Com deia Churchill, no es pot enganyar sempre a tothom. Això és el que està passant ara a la vella Europa amb alguns moderns governants. I amb un senzill i, alhora, sorprenent efecte: majoritàriament els ciutadans europeus, malgrat l'intrèpid seguidisme d'alguns dels seus dirigents, es declaren en contra de la guerra a l'Iraq.

Així, els europeus han decidit exercir la seva condició de ciutadans, ja que han recordat que no n'hi ha prou de votar periòdicament. Han comprès que han de fer sentir la seva veu en un assumpte en què està en joc la dignitat dels éssers humans. Han assimilat la lliçó de Brecht, una lliçó on diu que demà poden venir a buscar-los a ells si avui callen. Per això, encara que sigui de forma difusa --no s'ha d'exigir més als ciutadans que als polítics amb les seves excuses de mal pagador--, els europeus no creuen, parlant clar, que s'hagi de posar el pegat abans de la ferida.

Els europeus, amb la seva cultura sàvia, no entenen el que no es pot entendre i rebutgen la guerra. No perquè facin costat a Saddam Hussein. Ningú pot estar a favor de qui es perpetua al poder xuclant la sang al seu poble; d'això els europeus també en saben bastant, en carn pròpia. Rebutgen la guerra, ja que tenen, com els vells, bona memòria històrica. Aquests vells, no pas decrèpits, europeus recorden, primer, qui i com va dissenyar l'aberrant mapa del Pròxim Orient.
Recorden, després, que els nord-americans han alçat allà fortaleses inexpugnables a la racionalitat, a la democràcia i als drets de les persones, satrapies tirà- niques fins a l'indicible, on regna l'arbitrarietat, la crueltat i l'autarquia. Però també, vet aquí, el petroli, la mare de totes les energies.

Aquesta àvia, que fa molt de goig i té el cap ben clar, resulta que no entén per què el pare de l'actual botxí texà no va consumar la primera guerra del Golf. Tampoc entén, i no són coses de l'edat, com pot ser que l'Iraq representi una amenaça més que per als propis iraquians, si està mancat de pràcticament tot; fins i tot no té ni la meitat del territori, ja que per sota del paral.lel 33 i per sobre del paral.lel 36, cosa que vol dir més de la meitat del país, no exerceix cap mena de sobirania ja que es tracta de la zona d'exclusió, unilateralment decretada pel Regne Unit i els Estats Units, on practiquen gairebé diàriament, des de fa més de 12 anys, el tir al blanc.

Tampoc entén aquesta vella però jovial Europa que si l'Iraq representa aquesta amenaça insuportable --no demostrada-- per a la comunitat internacional, com és què no s'ha començat la guerra fa ja molt de temps, fins i tot abans de l'11-S, fenomen amb què, malgrat la miserable alegria oficial dels baasistes, no té res a veure. Els europeus, que per cert encara hi toquen, recorden tot el reguitzell de bestieses que es van dir arran de la primera guerra del Golf, que van retransmetre Jesús Hermida i Peter Arnett, des de la de tots i des de la CNN, tot i que algunes imatges, sense que es pugués imputar a ells, no quadraven ni hi havia forma de saber d'on provenien i com s'havien obtingut. Entre d'altres perles, es relatava els milers de tancs que Saddam tenia ni més ni menys que enterrats a la sorra del desert per treure'ls al primer signe de repre- sàlia dels aliats, com a resposta a la invasió de Kuwait; es va exaltar la ferocitat dels 150.000 guàrdies republicans que, si alguna vegada van existir, encara corren; es va enumerar la quantitat de pertrets de guerra, tots occidentals i, en conseqüència, perfectament coneguts pels seus proveïdors.

Ens en recordem, i per això no ens podem creure res del que vociferen, que el pare de la criatura va anunciar amb la primera guerra del Golf un nou ordre internacional i la democratització de Kuwait. Ni una cosa ni l'altra: en el tema de l'ordre, repetició de la jugada, amb molta més irritació popular, i els mateixos Al-Sabah se segueixen comportant com el que van ser els seus més recents avantpassats, pirates immisericordiosos amb el poble que tenen segrestat. En fi, als europeus, experimentats i en forma, els lladrucs que els molesten són els dels gossos de la guerra i l'acompanyament de la seva cort.

Joan J. Queralt
'El Periódico' 12 de febrer de 2003