Per a milions de persones de tot el món ha estat una tremenda decepció veure que el seu desig de pau i la seva crítica a una guerra sense justificació eren ignorats, menyspreats o fins i tot criminalitzats pels governants. En els últims batecs d'una guerra afortunadament breu, tot i que causant de milers de víctimes civils, es planteja el sentit d'aquest moviment per la pau al finalitzar aquesta guerra.

A primera vista, la lluita per la pau no s'acaba perquè continua la violència armada, a l'Iraq, al Pròxim Orient i al món. I, encara més, l'èxit militar de la doctrina de la guerra preventiva a l'Afganistan, primer, i a l'Iraq, després, estimula la continuació d'aquesta estratègia per part de l'Administració de Bush i dels aliats de la coalició, incloent-hi l'actual Govern espanyol. Amenaces a Síria, confrontació a l'horitzó amb Corea del Nord i amb l'Iran (els altres dos membres de l'"eix del mal", segons Bush), el projecte d'imposició d'un Estat palestí sense Arafat i la recerca frenètica de terroristes islàmics reals o imaginats a tot el món formen una perspectiva en què no faltarà feina a qui, amb l'única ajuda de la seva consciència organitzada a través d'internet, s'oposa a un món de violència on es respon al terror amb l'horror.

Vot de càstig als responsables
A més a més, la defensa de la pau és un valor en si mateix, és l'afirmació de la dignitat humana, de la possibilitat de la nostra supervivència com a espècie i queda molt més enllà de càlculs d'eficàcia a curt termini. Es lluita per la pau perquè ho demana el cos i per la serenitat de l'ànima.

Tot i això, qualsevol moviment cívic es planteja objectius concrets, a més de testimonis. Tenint en compte la indiferència o hostilitat dels que fan la guerra davant l'anhel universal majoritari per la pau, ¿com pot la gent aturar la guerra, aquesta i les que vénen? ¿Quins són els camins de la lluita per la pau que es poden observar com a possibles a la pràctica? El més directe i tradicional en una democràcia és traduir aquesta voluntat en vot polític, en vot de càstig al partit de la guerra. Però l'experiència dirà fins a quin punt aquesta actitud ètica es tradueix en realment comportament electoral. Si fos així, la mobilització d'una població en què més d'un 90% s'ha oposat a la guerra produiria un terratrèmol electoral en les eleccions del mes de maig vinent i en les següents.

Malgrat això, molts joves (i menys joves) que són actius en el moviment segueixen pensant que, en el fons, tots els partits són iguals o igualment oportunistes. Per això és possible que s'abstinguin de votar o que votin opcions sense conseqüències per al sistema polític.

Experiències recents mostren, però, que fins i tot l'oportunisme de partits pot contribuir a disminuir el suport de governs a la guerra: per exemple, el partit socialdemòcrata alemany va guanyar l'última elecció gràcies al seu rebuig a la guerra i Schröder va haver de mantenir la seva promesa de pau, contribuint notablement (pel pes d'Alemanya) a deslegitimar la posició bel.licista de Bush i els seus aliats.

Tot i això, el partit de la guerra espera que, amb el pas del temps, les emocions canviïn, l'economia repunti, que per fi es descobreixin les famoses armes de destrucció massiva (d'alguna manera han d'aparèixer) i que l'odi dels iraquians a la tirania de Saddam Hussein es confongui amb el seu homenatge als alliberadors que un bon dia els van bombardejar.

L’error de la violència
A mesura que s'atenuï el fragor bèl.lic amb el pas dels dies i creixi el cansament de l'opinió pública, saturada de l'espectacle de sang i foc, el moviment per la pau s'haurà d'enfrontar amb el seu pitjor enemic: ell mateix. És a dir, la seva radicalització violenta al voltant de grups marginals antisistema que acabin alienant la immensa majoria de ciutadans que sense cap consigna ni avantguarda van sortir al carrer i van enarborar les cassoles.

Si a la ràbia espontània de molts joves s'hi uneixen les provocacions habituals dels serveis especials dels poders fàctics, es pot produir, com tantes vegades ha passat al llarg de la història, una deriva autodestructiva de l'última esperança per un món en pau.

Passar de la crítica a l’alternativa
En fi, el moviment per la pau també necessita evolucionar, com en el seu moment ho va haver de fer el moviment per una globalització justa, de la crítica a l'alternativa, evitant, per exemple, que es confonguin els seus ideals generosos amb la defensa de dictadures o xarxes terroristes, per més que de vegades s'entenguin les causes d'una revolta, quan no té mitjans per sortir de l'opressió quotidiana. I practicant una pedagogia concreta que mostri la relació entre la guerra i la vida quotidiana, des d'una economia del malbaratament (800 míssils Tomahawk a un milió d'euros cada un) a la violència domèstica i juvenil ancorada en un imaginari mediàtic d'explosions en tecnicolor.

En altres paraules, si d'aquesta guerra, amb diverses formes i en diversos escenaris, n'hi ha per estona, com sembla que es pot argumentar a partir de l'anàlisi de les seves dades, el moviment per la pau no només segueix tenint sentit, sinó que, per perdurar com a contrapès essencial en un món en perill, necessita assentar-se en la consciència majoritària de la societat, debatre els continguts de la pau més enllà de les emocions contra la guerra i integrar aquesta preocupació per evitar l'horror com a pràctica quotidiana en totes les formes d'expressió pública ciutadana.

El moviment per la pau és tot el que vostè pensa, fa i mou. És a dir que si vostè no pensa i no es mou, no hi ha moviment per la pau. I només queda la guerra intermitent d'intensitat variable, que és el que alguns governs han decidit en nom nostre.