L'intent dels Estats Units i alguns aliats de buscar la legitimitat per atacar l'Iraq a través del discurs segons el qual aquest país constitueix una amenaça mundial, per la seva vocació passada, present i futura de dotar-se amb armes de destrucció massiva, mereix uns quants comentaris històrics per posar algunes coses al seu lloc i per contextualitzar aquesta pretesa amenaça. Les Nacions Unides tenen documentat i demostrat que, entre el 1980 i el 1984, l'Iraq va utilitzar armes químiques en més de 130 ocasions, i va matar més de 3.500 persones. El que se'ns ha oblidat és que en aquella època, i sent públic el que estava fent Saddam Hussein, l'Argentina, el Brasil, Egipte, França, Alemanya, Itàlia, Espanya, els Estats Units i l'URSS li subministraven sense problema tot el material militar que demanava, i que així va continuar fent-se fins a la guerra del Golf del 1991. Des de mitjans dels anys 70 (abans de la presidència de Saddam), l'Iraq va iniciar una impressionant carrera armamentista amb l'ajuda de l'URSS. Un cop al poder, Saddam va multiplicar les compres i va diversificar les fonts de subministrament, amb França en un paper destacat i el Brasil, Egipte i Itàlia al darrere.

Espanya, a més de vendre-li grans quantitats d'armes i municions, explosius, helicòpters i vehicles blindats, va col.laborar molt directament en l'obsessió de Saddam per dotar-se d'armes químiques. En el seu moment es va comprovar que, el febrer del 1984, l'Iraq va utilitzar gas mostassa en la batalla de les illes Madjun. Hi ha documents que reflecteixen l'enviament de dues tones d'aquest producte des de la base de Torrejón a l'Iraq, concretament el 21 de gener de 1984, en un avió procedent dels Estats Units.

Posteriorment, al mes de març, una missió de l'ONU que va inspeccionar el terreny iranià afectat pel gas mostassa va descobrir una bomba intacta, amb espoleta de l'empresa espanyola Explosivos Alaveses (Expal), una de les principals empreses del grup Explosivos Río Tinto (ERT). Segons sembla, el gas podria procedir també d'una exportació d'etilè realitzada l'any 1982, ja que aquest últim producte es pot transformar en iperita en una refineria. Que se sàpiga, Expal no va ser mai multada, jutjada o tancada per aquest acte criminal.

La desmemòria també arriba als Estats Units, que en l'últim mig segle ha estat el país que més armes químiques ha utilitzat al món, especialment a Indoxina durant els anys 60, quan va llançar sobre el Vietnam del Sud 72 milions de litres d'herbicides, agent taronja, gas mostassa i altres productes assassins.

Però la cosa no queda en el record d'un passat llunyà. L'abril del 2002, i després de múltiples pressions, els Estats Units van aconseguir destituir el director general de l'Organització per a la Prohibició d'Armes Químiques (OPAQ), el brasiler José Mauricio Bustani, que s'havia proposat que l'Iraq firmés la Convenció sobre Armes Químiques del 1993, intent que va irritar en gran manera a Washington, no fos cas que un país de l'eix del mal anés a portar-se bé. L'OPAQ, a més, s'encarrega de realitzar inspeccions en fàbriques i laboratoris de tot el món que puguin fabricar productes susceptibles de ser utilitzats per elaborar armes químiques, encara que en els dos últims anys ha hagut de treballar al ralentí per falta de pressupost.

Doncs bé, els Estats Units, que de moment han destruït el 25% del seu estoc d'armes químiques, de 31.279 tones, s'han oposat radicalment a ser inspeccionats per aquest organisme. I encara n'hi ha més, segons l'últim anuari del SIPRI, els Estats Units han estat portant en secret alguns projectes per millorar la seva defensa contra armes biològiques. Tot i així, la legalitat d'aquests projectes respecte a la Convenció sobre Armes Biològiques i Tòxiques del 1972 és qüestionable, i hi ha una generalitzada preocupació perquè els Estats Units no estan disposats a rebre inspeccions internacionals.

Sorprèn igualment que el 22 de novembre passat, els Estats Units, Israel i Micronèsia fossin els tres únics països del món que votessin en contra d'una resolució de l'Assemblea General de l'ONU introduïda precisament per l'Iran, i relativa al treball del Grup d'Estudi de les Nacions Unides sobre míssils, que proposava un acord general i no discriminatori sobre el control d'aquests artefactes, potser perquè posen en qüestió els míssils de creuer que als Estats Units els agrada llançar (recordem l'atac equivocat contra una fàbrica farmacèutica del Sudan de fa pocs anys). En tot cas, és oportú recordar que hi ha almenys 15 països amb míssils que tenen un abast superior als 300 quilòmetres.

No vull acabar aquest recordatori de barbaritats sense mencionar que des del 1945 fins al 1998 les potències nuclears van realitzar 2.051 proves nuclears (1.030 els Estats Units), en què van alliberar l'equivalent a 510 megatones de TNT (428 a l'atmosfera), és a dir, 510 milions de tones, quantitat que equival a 34.000 bombes com la d'Hiroshima --això és, 1,6 bombes d'Hiroshima cada dia--, i sense que això hagi estat considerat com un crim contra la humanitat o almenys contra la mare Terra.

El desarmament no pot ser únicament per a uns quants, mentre que els altres s'arroguen el dret de poder-se armar com vulguin i de fer servir el seu potencial militar quan els convingui, ni ha de ser un tema a exigir uns dies i a incomplir durant la resta. El desarmament és una necessitat universal, un bé que s'ha de regular sota principis i criteris vàlids per a tothom, sense cap mena d'excepció.

Aquests dies no hi ha hagut res més patètic i perillós que veure els responsables de defensa dels Estats Units i el Regne Unit amenaçant l'Iraq d'utilitzar armes nuclears si aquest país utilitza armes químiques. Aquesta amenaça nuclear trenca amb totes les regles de la sensatesa i la diplomàcia, i fins i tot amb les normes clàssiques de la dissuasió. Abans de parlar, que els governs de Washington i Londres se'n recordin dels centenars de milers de morts d'Hiroshima i de les poblacions kurdes o dels indoxinesos atacats amb gasos, víctimes dels que ja han fet servir armes de destrucció massiva i ara manipulen el verdader significat del desarmament.