En aquest començament d'any, qualsevol polític de cabotatge i el periodista més anodí exhibeixen idèntica seguretat quan vaticinen, amb una cansada i avorrida displicència, que l'inexorable atac contra l'Iraq es perpetrarà durant la primera setmana del pròxim mes de febrer. I quan s'hi insisteix, són capaços d'aclaparar amb tòpiques divagacions sobre certes inapel.lables raons climàtiques, que donen la raó al seu pronòstic.

La impressió que se n'extreu de tot plegat és que no se sap si sorprèn més la pretesa inevitabilitat de la guerra o la revulsiva frivolitat amb què s'admet el seu immediat inici. Sembla que ningú s'hagi plantejat, rigorosament, les gravíssimes conseqüències que provocaria l'esclat d'un conflicte en una zona tan sensible.
No és res de nou.

Els llibres expliquen que els mesos que van precedir el tràgic juliol del 1914 van ser estranys i estremits per una bella primavera, viscuda sense reserves. A París, concretament, l'esplendor de les recepcions i les festes al carrer, la vitalitat dels balls populars d'aquell 14 de juliol, l'oripell de la moda, l'apogeu del teatre i l'òpera, la vida tota, en suma, tenien una plenitud rotunda. Fins que va esclatar la guerra latent amb el pretext de Sarajevo. "Els llums s'apaguen a tot Europa --va dir Edward Grey, ministre britànic d'Exteriors, mentre contemplava els llums de Whitehall la nit que la Gran Bretanya i Alemanya van entrar en guerra--. No els tornarem a veure encesos abans de morir".
La humanitat va sobreviure a la guerra europea, però el complex entramat de la civilització decimonònica es va desplomar. De les guerres se'n sap com i quan comencen, però no quan i com acaben. Encara que siguin guerres preventives.


Juan-José López Burniol
'El Periódico' 05 de gener 2003