Què li passarà a l'economia si, com tot sembla indicar, hi ha guerra a l'Iraq? ¿Què passarà amb els llocs de treball? ¿Serà la guerra, com opinen alguns analistes, l'element que aclarirà les incerteses econòmiques i financeres actuals i farà possible la recuperació de les economies dels nostres països? ¿O, al contrari, la guerra accentuarà encara més la debilitat actual? Possiblement no són aquestes les qüestions que més preocupen les persones interessades arreu del món a aturar una guerra injusta i innecessària, promoguda per un trio que es veuen a si mateixos com l'Eix del bé. Però l'economia i el petroli semblen formar part de les causes d'aquesta guerra.

Alguns analistes, especialment als Estats Units, atribueixen la debilitat de l'economia i la falta de confiança dels inversors i consumidors a la incertesa provocada pels esdeveniments de l'11 de Setembre i a la por per la guerra. Es pensen que si es pren ja la decisió de llançar l'atac, aquestes incerteses s'aclariran i tornarà la confiança. I si a més la guerra és ràpida --unes tres setmanes-- i exitosa com a l'Afganistan, veurem una recuperació ràpida de l'economia. L'argument és que a la vegada que alliberarà els seus habitants del dictador Saddam Hussein, la guerra també alliberarà els pous de petroli, i això en farà caure el preu durant molts anys.

Els que així ho argumenten no saben ni història ni economia. No hi ha dubte que la guerra, a més de provocar fam i dolor als països que la pateixin, tindrà un efecte depressiu sobre l'economia dels països desenvolupats. Però hi ha alguna cosa més profunda en la situació econòmica actual que és el que provoca la debilitat de l'economia i la falta de gana que tenen els inversors des de fa molts mesos. Per tant, la guerra no farà més que ajuntar la fam amb les ganes de menjar.

Aquesta debilitat està provocada per dos factors. Per un costat, per la necessitat de pair els excessos de la irracional exuberància especulativa a la borsa i a la vivenda que es va produir la dècada passada. Per un altre, per les conseqüències de la revolució industrial a què estem assistint en aquest inici del segle XXI.

Als anys 90 molts van allargar més el braç que la màniga. Empreses i famílies van gastar més del que guanyaven. Ho van poder fer perquè la pujada desmesurada del valor de les accions i de la vivenda, i els baixos tipus d'interès, van permetre endeutar-se fins a la celles. Però, per primera vegada en 40 anys, en molts països desenvolupats les despeses de les empreses i de les famílies estan molt per sobre del que permeten els seus ingressos. S'ha de tornar a estalviar, tant si esclata la guerra a l'Iraq com si no.

Però hi ha alguna cosa més. Amb independència de la guerra, l'economia mundial ha entrat en un d'aquells duradors períodes de disminució dels preus, els tipus d'interès i els beneficis, així com de desocupació i d'inestabilitat econòmica, que segueixen sempre les revolucions industrials. Les dues últimes dècades del segle XX han portat una nova revolució industrial: les noves tecnologies relacionades amb les telecomunicacions i amb internet són ara el que fa dos segles van ser la maquinària de filar automàtica, la màquina de vapor i la construcció de canals i ferrocarrils.

Són noves i potents fonts de creixement i de llocs de treball a llarg termini, però necessiten destruir part de l'anterior estructura industrial, i per tant a curt termini produeixen un efecte depressiu. I aquí és on som.

Com veuen, amb guerra o sense, els nostres mals no tenen, a curt termini, remei. ¿Què es pot fer? Els governs tenen dues armes per lluitar contra aquesta anorèxia del consum i la inversió privada: abaratir el preu del diner i augmentar la despesa pública.

Però els tipus d'interès ja estan molt baixos, i en la situació de falta de confiança en què ens trobem, una disminució addicional no tindrà gaire efecte. A més a més, per a nosaltres una baixada dels tipus d'interès comporta el risc de seguir alimentant un boom immobiliari perillós.

Tenint en compte que el sector privat ha d'estalviar, el sector públic ha de gastar una mica més. George W. Bush s'ha posat mans a la feina com un esperitat, però en despesa militar, i aquesta classe de despesa no és gaire productiva. Els europeus, al contrari, ens hem autoimposat un cinturó de castedat que es diu pacte d'estabilitat pressupostària. I posats a ser castos, nosaltres al capdavant amb tot allò del dèficit zero. No tinc gaires esperances en el seny dels nostres governants. Però espero que en algun moment caiguin del cavall en el seu camí de Damasc.