El pensament únic té el seu propi codi de dogmes. Un d'aquests ens és recordat de manera insistent: "L'enemic més perillós és el terrorisme. Combatre els terroristes ha passat a ser una missió prioritària; no admet endarreriments ni dilacions, ni gaires miraments". L'emperador, George Bush II, va aprofitar la seva recent arenga a les tropes, a punt per envair l'Iraq --12 anys després que ho fes el seu progenitor--, i va advertir que el dilema resulta molt clar: o s'està amb Washington o s'és còmplice del terrorisme.

Discrepar del pensament únic --conceptualment el pensament únic ja suposa una contradicció en els seus propis termes-- comporta certs riscos. Els nous inquisidors, encara que vagin de moderns, poden recloure l'heretge al Guan- tánamo de torn, acusant-lo de nostàlgic del 68 passat de moda, de paleomarxista irredempt o d'utòpic atacat de demència senil incurable. O de criatura. ¿Com es pot tolerar el més mínim dubte a l'hora de triar entre Bush o Saddam Hussein? O amb mi o contra mi. Al cap i a la fi, i com ha assenyalat Aznar I, virrei de l'emperador a Espanya, tots els terroristes són el mateix i tots els terrorismes, també.

Assistim inermes --mediàticament i políticament encerclats-- a l'entronització de la gran mentida. Hussein ha passat a ser l'encarnació del maligne. Bush, la del bon Déu. L'emperador no pretén conquistar l'Iraq, sinó alliberar la seva gent, encara que --com ha publicat oportunament EL PERIÓDICO-- Bàssora, segona ciutat d'aquell país, fos obsequiada el 1991 pels arcangèlics avions nord-americans amb 300 tones de bombes recobertes d'urani, enviades pel papà, de manera que el 45% dels dos milions dels seus habitants han desenvolupat o desenvoluparan pròximament patologies cancerígenes, mentre que nenes de 10 anys han tingut tumors de mama, hi ha hagut nens que han nascut sense cap, els limfomes infantils són freqüents i s'ha de parlar, amb esgarrifosos fonaments, de l'efecte Hiroshima.

A l'Iraq, com a l'Afganistan, el que es disputa de debò --en un escenari amb milers i milers de cadàvers invisibles-- és el control del petroli o d'altres fonts d'energia. El gasoducte per transportar gas natural des de Turkmenistan fins al port pakistanès de Gwadar, passant per Herat i Kandahar a l'Afganistan, constitueix el trofeu més cobejat de l'anomenada, amb cinisme superlatiu, Llibertat Duradora.

El terrorisme, que existeix, per descomptat, i que és abominable, així com el bell recurs retòric sobre la llibertat per a tots, no deixen de ser coartades que emmascaren realitats molt més prosaiques.

L'enemic de la humanitat més terrible, devastador i, per altra banda, perfectament vencible sense fer vessar ni una sola gota de sang, és la fam. I la pobresa. No el terrorisme. Si de cas, algunes de les seves arrels --no totes-- procedeixen de la combinació infernal de totes dues circumstàncies. En termes estadístics, cap altra causa provoca més morts i més dolor, avui dia, que la fam. Jacques Diouf, director general de la FAO, assegura: "No podem acceptar i ignorar per més temps els patiments de 840 milions d'éssers humans famolencs, ni la mort diària de 25.000 nens víctimes de la fam i la pobresa". Això no és demagògia --com al.leguen els guardians del neoliberalisme galopant--, sinó que la demagògia més canalla consisteix a fer-nos combregar amb rodes de molí amb l'objectiu de carregar contra els efectes, mentre es difuminen en la boirina de la desinformació les causes de tanta crueltat.

L'elecció de fons radica entre el model Lula o el model Bush. El pensament únic sosté impàvid que no hi ha més política econòmica que la del lliure mercat gairebé sense contrapesos socials i que les diferències ideològiques són irrellevants. No és veritat. Lula pretén demostrar que hi ha altres camins, pacífics i democràtics, per arribar a la justícia. La seva guerra contra la fam de gairebé 50 milions de brasilers sí que mereix el suport de les dones i homes de bona voluntat. ¡Tant de bo que es compleixi el seu missatge de la nit de Nadal: "El Nadal del 2003 ha de ser millor per als milions de pobres que aquesta nit no tindran res per menjar!".

Enric Sopena
'El Periódico' 16 de gener 2003