Decididament, aquest assumpte ha començat malament. La crisi, s'ha de recordar, la va desencadenar Washington la primavera del 2002, ja que va considerar que, des de la sortida dels inspectors a finals del 1998, l'Iraq aprofitava els seus ingressos petrolífers per reconstituir el seu potencial militar i, sobretot, la seva capacitat en les armes anomenades ADM (armes de destrucció massiva). Des de la seva arribada al poder, és a dir, molt abans de l'11-S, l'Administració de Bush considerava que Saddam Hussein constituïa des de feia 10 anys un insuportable tipus singular d'hostilitat cap als EUA i els seus aliats en una zona essencial per a l'interès nacional. Convenia desembarassar-se'n com més aviat millor.

Si bé l'objectiu és discutible, l'estratègia posada en pràctica per aconseguir-lo pateix múltiples incoherències. La maniobra s'ha iniciat amb un primer absurd lògic. Si es troben ADM a l'Iraq, es castigarà Saddam. Però si no se n'hi troben, això demostrarà que, contràriament, estan amagades. Això és tant com dir que Bagdad estava condemnada per endavant.

Segon absurd: Washington sosté que Saddam ha de demostrar que es desarma cooperant. Els inspectors no són allà per descobrir-hi infraccions, sinó per assegurar-se de la bona voluntat iraquiana. Ara bé, ¿on i com es pot trobar aquesta situació, ja que no hi ha res més que recel i hostilitat entre Bagdad i Washington? Per definició, la cooperació és impossible. Els EUA reclamen el que saben que no podran obtenir, excepte que canviï el règim.

Tercera incoherència: l'Administració de Bush, en nom dels mal establerts vincles entre Al-Qaida i l'Iraq, pretén assimilar la guerra contra el terrorisme i el desarmament de l'Iraq pel recurs a la força. Ara bé, aquests dos objectius exigeixen mitjans i mètodes molt diferents que no tenen en absolut les mateixes repercussions en el pla internacional. Destruir una cèl.lula d'Al-Qaida al Pakistan i Iemen no té res a veure amb el fet d'envair i ocupar un país com l'Iraq.

Quarta incoherència, la que ens espera les pròximes setmanes: o bé Saddam no té ADM i la guerra s'haurà iniciat il.legítimament, o bé encara en té i correm el risc que les utilitzi. Aquesta última eventualitat planteja el gravíssim problema de la dissuasió.

El 1990-1991, l'Administració de Bush pare va trobar les fórmules i les gestions diplomàtiques adequades per dissuadir el règim de Bagdad d'utilitzar les armes químiques i bio- lògiques que posseïa. Amenaçat per la còlera del poble nord-americà i per una resposta devastadora, Saddam va comprendre el missatge i va utilitzar míssils proveïts de càrregues ordinàries. Però, llavors, els objectius no eren els mateixos. Només es tractava d'expulsar l'Exèrcit iraquià del Kuwait envaït. Amb gran sensatesa, Bush pare va decidir no anar més enllà de la resolució de l'ONU. Saddam, vençut, tornava a casa seva amb llibertat per perorar sobre el resultat dels combats i camuflar la seva derrota en victòria. ¿Era el resultat d'una més gran subtilitat política o l'efecte moderador de l'URSS, percebuda encara com una potència, tot i que vençuda?

La situació actual és molt diferent. Si l'objectiu, amb prou feines dissimulat, és liquidar el dictador de Bagdad, suposat còmplice d'Al-Qaida, ¿com se'l pot dissuadir que es defensi amb tots els mitjans de què disposa? Si encara té armes de destrucció massiva és previsible que, a la vora del precipici, sense porta de sortida, decideixi, en un últim espeternec, una venjança devastadora.

Per les raons que s'acaben d'indicar, el passeig militar previst podria no ser un viatge de plaer. Imaginem-nos un instant el vertiginós gir que faria aquest conflicte si s'utilitzessin armes de destrucció massiva. Considerem que aquesta perspectiva sigui poc improbable. Les armes químiques van ser presents a la guerra Iran-Iraq del 1980 al 1989. Així, doncs, ¿per què no avui?

Pensem en la hipòtesi d'una resistència acarnissada de l'Exèrcit i de les milícies populars iraquianes. A priori, sembla poc probable. El poble iraquià està cansat de la dictadura, esgotat per l'embargament. Cansat de patir per res. El gran sobresalt nacional al voltant de Saddam relleva el mite. Les seves tropes més fidels no tenen cap raó per anar a una massacre, ja que la partida sembla perduda. Els botxins rarament es converteixen en herois. Però tot depèn de la manera com es dirigeixin les operacions. Els russos i ucraïnesos es van unir el 1941 al voltant d'un Stalin a qui odiaven.

Sens dubte, els nord-americans no cometran abusos. Però, ¿què es pot dir de l'Exèrcit turc al nord? ¿Què es pot dir dels iraquians de complement entrenats en diferents bases de l'Europa central des de fa diversos mesos i que volen llançar-se com més aviat millor a la guerra de les ciutats? ¿Podem garantir la correcció d'aquestes tropes?

La qüestió no és la derrota nord-americana. L'Iraq no és Vietnam. I és il.lusori comparar l'Exèrcit nord-americà de reclutes del 1960-1970 amb l'Exèrcit de professionals actual. Però tampoc és l'Afganistan. Bagdad, metròpoli moderna molt poblada, no és Kabul, capital fantasma reduïda al no-res pel règim ètic dels talibans. S'haurà de combatre de debò un temps sobre el terreny.

El que està en joc és la manera com els EUA i els que els segueixen hauran entaulat la guerra i la manera com en sortiran en vista dels imprevisibles esdeveniments que la marcaran. Per exemple, sense resolució de l'ONU, els danys col.laterals sobre les poblacions civils constituirien actes criminals. No faltarien veus que intentessin sotmetre'ls a un tribunal penal per la guerra de l'Iraq. ¿Quina serà la sort dels kurds davant l'Exèrcit turc? És possible imaginar-se les conseqüències d'esdeveniments sagnants sobre l'evolució de la posició europea respecte a Turquia...

Com totes les guerres, en aquesta que s'acosta és impossible preveure'n l'encadenament dels moviments i el resultat final. No estan definits els objectius de guerra. Si només es tracta del desarmament, s'haurà de portar a terme aquesta tasca en un Iraq militarment ocupat. ¿I si l'objectiu és l'ocupació de Bagdad i, amb això, la mort, la fugida o la rendició sense condicions de Saddam? Molt bé, però, ¿i després? ¿Per establir què? ¿En vista de quina transformació de l'Iraq? ¿Sota quines relacions frontereres amb els seus veïns? Admetem que l'envit petrolífer no motiva la guerra. Però serà necessari tenir en consideració l'estatus de les zones petroleres. ¿Continuaran sota sobirania iraquiana? Si s'imposa una solució federal, ¿qui hi haurà al capdavant de la zona de Mossul-Kirkuk? ¿Com es pot iniciar una guerra sense evocar prèviament aquestes qüestions? ¿Quins criteris permetran decidir que, un cop aconseguit l'objectiu, és possible aturar el recurs a la violència armada?

La guerra a l'aventura en una regió tan inestable com el Pròxim Orient és un luxe que, si ho volen, es poden permetre els EUA. Però evidentment no els estats europeus, incloent-hi els britànics, que s'ho haurien de pensar molt abans d'actuar. Entaulada en la confusió, una guerra es desenvolupa en la confusió. Condueix a un resultat d'atzars que sorprendrà tot el món, incloent-hi aquells que, havent-la iniciat malament, coneixeran la sorpresa d'esdeveniments imprevisibles.

Si volen obtenir una nova resolució, els EUA han de declarar els objectius de guerra i no demanar un xec en blanc. El seu mutisme engendra necessàriament una lògica de rebuig. ¡Endavant! ¿Per què? No ho sabem, ¡però, endavant! Perdó, això no és una estratègia.