Sembla fora de dubte que, fins i tot en disposició d'armes de destrucció massiva, el règim iraquià és, a principis del segle XXI, escassament perillós per als seus veïns i, encara amb més raó, per a països més llunyans. Així ho va reconèixer, per cert, el més prestigiós dels analistes militars israelians, el general a la reserva Aaron Levran: "L'objectiu de Saddam i dels seus acòlits consisteix a fer servir qualsevol mitjà per mantenir-se en el poder; però, pel que fa a les seves intencions expansionistes, en la pràctica han quedat reduïdes al no-res". L'escenari té poc a veure, doncs, amb aquell amb el qual sovint ha estat comparat: el del 1938 amb el Regne Unit i França doblegant-se a les agressives polítiques de l'Alemanya hitleriana.

Respecte al que ara ens ocupa, un informe de la CIA filtrat l'estiu de 2002 arribava a la conclusió que les armes de destrucció massiva en mans del règim iraquià únicament eren perilloses com a resultat de l'agressivitat nord-americana. L'Aràbia Saudita i Turquia, per la seva part, semblaven témer més les seqüeles d'un atac nord-americà sobre l'Iraq que els presumptes riscos derivats de les armes de destrucció massiva en mans del règim de Saddam Hussein.

Aquest, d'altra banda, havia perdut bona part de la seva imatge amenaçadora, cosa que de fet es traduïa, del costat de països com la mateixa Aràbia Saudita, els Emirats o Oman, en una creixent aposta en profit de l'aixecament de les sancions que l'Iraq patia, en contra d'inspeccions severes per part de les Nacions Unides i en franca oposició als bombardejos practicats en les dues zones d'exclusió aèria.

El reconeixement iraquià de Kuwait com a Estat independent i sobirà, formalitzat el 1994, venia a reforçar aquestes percepcions, i el mateix es pot afirmar del relleu simbòlic corresponent a les salutacions intercanviades el març del 2002, al Líban i en ocasió d'una reunió de la Lliga Àrab, entre el vicepresident iraquià i el ministre d'Afers Estrangers de Kuwait, d'un costat, i el príncep hereu de l'Aràbia Saudita, de l'altre. És ben cert que per alguns analistes conservadors nord-americans la circumstància general que acabem d'invocar no deixava de ser, paradoxalment, sinó el reflex de l'aparent èxit de la política de contenció desplegada per Washington.

El bel·licisme de Bush
Són diverses les raons que expliquen el to manifestament bel.licista que es revela en el discurs dels dirigents nord- americans en relació amb l'Iraq. Si algunes tenen un caire més o menys conjuntural, d'altres semblen respondre a processos de més força. Entre les conjunturals se'n poden esmentar perfectament quatre. La primera remet a un desig personal de l'actual president nord-americà: el d'acabar l'operació que el seu pare va deixar a meitat de camí l'any 1991. La segona parla de la conveniència de donar-li ales a una campanya internacional contra el terrorisme que als ulls de molts no ha donat els resultats volguts. La tercera refereix el propòsit d'obtenir suports electorals com els que el Partit Republicà va aconseguir el novembre del 2002. Una quarta i última raó assenyala el designi d'arraconar debats delicats com els que afecten escàndols financers protagonitzats per figures com el vicepresident Cheney.

Però més enllà d'aquests objectius sembla evident que n'hi ha dos més de naturalesa molt més rellevant. El primer no és altre que l'anhel d'apuntalar la posició estratègica d'Israel al Pròxim Orient, i eliminar en relació amb això un règim, l'iraquià, històricament enfrontat al projecte de l'Estat sionista; la pressió dels lobbies proisraelians a Washington sembla haver estat decisiva. L'altre consisteix a apropiar-se el control d'un país geoeconòmicament i geopolíticament interessant en virtut de la immensa riquesa petrolera que atresora i de la seva posició de talaia en una regió del planeta molt sensible.

Afegim-hi, en conclusió, que tenint en compte el to de la retòrica utilitzada, molts analistes arriben a la conclusió que l'actual president nord-americà ha d'anar per força a la guerra, perquè, en cas contrari, perdria crèdit polític. Als ulls de Richard Perle, sense anar més lluny, "el fet que no s'acabi amb Saddam una vegada que el president ha dit el que ha dit provocaria una ruptura de la seva credibilitat amb reals efectes negatius sobre la lluita contra el terrorisme".

La Postguerra
Si ens hem de guiar per una asserció relativament comuna en determinats circuits a Washington, una vegada enderrocat el règim de Saddam Hussein, i després del presumible processament dels seus màxims dirigents, els Estats Units col.locarien l'Iraq sota el comandament d'un general nord- americà que governaria interinament amb el doble objectiu de garantir la integritat del país i d'evitar possibles ingerències externes (entre les quals no es comptarien, és clar, les dels EUA). Al cap i a la fi aquest va ser el model aplicat al Japó, amb MacArthur en paper protagonista, després del 1945.

La fórmula invocada tindria, d'altra banda, una utilitat addicional per a Washington. No s'oblidi que l'existència del règim de Saddam Hussein ha vingut a justificar, durant anys, un notabilíssim desplegament militar nord-americà al golf Pèrsic. En bona llei, la desaparició del règim esmentat hauria de comportar una reducció significativa en els nivells de la presència militar nord-americana, una cosa que no sembla estar, ara com ara, i conforme als interessos geoestratègics i geoeconòmics que hi ha en joc, en l'agenda de Washington. No és casual que el Congrés dels EUA ja hagi discutit la conveniència de mantenir a l'Iraq un contingent de 40.000 soldats durant un termini de 10 anys. Tampoc ho és, per cert, que els EUA hagin declarat el seu decidit propòsit de protegir, durant la guerra, els jaciments de petroli i els oleoductes, sens dubte que no per garantir el benestar futur del poble iraquià, sinó per millorar el compte de resultats de les grans empreses del sector.

En relació amb això resulta força significatiu que la tardor del 2002 el president Bush es mostrés disposat a repartir, entre els països que estiguessin decidits a col.laborar en l'operació militar liderada per Washington, els beneficis que --en el terreny d'aquesta preciosa primera matèria energètica-- depararia un Iraq sota control nord-americà. I això que cap mena d'informació invitava a deduir que els EUA preveien realitzar esforços significats pel que fa a la reconstrucció econòmica de l'Iraq.

Un cop acabada l'etapa de fèrula militar nord-americana, es podrien obrir camí dos horitzons diferents. El primer és el d'un govern basat en l'acord entre instàncies i faccions dispars (restes del Baaz, membres de les forces armades, líders tribals sunnites, formacions polítiques kurdes i xiïtes), potser sobre la base del model que encapçala Hamid Karzai a l'Afganistan. Aquest govern podria comptar amb un president sunnita, un primer ministre kurd i un tribunal constitucional en mans d'un xiïta. Un repartiment que respondria, com és ben fàcil intuir, al propòsit de frenar imaginables, i en absolut menyspreables, moviments centrífugs. Molts experts dubten que aquesta perspectiva garanteixi la interessada estabilitat que els EUA volen imposar a la regió, tant més que totes les instàncies i faccions invocades exhibeixen, o exhibiran en el seu moment, una manifesta debilitat.

El segon dels horitzons comportaria la consolidació a l'Iraq d'un règim autoritari, ara bolcat, això sí, en profit dels interessos dels Estats Units i, més en general, de les potències occidentals. Al cap i a la fi, aquesta sembla haver estat l'opció que va justificar, el 1991, l'embargament sobre l'Iraq. En la versió del corresponsal diplomàtic del New York Times, el sempre polèmic Lawrence Friedman, es tractava de generar les condicions que permetessin el desplegament d'un cop militar i la transferència del poder a una junta, presumiblement encapçalada per un sunnita, tan severa com submisa respecte a garanties ofertes als interessos energètics forans.

Tenint en compte les intuïcions que acabem de presentar sembla servida una conclusió: no hi ha cap motiu per deduir que, després d'una imaginable acció militar nord-americana, a l'Iraq hi hagi de veure la llum una societat lliure, democràtica i solidària. Allò que el president Bush vol imposar és, sense cap mena de dubte, un govern titella, i això per més que la retòrica oficial identifiqui, del costat nord-americà, un presumpte compromís amb la causa de l'estabilitat, la prosperitat i el progrés a tot el Pròxim Orient. D'acord amb això, tampoc hi ha cap motiu per concloure que els patiments del poble iraquià --víctima avui d'una doble opressió: l'exercida pel règim de Saddam Hussein i la derivada d'un macabre embargament internacional encoratjat per Estats Units-- s'hagin d'acabar.

Extracte del llibre de Carlos Taibo
"Estados Unidos contra Iraq. La guerra petrolera de Bush en 50 claves"
que publicarà aviat l'editorial La Esfera de los Libros.

Carlos Taibo
'El Periódico' 07 de febrer 2003