Fa mesos que la guerra amb l'Iraq està decidida per l'Administració de Bush. El tortuós procés de negociació que ha tingut lloc en els salons diplomàtics del món tenia com a únic objectiu obtenir la coalició més àmplia possible per minimitzar el cost polític de la guerra tant entre l'opinió pública nord- americana com a la resta del món. Era, a més a més, una forma de donar joc al sector moderat de l'Administració, representat per Powell. Però la decisió es va prendre pocs dies després de l'11 de setembre, quan va triomfar, per fi, a cop calent amb l'amenaça del terrorisme i la indignació dels ciutadans, l'estratègia que havia plantejat ja feia temps el grup de falcons proisraelians organitzats en l'American Enterprise Institute.

L'intel.lectual orgànic d'aquesta institució és Richard Perle i el principal estrateg n'és Paul Wolfowitz, subsecretari de Defensa. Cheney, Rumsfeld i Condoleezza Rice es van afegir al projecte de posar en ordre un món perillós. Això es tradueix en el desarmament preventiu de tots aquells estats que puguin disposar d'armes de destrucció massiva i no estiguin sota el control, ja sigui directe o indirecte, dels Estats Units i dels seus aliats. Al desarmament s'hi afegeix la lluita global contra el terrorisme global, la protecció del territori americà mitjançant l'escut antimíssils i els controls reforçats de seguretat i la reordenació del Pròxim Orient per poder estabilitzar el principal focus d'inestabilitat i pal.liar l'amenaça al subministrament energètic.

El control dels recursos petro- lífers de l'Iraq és un factor important en la invasió i l'ocupació del país, però l'element fonamental que subjau en aquesta guerra és un canvi d'estratègia geopolítica nord-americana, cap a la utilització unilateral de la seva supremacia militar i tecnològica com a forma de reordenar el món. Encara que països importants i també la gran majoria de l'opinió pública mundial són contraris a la guerra, la guerra es portarà a terme, en un breu termini de temps, amb el suport de la majoria dels països europeus, incloent-hi el nostre. És a dir, que vostè i jo contribuïm a pagar-la.

Ningú està en condicions de fer vaticinis sobre les característiques de la guerra de l'Iraq, però se sap que serà violenta, altament tecnològica i probablement curta. Depèn molt de la capacitat (ara com ara desconeguda) dels nuclis terroristes islàmics d'actuar als Estats Units i a Europa. Si la seva acció és significativa, agreujarà i estendrà la intervenció nord-americana al Pròxim Orient. En qualsevol cas, però, vivim el començament d'un nou període en què s'intentarà crear un nou ordre geopolític mundial contra el qual es desencadenaran tota classe de resistències. I això independentment que s'eviti la guerra de l'única manera possible, i encara factible, mitjançant la dimissió voluntària o forçada de Saddam Hussein, perquè els Estats Units també intervindrien en la reorganització de l'Iraq i del Pròxim Orient.

¿En què consisteix aquesta reorganització? En primer lloc, en l'ocupació militar de l'Iraq, en la destrucció del seu Exèrcit i del seu règim i en l'explotació dels seus camps petrolífers, després de reparar-ne els seriosos danys, per part d'empreses nord-americanes i angleses, i desplaçant francesos i russos, que d'aquesa manera pagaran la seva reticència a formar part de la coalició. Passats els primers moments d'incertesa, Occident podrà controlar el subministrament i els preus del petroli i, a més a més, negociar durament amb els saudites perquè extirpin en el seu si els vincles indirectes amb les xarxes islàmiques perifèriques d'Al-Qaida.

Sharon, animat per la victòria electoral i reforçat amb la presència militar americana a la zona, mirarà d'imposar el seu pla de pau mitjançant l'exili d'Arafat i l'acceptació d'un Estat palestí tancat i aïllat d'Israel. El següent pas de la coalició pro-nord-americana serà resoldre el desafiament de Corea del Nord abans que s'envalenti massa. I, en fi, també hauran de pactar amb els plans nuclears de l'Iran, deixat fins ara en segon terme per obtenir-ne la neutralitat en la guerra contra el seu enemic mortal, l'Iraq.

A mesura que es desenvolupi el projecte geopolític d'unilateralisme nord-americà, que és coherent i explícit, més s'aprofundiran les divisions entre els governs europeus en una Europa que ha deixat d'existir com a actor polític en l'escena internacional. L'Administració de Bush ha dinamitat Europa, perquè compta amb el suport de 18 països, liderats per Blair, Aznar i Berlusconi que, efectivament, com diu Rumsfeld, han aïllat França i Alemanya. Així es verifiquen els pitjors pronòstics sobre els efectes dissolvents de l'ampliació a l'Est de la Unió Europea. Per protegir-se de Rússia, els països de l'Europa de l'Est són incondicionalment proamericans i la seva incorporació desequilibrarà definitivament la independència europea (aquesta és la nova Europa de què parla Rumsfeld).

En referència a la Xina, ha mobilitzat les seves tropes per enviar-les en una acció humanitària... fins al Congo. És a dir, mentre que la resta del planeta s'enreda i es destrueix, la Xina es reserva i es concentra en l'augment de la seva importància en la nova economia global.

El desplegament de l'unilateralisme bèl.lic nord-americà i el servilisme de nombrosos governs, inclòs el nostre, que ni tan sols demanen proves de per què és tan perillós Saddam (i no el Pakistan, per exemple, per no parlar de la Israel nuclear) està generant tendències contradictòries. La més important és la reacció dels pobles musulmans i, en un primer temps, de les seves avantguardes activistes. Però també s'està despertant una onada d'indignació i d'oposició a la guerra entre la gent de tot el món i en particular d'Europa, que es pot traduir en la crisi política dels partits actualment dominants. De manera que els Estats Units estan cremant els seus aliats polítics en nom de la prioritat absoluta del que Bush percep com els seus imperatius de seguretat nacional. L'aposta de Bush és que les reaccions terroristes afectin Europa i acabin provocant la mateixa reacció defensiva que als Estats Units al voltant de qui els prometi la protecció mitjançant un ordre mundial imposat per la força.

El període que s'obre es caracteritza per un món desestabilitzat, en el qual molts estats tindran incentius per posseir armes de destrucció massiva per ser políticament autònoms i en el qual l'espiral de violència i de contra-violència es podria desplegar amb la ganyota horrible de la guerra biològica. ¿Som a temps d'evitar-ho? En qualsevol cas, s'hauria d'intentar, perquè la postguerra de l'Iraq és un món en guerra permanent.

Manuel Castells
'El Periódico' 23 de febrer 2003