Robert Kagan és un americà de perfil apaïsat, que sembla que vagi pel món sense cap assignatura pendent. Un home sense complexos, que sosté les seves idees sense concessions i amb una contundència no desproveïda de certa cortesia formal. En una trobada sobre Guerra i pau al segle XXI. Les relacions transatlàntiques, organitzada per Narcís Serra i celebrada no fa gaire a Barcelona, Kagan va reiterar la seva tesi que, si bé europeus i nord-americans tenim els mateixos orígens --la Il.lustració--, ens divideix una apreciació diferent de la realitat.

Els europeus, a diferència dels americans, consideren que ja s'ha avançat molt en la configuració d'un ordre global. En conseqüència, l'unilateralisme americà és percebut pels europeus com una alteració injustificable d'aquest ordre. En canvi, per als nord-americans el seu unilateralisme resulta inevitable, ja que, per avançar en la configuració d'un ordre global encara embrionari, és necessari utilitzar la força. Per tant, és lògic que els Estats Units actuïn per si mateixos en defensa dels seus interessos, ja que encara no hi ha un ordre global que els protegeixi. Més encara, ho ha de fer per mantenir la seva hegemonia. La conclusió de Kagan és famosa: els Estats Units són unilateralistes perquè són forts i Europa és multilateralista perquè és feble.

No tots els americans han mostrat conviccions tan granítiques. Així, John Ikenberry, un professor de Georgetown amb aspecte --corbata de llacet inclosa-- de personatge de ¡Que bonic és viure! o d'una altra comèdia de Frank Capra, va aportar una idea suggestiva: que la política occidental posterior a la segona guerra mundial no es va limitar a la recerca de la seguretat, sinó que va pretendre també crear les condicions materials necessàries perquè no es repetís la crisi dels anys 30. És a dir, la guerra freda no va ser l'única raó per la qual es va crear l'Aliança Atlàntica, sinó que aquesta també va sorgir amb la pretensió de generar un ordre just. Que no és el mateix que sosté Kagan.

Però, enmig del debat, sempre hi ha --com en qualsevol reunió-- un instant en què es planteja la qüestió crucial. Així va passar quan Kagan, dirigint-se a Anthony Giddens, li va preguntar: "Si vostè tingués la seguretat absoluta que Saddam Hussein disposa d'armes de destrucció massiva, i el Consell de Seguretat denegués als Estats Units l'autorització per atacar l'Iraq, ¿recolzaria o no la decisió dels EUA d'atacar desobeint l'ONU?"

Fins aquell moment, Giddens havia construït el seu discurs sobre la base d'una afirmació discutible: que el nou terrorisme (iniciat l'11-S) té una naturalesa diferent a l'anterior, cosa que obliga a lluitar-hi en contra. Amb raó li va recordar Javier Solana que tots dos estaven parlant en una ciutat --Barcelona-- on el vell terrorisme havia posat una bomba en un supermercat. Amb aquest punt de partida, no és estrany que Giddens, després de marejar la perdiu, acabés admetent el dret dels Estats Units a atacar l'Iraq, encara que fos sense permís de l'ONU.

Llavors, Kagan va reblar el clau i va acabar dient que no es pot perdre el temps amb més romanços ni amb escrúpols davant un risc greu i imminent de ser atacats amb armes de destrucció massiva. Cosa que vol dir que s'ha de posar ordre en el veïnatge universal i liquidar el pistoler sense mirar com, abans de pensar en lleis i jutges. Igual que al Far West. Moral de frontera.

Però no és així. Ja és hora de conformar progressivament un ordre global que posi fi al buit normatiu que patim. Això exigeix, d'entrada, respectar les normes internacionals vigents i acatar les decisions de les institucions supraestatals existents. En conseqüència, la pregunta de Kagan només té una resposta: s'ha d'acceptar, en tot cas, la decisió del Consell de Seguretat. Per la qual cosa, si aquest no autoritza l'atac a l'Iraq, els EUA no poden actuar pel seu compte, tot i el suport --per a més escarni-- que reben de 12 paï- sos. I no cal objectar-hi que, amb aquest criteri, no es podria evitar mai un mal greu i imminent. Això no és cert, ja que resulta d'acord amb la idea d'ordre la possibilitat de sortir al pas d'un dany greu, sempre que la legítima defensa es faci efectiva per raons d'urgència i amb criteris de proporcionalitat. ¿Es donen avui aquestes circumtàncies a l'Iraq?

Joan Josep López Burniol
'El Periódico' 31 de gener 2003