La Unió està en estat de guerra. A l'espera que el secretari d'Estat nord-americà, Colin Powell, aporti la setmana que ve al Consell de Seguretat de l'ONU les proves que Saddam Hussein amaga tones d'armes de destrucció massiva, el president, George Bush, en el seu discurs sobre l'estat de la Unió, va preparar els nord- americans i la resta del món per a una guerra que des de l'11-S ha considerat inevitable.

Bush va insistir que "els règims fora de la llei que busquen i posseeixen armes nuclears, químiques i biològiques" són "el perill més greu en la guerra contra el terrorisme, el perill més gran a què s'enfronten els Estats Units i el món". En aquesta frase es resumeix la pirueta del canvi de culpable, d'Ussama bin Laden a Saddam Hussein, per justificar que les bateries ja no apuntin a la xarxa terrorista mundial, sinó als palaus del dictador de Bagdad. Però el que va tenir de nou l'11-S va ser l'aparició d'un enemic dispers, invisible, d'una xarxa terrorista incontrolada que ja no depèn de l'autoritat d'un Estat pària que empara o fomenta el terrorisme. L'11-S, com ha dit André Glucksmann, l'arma absoluta passa de ser a les mans d'uns quants governs a ser a les mans de qualsevol.

Per això, que l'Iraq posseeixi o no armes de destrucció massiva no deixa de ser una excusa. De moment, després de dos mesos d'inspeccions exhaustives, l'informe del cap de la missió de l'ONU, Hans Blix, ressalta, certament, falta de col.laboració per part del règim iraquià i expressa seriosos dubtes sobre l'existència d'arsenals d'armes químiques i biològiques, però reconeix que no ha trobat res i admet que no hi ha proves concloents que aquest armament sigui en algun lloc del país. Més categòric encara en el seu escepticisme es mostra el cap de l'Agència Internacional de l'Energia Atòmica, Mohammad al-Baradei, sobre la possibilitat que l'Iraq tingui armes nuclears.

Però, encara que l'Iraq tingués les armes de destrucció massiva de què se l'acusa, ¿seria verdaderament una amenaça per a la pau mundial? És molt dubtós que Saddam Hussein tingui intenció d'utilitzar aquestes armes si no és atacat. No n'ha fet ni el més mínim intent en 12 anys, des que va acabar la primera guerra del Golf. Quan es presenta l'Iraq com una amenaça mundial, s'oblida que el llavors anomenat amb calculada exageració cinquè Exèrcit del món va perdre una guerra en 42 dies; que després el país ha estat sotmès a bombardejos freqüents a les anomenades zones d'exclusió aèria; que no ha pogut vendre lliurement el seu petroli; que ha patit un embargament que ha depauperat encara més el país, etcètera, etcètera. ¿Un Estat derrotat i castigat durant més d'una dècada pot ser una amenaça mundial?

Les armes de destrucció massiva, en tot cas, no són la raó de la guerra perquè, si ho fossin, altres països haurien d'estar en el punt de mira. Per exemple, Corea del Nord, que és segur que en té i que està governada per un dictador que sembla més imprevisible que l'iraquià. L'Índia, el Pakistan o Israel també posseeixen armes de destrucció massiva, però aquests països pertanyen a l'eix del bé, encara que, en el cas pakistanès, l'estabilitat no estigui assegurada.

Si les armes no són l'argument real, l'amenaça mundial és dubtosa i els vincles de Saddam amb el terrorisme d'Al-Qaida s'han de demostrar, ¿quin és el problema? Ho deia molt bé recentment a Davos l'analista nord-americà George Friedman: els Estats Units atacaran l'Iraq per demostrar la seva força a la regió. Les necessitats geoeconòmiques i geoestratègiques --el domini de les segones reserves petrolíferes del món i el redisseny del mapa del Pròxim Orient i del Mitjà-- han decidit els Estats Units a envair l'Iraq. Naturalment, raons tan prosaiques necessiten revestir-se de la retòrica de la llibertat, de l'ètica dels pares fundadors i de la missió salvífica d'"Amèrica", com va fer Bush en el seu discurs de dimarts passat davant del Congrés.

Davant de totaixò, Europa té el deure i el dret de discrepar-ne, sense empassar-se la comparació que s'ha fet des de l'altre costat de l'Atlàntic entre Hitler i Saddam Hussein, i entre la política d'apaivagament davant del dictador nazi dels acords de Munic del 1938 i l'actitud actual de França i Alemanya en l'avaluació del perill real del règim iraquià. Però, lamentablement, la força d'Europa és tan escassa que el que s'anirà apaivagant a poc a poc serà la discrepància. És difícil creure que Alemanya o fins i tot França puguin mantenir la seva oposició a la guerra fins al punt de votar-hi en contra al Consell de Seguretat. Si això passa, la fractura trans- atlàntica les llavors de la qual Javier Solana temia que fructifiquessin seria una fossa oceànica.

Josep A. Sorolla
'El Periódico' 30 de gener 2003