Estava escrit. La superioritat tecnològica ha fet inclinar inexorable la balança. Només falta efectuar un recompte d'urgència. Recordo que, el primer dia de la guerra, un periodista em va anticipar que amb la inevitable derrota vindria la crítica, si no l'escarni, contra tots els que ens hem oposat a l'obscena agressió de què ha estat objecte el poble de l'Irac. Efectivament, van cobrant força veus que ponderen el caràcter in- evitable de les hostilitats, així com els seus efectes beneficiosos per a l'estabilitat de la zona. Així mateix, aquestes veus alerten --carregades de realisme-- de la desmesura de la campanya popular contra la guerra, al mateix temps que alliçonen els ingenus sobre el caràcter fatal dels conflictes d'interessos i les regles inamovibles per les quals aquells es resolen des que el món és món.

Convé, per tant, clavar bé els peus a la sorra i aguantar amb calma la pluja de reflexions sensates que es veu venir. Però no s'ha de cedir gens ni mica en la defensa d'alguns punts essencials. Són els següents:

Primer.
L'agressió militar perpetrada contra la nació iraquiana per la coalició anglosaxona constitueix una acció de guerra il.legal, ja que no ha rebut l'autorització de l'ONU, única instància competent per legitimar un acte de força contra un Estat membre.

Segon.
La precipitada declaració feta a les Açores no ha estat més que una matussera impostura destinada a crear una aparença de legalitat, mitjançant l'apel.lació a un futur i incert nou ordre internacional, al qual els seus signataris vagament es van remetre.

Tercer.
Les raons per a l'agressió al.legades en aquest document --lluita contra el terrorisme internacional i existència d'armes de destrucció massiva en poder de l'Irac-- no han estat més que pretextos per encobrir les autèntiques motivacions de l'atac: la venjança per l'atemptat de l'11-S, així com l'ocupació i reordenació de la zona, en defensa dels interessos nacionals dels Estats Units i del seu més fidel aliat. No s'ha provat mai la relació entre l'Irac i Al-Qaida, ni s'ha evidenciat l'existència d'armes químiques o biològiques a l'Iraq. Per contra, han estat anglesos i nord-americans els que han utilitzat les bombes de dispersió, de tan horribles efectes.

Quart.
La decisió personal del president Aznar ha estat opaca en les seves motivacions, fosca en el seu abast, vergonyant en la seva plasmació, oposada a la tradicional política exterior del nostre país i contrària al sentiment d'una majoria incontestable de ciutadans. La pertinàcia i falta de receptivitat del president ha contribuït a engrandir el fossat existent, a Espanya, entre la ciutadania i la classe política.

Cinquè.
Ha quedat demostrat que, malgrat la seva precarietat, l'ONU és la base sobre la qual s'haurà de construir l'ordre jurídic internacional, encara avui incipient. Tot i les seves limitacions, Nacions Unides ha amansit durant un temps l'orgull dels Estats Units, obligant-los a buscar un consens que els ha estat negat, i han servit de caixa de ressonància a les opinions contràries a la guerra. S'ha de denunciar, per tant, l'intent de marginar en un futur l'ONU, amb el pretext que és una institució ineficaç pròpia de la desapareguda etapa de la guerra freda.

Sisè.
La reacció popular universal contra la guerra suposa l'emergència d'una opinió pública global amb la qual s'haurà de comptar a partir d'ara, tot i que els polítics --i molts mitjans de comunicació-- infravalorin encara els ciutadans ja que els consideren com uns menors d'edat als quals cal manipular impunement.

Setè.
Ha quedat manifesta la decidida voluntat nord-americana de prolongar la seva actuació unilateral després de l'agressió i, conseqüentment, d'establir-se a l'Irac sota la forma de protectorat, per reordenar així la zona amb exclusió de l'ONU i administrar els recursos del país --i la seva reconstrucció-- en concepte de botí de guerra, del qual s'exclouran tots els que no s'han doblegat al mandat imperial, com França, Alemanya i Rússia.

Vuitè.
El terrorisme, fruit de la desesperació de molts àrabs humiliats i ofesos, s'incrementarà fins al paroxisme. ¡Quin balanç més tràgic! Però calma, que ha arribat l'hora de fer negocis.