La guerra està a punt d'acabar-se. Només falta restaurar l'ordre, imposar un model polític i consolidar l'ocupació militar. Valia el cap de Saddam Hussein, amb el seu ADN segrestat, el caos imperant a l'Irac i els horrors de la massacre? Encara és aviat per donar una resposta. Però el balanç només ofereix mort i destrucció. La guerra de les tres setmanes, que algun estúpid qualificarà de ràpida, neta i amb un nombre reduït de víctimes, sembla augurar un futur prenyat d'agressions armades i de pobles sotmesos i humiliats.

L'Irac, la nova base dels EUA
El primer escenari de la postguerra és la proclamació de l'imperi americà. Els seus heralds, Donald Rumsfeld, Richard Perle i Robert Kagan, ho anuncien amb tota l'arrogància d'un poder militar sense comparació i sense límits molestos, sense les Nacions Unides i sense el Tribunal Penal Internacional. Un imperi situat per sobre del bé i del mal.

El seu primer teatre total d'operacions és l'Iraq. Quin futur espera aquest país? Per començar, l'ocupació militar, durant el "temps necessari" (Ana Palacio dixit). Amb els mesos, tindrà un govern, democràtic o no, però satel.litzat pels Estats Units. Aquest és el primer gran efecte de la postguerra. El capgirament de la geopolítica del Pròxim Orient.

La presència militar nord-americana fa que disminueixi el valor estratègic de Turquia, que pagarà la factura de les seves reticències davant l'operació militar. Li passarà el mateix a l'Aràbia Saudita, abans un aliat privilegiat i avui, després dels atemptats de l'11 de setembre del 2001, al punt de mira. No és difícil imaginar en el futur un ferri eix militar i polític entre Bagdad i Tel Aviv. Fora d'això, sempre quedaran els beneficis de les petroleres i les esperances de rellançar l'economia nord-americana a costa de la reconstrucció del destruït Irac.

També hi haurà la temptació d'un Estat kurd, que aniria completant el sistema de satel.lització, i seria una punta de llança als costats turc, sirià i iranià.

Síria, el pròxim objectiu a sotmetre
El segon escenari de la postguerra és Síria. Sense la desaparició del baasisme a Damasc, Israel no podrà dormir tranquil. Des de fa anys Síria figura al llistat de països terroristes elaborat per Washington. L'operació que s'ha iniciat a l'Iraq quedaria incompleta si es continuava mantenint al poder el president sirià Baixar al-Assad.

Colin Powell, el policia bo, amenaça Síria amb "sancions diplomàtiques, econòmiques o d'una altra naturalesa" per donar asil a fugitius de l'Irac. També se l'acusa de posseir i estar desenvolupant armes químiques, biològiques i nuclears. En aquests primers moments, la Gran Bretanya s'hi mostra reticent, França i Alemanya rebutgen l'acusació, i l'escuder José María Aznar es disposa a transmetre a Síria l'ultimàtum nord-americà.

Potser és imprevisible una nova guerra immediata al Pròxim Orient? Una Síria ocupada o situada en l'òrbita de Washington aniria completant l'esquema feudal i, fins i tot, permetria un nou disseny del Líban. Llavors, hauria arribat el moment més adequat per consolidar definitivament la presència i també l'hegemonia d'Israel a tota la zona del Pròxim Orient. Bush ha promès treure la pols del famós full de ruta que al seu dia, només fa uns quants mesos, va esbossar el Quartet i va apadrinar la Unió Europea: un Estat palestí, dibuixat segons el gust israelià, l'any 2005. Durant aquests mesos, davant el fragor de la guerra a l'Irac, l'opinió pública i els mitjans de comunicació han oblidat el poble palestí. Però el genocidi ha continuat implacablement, tant de manera indiscriminada com amb la pràctica de les anomenades execucions selectives per part d'Israel. Un crim jurídic del tot equiparable al delicte de les guerres preventives.

Anticipant-se a la iniciativa de Bush, Ariel Sharon ja ha contestat que podria accedir a discutir el full de ruta si prèviament s'acceptaven 15 correccions que Israel considera innegociables. És fàcil endevinar que aquestes objeccions afectaran el problema dels refugiats, Jerusalem, les fronteres, la seguretat i un llarg etcètera. L'únic Estat palestí acceptable per a Israel és el constituït per un o diversos bantustans. De moment, ja hi ha un cap de Govern palestí, Abu-Mazin, que és el desitjat i imposat per Washington i també per Tel Aviv.

Israel, l'hegemonia garantida
El 12 d'abril, Dominique de Villepin, ministre francès d'Afers Estrangers, va presentar al Caire una iniciativa que completa i millora sensiblement el full de ruta. Es tracta d'un procés, que consta de cinc fases, abans d'arribar a l'any 2005, que inclou, entre altres coses, les següents: la celebració d'un referèndum entre les poblacions afectades perquè s'impliquin i comprometin amb el projecte de pau; en segon lloc, l'establiment de les condicions de pau, mitjançant una presència militar internacional a la zona que substituiria les parts en conflicte "sense, però, rellevar-les en les seves responsabilitats sobiranes"; i, finalment, com a fase prèvia a la proclamació de l'Estat palestí, la celebració d'una conferència internacional, que podria tenir la seva seu a França, per ajudar a establir la "pau dels valents", l'expressió tan estimada per De Gaulle i que va aplicar generosament a la revolució algeriana.

Tindrà la comunitat internacional la voluntat política i el poder real per posar fi, d'una vegada i per sempre, al contenciós israeliano-palestí? O en altres paraules, vàlides tant per a Palestina com per a tot el Pròxim Orient, els Estats Units volen un món àrab democràtic i lliure de conflictes o bé el seu objectiu és la conversió dels diferents pobles de la zona en Estats Lliures Associats a la Unió?

Roberto Mesa
'El Periódico' 16 d'abril 2003