La pregunta que implícitament se li plantejava al secretari d'Estat dels Estats Units (EUA), Collin Powell, al Consell de Seguretat de l'ONU era si aquesta guerra seria una guerra justa. Aquesta és la qüestió que persisteix en l'opinió pública, tant dins com fora dels Estats Units. L'opinió popular no coneix els criteris establerts per a la guerra justa a l'edat mitjana, quan el dret internacional pugnava per néixer. Però el sentit comú ens diu si una guerra té sentit o no.

Els principis consisteixen en el fet que la guerra ha de tenir un motiu greu i ser l'últim recurs, després d'haver intentat en va totes les solucions pacífiques. Se suposa que hi ha d'haver una evidència convincent que la guerra farà més bé que mal. Se suposa que existeix la "intenció correcta", que el país que inicia la guerra no actua per servir els seus estrictes interessos polítics o per benefici material.

A pesar de la presentació de Powell, no només els governs, sinó també gran part del públic --l'occidental, i també el del Pròxim Orient--, sembla poc convençut que en l'actualitat es donin aquestes condicions. La gent s'estremeix instintivament davant la perspectiva que els Estats Units, amb els seus 280 milions d'habitants i l'economia i les forces militars més poderoses del planeta, iniciïn una guerra d'alta tecnologia contra una nació de 23 milions d'habitants, ja debilitada per 12 anys de sancions de l'ONU. I tenen aquesta sensació encara que reconeguin simultàniament que el règim de l'Iraq és un despotisme repel.lent que desafia la comunitat internacional.

Si Powell els hagués convençut dimecres que l'Iraq planteja "una greu amenaça per a la humanitat", sens dubte que estarien d'acord que ha de ser atacat. Powell va contribuir a posar en evidència que el règim de Bagdad és pervers i arter; però hi ha qui no pensa exactament d'aquesta manera. El que no va aconseguir va ser produir noves evidències concloents que l'Iraq sigui una amenaça activa per a la societat internacional, o fins i tot que sigui una amenaça real per als Estats Units. La veritat és que aquest fracàs ha debilitat la posició nord- americana, ja que s'havia promès massa.

També va ser una sorpresa, i motiu de cert escepticisme, que els Estats Units haguessin trigat tant a preparar una acusació detallada contra el règim iraquià. Sens dubte, els serveis d'intel.ligència no s'haurien posat en una situació compromesa per una primera producció de converses telefòniques interceptades i informacions de dissidents ja insinuades a la premsa.

El caràcter poc concloent de l'acusació nord-americana havia estat telegrafiat uns quants dies abans, quan una font del Departament d'Estat va anunciar als periodistes que el mateix George W. Bush proporcionaria finalment l'evidència decisiva que justificava la intervenció militar, i que Collin Powell simplement estava preparant el terreny per al seu president.

L'autèntic problema de l'Amèrica del Nord deriva de la qüestió moral de la proporcionalitat. ¿Un atac contra l'Iraq és un acte de justícia, és a dir, és un acte desinteressat per protegir la seguretat regional i internacional? Com que l'entorn de l'Administració de Bush ha tramat un canvi de règim a l'Iraq com a part d'una estratègia geopolítica que, sobretot, serveix allò que es percep com a interessos nacionals nord-americans i israelians en aquella regió, els altres membres del Consell de Seguretat, així com l'opinió pública internacional, segueixen estant poc disposats a veure les coses com a Washington li agradaria que les veiessin.

L'opinió internacional pot seguir sent hostil a una guerra, però la decisió es va a prendre a Washington i l'Administració de Bush sembla disposada a la intervenció, al canvi de règim i a l'ocupació militar de l'Iraq. Voldria, no obstant, tenir l'aprovació internacional. Necessita aliats per finançar la guerra i assumir les responsabilitats per a la posterior reconstrucció civil. En tot cas, sembla decidida a seguir endavant, encara que vagi en solitari.

Per a Washington, el raonament sobre guerra o pau ja està establert. Els únics arguments pertinents són com maximitzar el suport polític als Estats Units per fer la guerra i com formular el suport pràctic i financer per al seu vast projecte de reconstrucció de l'Iraq --i el Pròxim Orient-- després del conflicte bèl.lic. L'al.locució de Powell no sembla que hagi canviat la situació. Si s'uneixen més governs a la causa nord-americana, serà la pressió, no la persuasió, allò que els convenci.

William Pfaff
Tribune Media Services International
'El Periódico' 09 de febrer 2003