En les últimes setmanes, contagiats pels vents bèl.lics que bufen des de Washington, tothom parla a plens pulmons de la guerra com si fos un més dels fenòmens normals de la vida. Fins i tot es planteja, políticament i acadèmicament, la possibilitat de fer la guerra com un mecanisme per impedir mals més grans. Acceptar, sense més ni més, els termes del debat equival a l'acceptació de la monstruositat. Encara que l'opinió pública hi està demostrant una especial sensibilitat, no estaria malament recordar alguna qüestió pertinent i proporcionar algun instrument que permeti rebutjar la criminalitat del missatge.

Jurídicament i políticament, la guerra és un fenomen humà que està fora de la normalitat i que ha estat condemnat reiteradament. Això no significa, desgraciadament, que no se succeeixin les guerres l'una darrere l'altra; però aquesta és una altra història.

Des del 1928, any en què es va firmar el Pacte Briand-Kellogg, els estats van renunciar a la guerra com a instrument de política nacional. I no va ser una renúncia purament declarativa. La violació d'aquest tractat internacional va ser un dels principals actes d'acusació dels criminals de guerra processats a Nuremberg al final de la segona guerra mundial.

La Carta de les Nacions Unides (San Francisco, 1945), encara va anar més lluny. La seva lectura sempre és alliçonadora. En el seu preàmbul, els que no estiguin cecs hi poden llegir el propòsit de l'ONU de "preservar les generacions venidores del flagell de la guerra". Tot i aquesta lloable intenció, es poden donar, i de fet es donen, situacions d'"amenaça a la pau, trencament de la pau o acte d'agressió". En aquests supòsits, el Consell de Seguretat i només ell "podrà fer ús de la força" (article 44). Cap estat, per poderós que sigui, es pot arrogar aquest dret. La guerra està fora de la llei. L'ús de la força per part de les Nacions Unides s'encamina exclusivament a restablir la pau o a preservar-la d'una amenaça fundada.

Respecte a l'anomenada guerra preventiva, terme que la consellera de Seguretat Nacional dels Estats Units, Condoleezza Rice, va encunyar el setembre passat per plantejar la crisi de l'Iraq, es tracta d'un concepte encara més repulsiu que el de la guerra mateixa. Ni tan sols hi pot recórrer l'únic detentor de la força, que és el Consell de Seguretat.

Per no confondre l'opinió pública, s'ha de recordar que en el passat no hi ha hagut mai guerres preventives, sinó simplement actes d'agressió --"guerres ofensives", tal com les va definir el teòric Karl von Clausewitz--, que són una cosa molt diferent.

És cert que més d'un pensador s'ha plantejat el tema. Entre els més lúcids hi ha Raymond Aron, el company de liceu de Jean-Paul Sartre. A les reflexions, elaborades en plena guerra freda, que fa al seu magistral Paz y guerra entre las naciones, Aron, que no era un home sospitós de debilitat i ni encara menys d'esquerranisme, va escriure unes paraules molt clares en aquests temps de confusió: "La situació de dos gàngsters és, per definició, la més inestable. Si fos perfectament simètrica, seria fins i tot d'una inestabilitat que no podria durar. Un dels dos prendria ràpidament la iniciativa d'eliminar el seu rival per deslliurar-se d'una amenaça intolerable. ¿Per què s'ha de viure sota la por d'una catàstrofe possible, si atacant el primer es podria eliminar el perill per sempre?" El lector pot donar el nom que vulgui a cada un d'aquests dos bandits. Però, amb la fredor que el caracteritzava, Aron va afegir: "La guerra no és mai preventiva; avui dia, anticipar-se seria llançar-se a l'aigua per por de mullar-se".

Tal com estan les coses, l'Iraq, destrossat des del 1991 i vigilat i bombardejat des d'aleshores, no representa cap amenaça per a la pau, encara que Saddam Hussein, el Frankenstein fabricat per Occident, sigui un malvat. Si encara té al seu poder armes químiques i biològiques, que siguin buscades, localitzades i destruïdes pels inspectors de l'ONU. Si, malgrat tot, Washington, per sobre de l'ONU o manipulant el Consell de Seguretat, agredeix l'Iraq, s'estarà obrint, per sempre, la porta a una societat internacional convertida en una jungla, on imperarà la llei de la força imposada pel més poderós. Un espai on tot crim quedarà impune. Haurem passat de la guerra preventiva a la pràctica quotidiana de la barbàrie.

Roberto Mesa
'El Periódico' 13 de febrer de 2003