix que força, i l'autoritat la confereixen els altres a partir de les virtuts que tingui el líder i de la confiança que els altres hi dipositen. Però la confiança sorgeix i es fortifica només quan hi ha projectes comuns i una actitud d'escolta i de consulta permanent. Els Estats Units, no obstant, tenen un terrible dèficit en aquest sentit, ja que la seva tradició recent és justament la d'anar pel seu compte, confiar en el seu exclusiu poder i imposar les seves raons als altres. En posaré uns quants exemples.

Si la raó per amenaçar l'Iraq amb una invasió és la seva no col.laboració amb les exigències de desarmament, sembla com a mínim contradictori que els EUA siguin el país menys col.laborador i el que ha posat més obstacles per avançar cap a un procés de desarmament nuclear de caràcter universal. En l'última Assemblea General de les Nacions Unides es van sotmetre a votació nou resolucions sobre desarmament nuclear. Els EUA van votar en contra en vuit d'elles, mentre que dos països de l'eix del mal, l'Iran i Corea del Nord, no van fer cap votació en contra.

El lideratge implica exemple, suposa capacitat d'iniciativa i voluntat de tirar el carro. No obstant, els EUA van donant mostres de no solidaritzar-se amb les causes que en canvi promouen els altres: han retirat la seva firma de l'Estatut de Roma que crea el Tribunal Penal Internacional i busquen tenir immunitat per als seus soldats quan participin en operacions de pau, amenacen de retirar-se del Protocol de Kyoto sobre canvi climàtic per salvaguardar la capacitat contaminant de les seves indústries; no han firmat el Tractat d'Ottawa, que prohibeix l'ús de mines antipersones, i no han ratificat el Conveni de Rio de Janeiro sobre diversitat biològica.

Tampoc han ratificat alguns dels principals instruments jurídics de protecció dels drets humans, com ara la Convenció sobre l'Eliminació de totes les formes de Discriminació contra la Dona; la Convenció sobre els Drets del Nen; el Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals, i el Conveni sobre l'Estatut dels Refugiats; ni han ratificat el Protocol 2 de la Convenció de Ginebra que regula els conflictes intraestatals, i van adoptar una reserva en la ratificació de la Convenció contra la Tortura que els permet interpretar les coses a la seva manera.

Organitzacions com Amnistia Internacional i Human Rights Watch han assenyalat també els EUA per la pràctica de la tortura, les detencions arbitràries i la discriminació de persones desplaçades, a part de la pràctica de la pena de mort.

El distanciament dels EUA respecte del que són les ambicions i els desitjos de la majoria dels paï- sos en temes mediambientals o de drets humans té evidentment una traducció immediata en la manera d'enfocar la gestió de les crisis polítiques i militars. La declaració del famós eix del mal és un exemple d'aquesta miopia estratègica que caracteritza l'Administració de Bush, ja que mentre Europa, la Xina i el Japó veuen amb certa claredat que és molt més interessant i efectiu ajudar a consolidar el pro- cés de reformes polítiques de l'Iran o promoure els acostaments i les mesures de confiança entre les dues Corees, els EUA han optat per la demonització i la consolidació d'enemics.

Amb aquesta singular manera de voler exercir el lideratge, marginant l'opinió, els esforços i les voluntats dels altres, serà molt difícil abordar correctament qualsevol tensió o conflicte, i no li concedeix legitimitat per a la utilització de la força en solitari.No s'ha vist mai un menyspreu tan gran per la llei internacional. Es tracta d'una autèntica política de colonització imperialista desplegada sota la mirada del món, mentre que, al mateix temps, els EUA ajuden Sharon a destruir el poble palestí i són culpables de crims de guerra a l'Afganistan contra la població civil, sense parlar del tractament bàrbar infligit als presoners al camp de la base nord-americana de Guantánamo.

Vicenç Fisas
'El Periódico' 28 de gener 2003