Oficialment, l'objectiu de l'operació dels Estats Units contra Saddam Hussein és eliminar les seves armes de destrucció massiva. En un primer moment, Colin Powell i Donald Rumsfeld hi van afegir un altre objectiu, del qual ja ni es parla, que era instaurar la democràcia a l'Iraq. Quan la setmana passada Jeb Bush va assegurar a Madrid que l'actual relació --o submissió-- d'Espanya amb EUA donaria "beneficis" inimaginables, s'hi podia detectar una forta pudor de petroli.

El Pròxim Orient, regió estratègica per als EUA
"De vegades importem de països que no ens estimen, cosa que posa en perill la nostra seguretat nacional", explicava el president Bush. Per als EUA, que consumeixen 20 milions de barrils al dia, el petroli és un recurs estratègic a mitjà i llarg termini. Així ho establia la doctrina Carter que advocava per la seguretat en el subministrament i considerava el Pròxim Orient com a regió estratègica pels seus enormes recursos petrolífers.
Més recentment, el Grup per al Desenvolupament de la Política Nacional d'Energia, dirigit pel vicepresident Richard Cheney, insistia en la diversificació de les fonts del petroli com a prioritat nacional. I la doctrina de seguretat nacional de Condoleezza Rice, que justifica l'unilateralisme i els atacs preventius entre altres coses, considera el Pròxim Orient com una prioritat geogràfica per a la seguretat dels Estats Units.

La segona reserva més gran del món
L'Iraq ja era sinònim de petroli quan sota mandat britànic es va constituir l'Irak Petroleum Company (IPC) amb interessos brità- nics, holandesos, nord-americans i, en menys quantitat, francesos.
L'any 1972, un Saddam Hussein que ja tenia poder absolut va nacionalitzar la indústria petrolera clavant un cop molt fort a l'hegemonia anglosaxona, que va ser aprofitat per França i Rússia. Aquesta riquesa ha mantingut Saddam Hussein en el poder, l'ha portat a desencadenar dues guerres --contra l'Iran (1980) i la del Golf (1991)--, i a poder jugar a fer de David davant el Goliat nord-americà.
L'Iraq és la segona reserva de petroli més gran del món després de l'Aràbia Saudita, amb una estimació de 112.000 milions de barrils principalment als camps de Mossul i Kirkuk, al nord, i Bàssora, al sud. Produeix 2,5 milions de barrils diaris dins del pla Petroli per Aliments decretat per l'ONU el 1996. Des del 1999 el pla ja no limita la producció, però unes infraestructures molt deteriorades i la prohibició d'importar peces de recanvi que puguin tenir un ús militar impedeixen una productivitat més elevada.
A més dels jaciments coneguts, es calcula que a la zona fronterera amb l'Aràbia Saudita i Jordània hi ha reserves per explorar que fins i tot podrien doblar les reserves estimades actualment.
Les sancions decretades arran de la guerra del Golf impedeixen a les companyies estrangeres extreure petroli, però poden participar en feines de perforació i infraestructures.

Noves llicències d'explotació
Els interessos de l'Iraq de cara a un futur sense sancions, amb la urgent necessitat de capital per posar en marxa el seu enorme potencial, i els de la indústria petrolera es complementen.
Le Monde assegurava que des del 1998 unes 40 empreses petroleres de països tan diferents com el Regne Unit, França, el Japó, el Vietnam i Indonèsia han mantingut contactes amb Bagdad per a l'explotació futura de la seva riquesa. Un estudi del Deutsche Bank de l'octubre del 2002, citat per aquell diari, assegurava que Bagdad ha proposat nou llicències d'explotació a grups de diferents països, entre els quals hi ha Repsol, com informava EL PERIÓDICO dijous passat.

Rússia, França i la Xina, els més ben situats
Rússia, amb dret de veto al Consell de Seguretat de l'ONU, és el país més ben situat en el tauler iraquià. Per a Bagdad, les relacions amb Moscou són privilegiades i es remunten a la guerra freda, quan l'aleshores Unió Soviètica era un aliat. Tecnologia i experts russos van omplir el buit deixat pels anglosaxons. Rússia ocupa avui el primer lloc de les relacions comercials de l'Iraq, cosa que suposa el 15% de tot el comerç iraquià. Ven en el mercat internacional més d'una tercera part del petroli que l'Iraq pot exportar. Diverses companyies petroleres, amb la russa Lukoil al capdavant, aspiren a explotar jaciments. I a més, Moscou no renuncia a cobrar un deute de 8.000 milions de dòlars que Bagdad va contraure amb l'URSS.
França, també amb dret de veto, tercer soci comercial de l'Iraq, també està en una bona posició, ben defensada per Chirac en el seu enfrontament amb els EUA. Segons explicava a Le Monde un executiu de TotalFinaElf, la guerra del Golf va interrompre unes negociacions que l'empresa mantenia amb Bagdad (cosa que explica la negativa fins a l'últim moment del president Mitterrand a unir-se a la coalició internacional). Els contactes es van reprendre el 1992. França i Rússia tenen opcions sobre una quarta part de les reserves conegudes.
La Xina, també amb dret de veto, és, a través de la companyia CNPC, un altre país molt interessat en el petroli iraquià. La Xina serà d'aquí a no gaires anys un extraordinari consumidor de cru, tant per a la seva indústria com per al milionari parc automobilístic que està emergent. L'augment de demanda obligarà a fer més importacions de petroli. Avui la Xina importa el 25% del seu cru. El 2020 n'importarà el 60%.

Què passarà amb el cru en un Iraq post-Saddam?
El nord-americà Consell de Relacions Exteriors i l'Institut James Baker de la Universitat de Rice (EUA) han elaborat un informe amb una sèrie de principis sobre la política dels EUA a l'Iraq després del conflicte i, en particular, sobre com gestionar el petroli.
A més dels danys que la indústria hagi pogut patir durant les hostilitats, l'informe destaca com a principal problema a dilucidar el de la legalitat dels contractes i concessions firmats o compromesos pel règim de Saddam durant els últims anys. L'informe aconsella la creació d'un marc legal, possiblement sota el mandat de l'ONU, que avaluï aquests acords d'exploració i arbitri les reclamacions sense caure en llargs conflictes legals que endarrereixin el desenvolupament i obstaculitzin la capacitat per augmentar la producció.
En qualsevol cas, l'informe considera que la resolució 1284, per la qual el 1999 es va aixecar el límit de les exportacions de petroli, ja atorga "una base legal a l'ONU per autoritzar i supervisar inversions estrangeres en la reparació i expansió de la indústria del petroli de l'Iraq", però l'informe considera que han de ser els experts iraquians els que han de controlar els contractes. No serà fàcil. Aquells que considerin que tenen drets adquirits i els que han impulsat un conflicte per adquirir-los o millorar-los seguiran en guerra.

Rosa Massagué
'El Periódico' 24 de febrer 2003