Els nord-americans van agafar el relleu dels britànics al Pròxim Orient el 14 de febrer de 1945: aquell dia, al creuer americà Quincy es va celebrar la crucial entrevista entre el president Roosevelt i el rei Ibn Saud, fundador del regne saudita, un regne fet contra el disseny britànic, heretat del repartiment de zones de poder després del final de l'Imperi otomà expressat en l'acord secret Sykes-Picot del maig de 1916. La reunió Roosevelt-Ibn Saud tenia una insuportable olor de petroli: el contracte va ser seguretat política i garantia militar contra hidrocarburs.
L'ARAMCO, fundada sis anys abans, seria l'expressió durant quatre dècades de la presència americana al regne dels wahhabites (un islam rigorista predicat amb èxit a la península al segle XVIII per Abdul Wahab). Washington pagava al comptat, no molestava i fins i tot es portava bé amb els àrabs: Truman havia apostat fort per la creació de l'Estat d'Israel (1948) però Eisenhower va actuar amb un altre to: el 1956 va admetre la nacionalització del Canal de Suez i la va fer possible quan es va negar a recolzar l'operació militar anglesa-francesa-israeliana que la volia impedir. La conducta dels Estats Units es va cenyir, com a tot arreu, als paràmetres de la guerra freda. Suport als règims antisoviètics: saudites integristes, iemenites antirepublicans, monarquies moderades, d'inspiració haiximita --la de Jordània, que perdura, i la iraquiana, que va caure amb la revolució del 1958-- o les petites del Golf i, és clar, al xa de l'Iran. Es va fer (agost de 1953) un cop d'Estat contra el popular primer ministre iranià Mohammad Mossadeq, que va creure que podia nacionalitzar el petroli: el van ordir Kermit Rooselvelt, cap local de la CIA, i un tal general Schwarzkopf (sí, el pare de qui comandaria les tropes de la coalició contra Saddam del 1991). I es va posar sota sospita els dos règims nacionalistes i antisionistes àrabs per excel.lència: l'Egipte de Gamal Abdul Nasser (mort el 1970) i la Síria baasista-nacionalista.

El successor de Nasser, Anuar al- Sadat, va canviar de bàndol: va fer fora els soviètics, que li havien finançat la presa d'Assuan, es va entregar als americans, va reconèixer Israel i tot això li va costar la vida: el 1980 va ser assassinat per un terrorista de la Jihad. El seu hereu, el general Hosni Mubàrak, va proclamar l'estat d'excepció, encara vigent, i ell també segueix així, amb la situació sota aparent control. Una xarxa d'estats-clients amb l'excepció de Síria, en el camí del règim creat pel general Assad, i el seu apèndix libanès, és l'únic que queda del vell temps: l'ordre americà regna sense contemplacions... tret de l'excepció iraquiana, que ha passat de longa manus contra l'Iran khomeinista a principis dels anys 80, i rearmat sense taxa per a aquesta finalitat, a la situació en què està actualment: el símbol del suposat eix del mal.

El que hi ha després del mig segle descrit en les quatre pinzellades precedents és el marc en què es produirà l'atac nord-americà. Però, a més a més d'un riu de sang, hi ha algunes diferències: els àrabs, que eren uns 90 milions quan es va produir la trobada Roosevelt-Ibn Saud, són avui 300 milions; Israel ocupa pràcticament tota la Palestina històrica, inclòs Jerusalem Est, amb els sants llocs musulmans, i refusa complir les resolucions de l'ONU, tècnicament tan vinculants per a l'Estat jueu com la 1441 per a Saddam Hussein.

L'Aràbia Saudita ha passat de soci intocable a seu d'un islam politicointegrista sospitós de simpaties populars amb Al-Qaida: el seu fundador i cap, Bin Laden, és saudita. Riad va fer a Israel, en nom de tots els àrabs reunits a Beirut el març del 2002, una oferta sense precedents: pau completa a canvi de la retirada completa dels territoris ocupats des de l'any 1967. El desdeny amb què va ser rebuda no constitueix una bona companyia per al que s'acosta: els Estats Units són percebuts al carrer àrab com un padrí armat de la dreta militarista en el poder a Israel, cada dia més citat altra vegada com l'entitat sionista.

La temptació de reordenar geopolíticament aquest barroc escenari és molt arriscada i la intervenció militar, una expedició anglo-americana de perfum neocolonial, pot suscitar problemes més grans del que pretén resoldre. Entre ells:
a) La seguretat que Israel haurà de seguir sota amenaça i/o defensa militar, sense possibilitats d'obtenir la genuïna pau política que neix de la confiança. Fins i tot el govern titella que els americans instal.lin a Bagdad serà antisionista, encara que ho hagi de dissimular.
b) L'Iran, que es veurà empresonat entre el Govern proamericà instal.lat a l'Iraq i l'Uzbekistan i l'Afganistan ja sota control de Washington, haurà d'accelerar els seus programes balístics o nuclears perquè se sentirà com el pròxim a la llista.
c) Règims impopulars i proamericans, sobretot a Jordània i Egipte, tot i la refinada eficàcia dels seus omnipresents serveis de seguretat, poden registrar disturbis i la seva estabilitat estarà en perill.
d) L'auge del terrorisme islamista està assegurat: és incomprensible que Washington no hagi encarrilat prèviament el conflicte a Palestina i posat fi al bany de sang amb pressió sobre Israel abans d'atacar a Mesopotàmia.
e) Els saudites ja es veuen en la pròxima tanda, però el wahhabisme, la seva forma de legitimació politicoestatal, està a punt per enfrontar-se a aquest desafiament si Washington finalment l'acaba imposant. El règim és corrupte (no el príncep hereu Abdul.là, sobri i molt representatiu en un país sense representació política organitzada) però hereu del que els seus habitants senten com una epopeia: escapar de l'inic pla britànic i crear un Estat al seu gust ¿Ho ha perdonat Londres?

En les seves suculentes memò- ries, Sir John Glubb (Glubb Pachá), pare de l'exèrcit jordà, explica que el rei Abdul.là instruïa el seu fill, el jove Hussein, que després arribaria a regnar tants anys, amb aquestes paraules: "Al.là és al cel... i els anglesos, a la terra". Ara són els americans: han entrat a la cova del drac àrab. Ja veurem quan i com en surten.

Enric Vàzquez
'El Periódico' 24 de febrer 2003