Aquests dies, i abans que els canons comencin a escupir, ens han atabalat les discussions relatives a la trama legal que envolta la imaginable agressió nord-americana contra l'Iraq. Una vegada que es procura guardar distància i sospesar des de lluny els moviments dels uns i dels altres, sembla senzill perfilar el sentit de la política que acaricia la Casa Blanca.

Al cap i a la fi, l'estratègia que despleguen en aquests moments els Estats Units i els seus aliats té dos ariets. El primer el proporciona un recurs al sistema de les Nacions Unides, del Consell de Seguretat del qual s'espera, sense gaire insistència, que doni llum verda a l'atac contra l'Iraq. N'hi haurà prou de recordar sobre aquest tema que el president nord-americà s'ha acostumat a reclamar que el consell estigui a l'altura de les circumstàncies. El segon ariet queda a la recambra, però no per això s'encoratja, de cap de les maneres, la il.lusió que Washington encara està calibrant si li convé o no utilitzar-lo. Als dirigents nord-americans no els falta precisament claredat en les seves afirmacions. Ho han dit per activa i per passiva: si les Nacions Unides no fan el que volem, obrarem pel nostre compte, i en el millor dels casos, i de cara a la galeria, procurarem emparar aquest comportament en una interpretació extremadament singular, i interessada, de resolucions velles o noves.

La línia de conducta que acabem de dibuixar --prepotent i deslleial-- sembla senzilla de replicar. Pel que fa al primer dels ariets, el que s'imposa és recordar que el Consell de Seguretat ha d'estar a l'altura de les seves normes procedimentals, i no d'unes circumstàncies inspirades en singularíssims interessos. El sentit comú, i paral.lelament i per una vegada, la mateixa Carta de l'ONU, assenyala que perquè un atac contra l'Iraq sigui legal és necessari que l'autoritzi de manera expressa una resolució específica del Consell de Seguretat. No només això: és aquest últim --i no pas Washington, ni Londres, ni Madrid-- qui ha de determinar si l'Iraq compleix o no amb les resolucions i les conseqüències que se'n derivin. El consell, en definitiva, només pot avalar un atac contra l'Iraq si es demostra que aquest país és una amenaça per a altres o si aquests altres es veuen obligats a brandar el seu dret a la legítima defensa. No sembla que els Estats Units puguin invocar en aquests moments cap d'aquests dos horitzons. Per complicar encara més, en suma, el camí que Washington vol recórrer, els inspectors no han trobat a l'Iraq res singularment rellevant, fet que no és obstacle perquè el seu treball sembli que progressa de manera raonablement prometedora.

Pel que fa al segon dels ariets nord-americans, salta a la vista la imperiosa necessitat de denunciar el que no és, als Estats Units, sinó la invocació de la llei del més fort. Emparat en el seu ingent poder, Washington, que pretén ser jutge, part personada, fiscal, policia i carceller, esquiva amb obscè desvergonyiment la seva obligació d'aportar proves. Qui més qui menys sospita que si es permet, sense rèplica, que la gran potència de l'Amèrica del Nord obri al seu capritx, a l'Iraq el seguiran, tan aviat com inopinadament, altres objectius.

És clar que les disputes no s'acaben aquí. Com d'altra banda era lògic, un nom propi, el de Kosovo, ara està en molts llavis. No es tracta de discutir si a Kosovo s'hi registraven --era així amb tota l'evidència-- violacions greus de drets humans bàsics. El que, en el que fa referència a les nostres apreciacions, importa és que el 1999 l'OTAN va fer ús de la força ignorant completament el sistema i les regles pròpies de l'ONU. Per més que es digui el contrari, la intervenció de l'Aliança Atlàntica a Sèrbia i Montenegro va tenir un inequívoc caràcter unilateral. Com bé ha recordat un manifest recent promogut entre nosaltres per un bon grapat de professors, "l'unilateralisme no té a veure amb el nombre d'actors, sinó amb la usurpació d'u- na missió que pertany a les Nacions Unides". I és que en aquest tema ben poc importa que un pugui exhibir els noms d'uns quants estats que comparteixin la conveniència de tirar endavant una intervenció. És com si, després de cometre un delicte, l'autor s'escudés sense més ni més en l'argument que els seus amics consideren que el delicte no mereix cap càstig.

Ressuscitats, els desafurs que van acompanyar els bombardejos de l'OTAN a Sèrbia i Montenegro ara col.loquen en posició incòmoda, pel que fa a nosaltres, populars i socialistes. Als primers perquè els inviten a recórrer a un argument de barroeria difícilment rebaixable: tal com ens vam saltar a la torera la legalitat internacional el 1999, no hi ha cap motiu perquè no repetim, demà passat, la jugada. I als segons perquè se'ls ha de recordar que la seva conducta de quatre anys enrere, al donar aval a una intervenció desenvolupada al marge de l'ONU, no va fer res més que preparar el camí a la ignomínia que avui abracen els governs nord-americà, britànic i espanyol. I és que el PSOE, que actualment mostra una posició que sembla encomiable davant del que es pressent a l'Iraq, farà bé de furgar en els seus propis pecats. Un d'ells queda, per cert, ben perfilat de la mà d'un vell lema que sens dubte no agrada a Rodríguez Zapatero i els seus acòlits: OTAN no, bases fora.