No deixa de ser curiós que la paraula humanitari estigui, des que va esclatar la guerra de l'Iraq, en boca de tanta gent, incloent-hi els països bel.ligerants i els que els proporcionen el seu suport. D'una banda, els alts comandaments militars nord-americans i britànics proposen dedicar una part de la seva intervenció a atendre les víctimes del conflicte. De l'altra, el Govern espanyol ha enviat 900 soldats al Golf amb l'argument que són per a ajuda humanitària. Els primers no diuen que l'acció militar en aquests casos és poc eficient i sol confondre les víctimes: aquests dies observem com la distribució de la primera ajuda que arriba a l'Iraq està resultant caòtica. Els segons no aclareixen que, almenys a l'inici del conflicte, el seu paper serà el de donar suport sanitari i logístic a les tropes nord-americanes i britàniques. Per descomptat, ni els uns ni els altres reconeixen que la millor ajuda humanitària per al poble iraquià hauria estat no haver començat mai aquesta guerra injustificable.

No hi ha dubte que Saddam és un tirà que menysprea els drets humans més elementals de la seva població. Però això no justifica una envestida bèl.lica que, a part de desestabilitzar encara més el Pròxim Orient, està provocant un desastre humà terrible. Les batalles més ferotges tenen lloc als nuclis urbans, i les ciutats s'estan convertint en paranys on la població civil queda a la mercè dels exèrcits i on les organitzacions humanitàries, com qui diu, no tenen opcions d'actuar.

Desgraciadament, tot sembla confirmar que el nombre de víctimes d'aquesta guerra serà alt. Moltes seran civils, per l'acció directa dels enfrontaments o per la falta d'accés al més bàsic per a la supervivència d'una població molt vulnerable després d'anys d'embargament internacional i d'opressió del règim iraquià.

Caldria preguntar-se si en aquestes condicions d'extrem sofriment els països bel.ligerants estan respectant el dret humanitari més elemental, que passa, entre altres coses, per prohibir les ofensives indiscriminades i per evitar que els civils quedin atrapats a les zones de conflicte o siguin utilitzats com a escuts humans. Però els interrogants també apunten cap al futur.

Ja són moltes les veus que parlen de l'Iraq postbèl.lic. S'analitza amb preocupació que el canvi de règim a l'Iraq pugui suposar la instauració d'un model semblant al de l'Afganistan, on el Govern de Karzai és incapaç de controlar la situació i les ofensives continuen gairebé un any i mig després de l'esclat de la guerra. Ni a l'Afganistan aleshores ni a l'Iraq ara s'ha fet un esforç per potenciar les organitzacions de la societat civil com a via per acabar amb les tiranies respectives. El futur afganès sembla que segueixi el camí de sempre: el dels senyors de la guerra. L'iraquià tampoc s'entreveu gaire esperançador.

Tot indica que les parts que van començar aquesta guerra portaran també les regnes de la reparació. No obstant, és necessari que sigui la societat iraquiana qui la dirigeixi amb l'ajuda internacional canalitzada i orientada per l'ONU. El pla de reconstrucció ha de passar per aixecar infraestructures però també per reforçar i protegir la societat civil. S'hauran d'abordar reformes legals i de seguretat i el reciclatge de jutges, policies i personal militar.

Aquesta catàstrofe ja no només ha suposat el descrèdit de l'ONU i una esquerda en les relacions de la UE. Els esdeveniments dels últims mesos han afectat el dia a dia de milions de persones d'arreu del món. En un viatge al Marroc poc després dels atemptats de l'11-S vaig observar comentaris en què consideraven Saddam o Bin Laden com a herois pel mer fet d'haver-se oposat als Estats Units. Ara aquesta nova guerra ha fet augmentar el rancor.

No hi ha relació directa entre pobresa i terrorisme. No obstant, l'abandonament i la submissió dels pobles és un caldo de cultiu per a la inestabilitat. És evident la situació de misèria en què viu bona part de la humanitat. Abordar- la des de l'arrel evitaria moltes coses. Bush ha demanat al seu país 75.000 milions de dòlars per respondre a les necessitats de la guerra. No obstant, tot apunta que el conflicte serà més llarg del que s'havia previst i alguns càlculs ja parlen d'un cost de 100.000 milions de dòlars. Suposa el doble del que dediquen a l'any els països donants de l'OCDE (els rics) a l'ajuda oficial al desenvolupament, que, per altra part, només representa un terç del compromís del 0,7%. Si aquests diners s'utilitzessin com cal es podria assegurar la supervivència i el futur de milions de persones arreu del món. I utilitzaríem molt més la paraula humanitari en temps de pau.