Comencem per posar un exemple: "El cost per proporcionar salut bàsica i nutrició a tots els habitants del món que actualment no hi poden accedir és de 13.000 milions de dòlars anuals, mentre que la despesa anual en menjar per a animals domèstics als Estats Units és de 17.000 milions de dòlars", constata l'obra d'Adela Cortina Por una ética del consumo. Superada la ressaca dels excessos de les compres de Nadal, immersos encara en la voràgine de les rebaixes i enfrontats finalment a la famosa pujada del gener, potser aquest seria un bon moment per reflexionar sobre certs hàbits de consum i qüestionar-los, ja que de fet som a començaments d'any i, com anuncia esperançada la dita, any nou, vida nova.

¿Per què consumim tant? ¿Per què el món ric s'entossudeix a sortir de compres com si es tractés d'una activitat lúdica i no ho fa, en canvi, només quan és necessari i exclusivament per necessitats concretes --fam, fred, malaltia, entre d'altres-- que s'han de solventar? ¿És que potser resulta gratificant l'adquisició d'objectes que el mercat ens ofereix encara que no ens facin cap falta? ¿Ens fa feliços comprar? ¿Som lliures quan ho fem? ¿Escollim o ens manipulen? ¿Pot la nostra consciència estar tranquil.la quan sap que mentre mig món consumeix més del que necessita l'altre mig necessita molt més del que consumeix? En el magnífic assaig de Cortina, publicat per Taurus, s'ofereixen nombroses respostes a tots aquests interrogants. Llegim que una de les grans responsables de la nostra conducta consumista és la necessitat de fer-nos una identitat, individual i social, i que el mercat ha sabut aprofitar.

Llavors podríem formular l'antic refrany de digue'm amb qui vas i et diré qui ets de la manera següent: Digue'm què consumeixes i et diré qui ets. La pertinença a un grup social exigeix, això és veritat, la possessió de certs objectes o avantatges que, al mateix temps, impliquen conductes o hàbits.

Es consumeix per assemblar-se a algú, per superar algú, per demostrar l'èxit, per pertànyer a una comunitat. En una paraula, per ser algú. ¿És que valem pel que tenim? Consumir és una cosa inevitable, naturalment. És necessari per sobreviure: necessitem aliment, roba, abric, un lloc on viure, mitjà de transport, etcètera. El quid de la qüestió és precisament el que de debò necessitem. ¿On queda el límit? ¿A què correspondria un consum ètic, un consum moralment acceptable? ¿Quines són les coses que realment necessitem? No es pot limitar al que és estrictament físic, per descomptat. Els éssers humans som éssers socials que establim relacions amb els altres mitjançant l'intercanvi, el reconeixement, la diversió, la cultura, la comunicació.

No són poques les persones que han advertit de la necessitat de frenar el consum descontrolat per preservar el planeta de la destrucció total i absoluta. El desenvolupament sostenible --el que la Terra pot aguantar-- passa indefectiblement per canviar el nostre estil de vida i per adoptar costums que respectin el medi ambient, el seu equilibri i la distribució justa de les seves riqueses entre tots els que l'habiten i als quals, sens dubte, pertanyen igual, incloent-hi les formes de vida no humanes. Potser ens hauríem de plantejar que, per poder seguir vivint bé, s'hauria de viure ja d'una manera diferent, hauríem de qüestionar les nostres necessitats i potser basar part de la nostra identitat, del nostre èxit, en els béns que no es poden comprar.

El que queda clar és que cal replantejar-se l'assumpte. No podem seguir al ritme que portem, que necessàriament provoca des- igualtats insostenibles. Any nou, vida nova: que ens guiïn la prudència, la justícia i el seny.

Flavia Company
'El Periódico' 17 de gener 2003