El 1992, coincidint amb el cinquè centenari no només del Descobriment d'Amèrica i de la Presa de Granada sinó del brutal edicte d'expulsió dels jueus, el rei Joan Carles, degudament aconsellat, va tenir el gest de demanar perdó als sefardites, en nom de la nació, per l'atropellament que es va cometre amb ells el 1492.

Amb els musulmans espanyols no s'ha tingut cap detall semblant. Ens ho va recordar a Granada, a finals de l'any passat, l'il.lustre hispanista marroquí Mohammad bin Azzuz Hakim, que a principis de l'any 2002 va publicar a Tetuan una carta oberta adreçada al nostre cap d'Estat. El títol era Tragedia del Andalus. Carta a S.M. el Rey de España, Don Juan Carlos I, en pro de la reparación del agravio hecho a los musulmanes andalusís expulsados de España.

El deute espanyol amb els musulmans
La carta assenyalava que el 14 de febrer del 2002 es complirien cinc segles de la firma, per part de Ferran i Isabel, d'aquell nou edicte, primer acte de la tragèdia que culminaria amb l'expulsió dels moriscos portada a terme entre el 1609 i el 1610 per Felip III i immortalitzada per Cervantes en el commovedor episodi de Ricote (Don Quixot, II, cap. 54).

La carta de l'hispanista marroquí reproduïa totalment el text de les Capitulacions per a l'entrega de Granada firmades per Ferran i per Isabel amb Boabdil el 25 de novembre de 1491, en les quals s'assegurava a la població musulmana de Granada tota mena de garanties religioses i socials "per sempre més" (frase repetida fins a 10 vegades al document). Aquestes garanties s'havien respectat inicialment, però l'any 1493, quan es va exiliar Boabdil, es van començar a conculcar ben aviat --amb violació de les mesquites inclosa--, cosa que, al seu torn, va donar lloc als consegüents disturbis i, finalment, amb els anys, a la solució final del desterrament.

Si el 1992 hi va haver un excepcional detall del Rei amb els jueus espanyols, ¿per què, el 2002 --raonava Mohammad bin Azzuz Hakim-- no n'hi va haver un d'afí amb els musulmans expulsats, molt més nombrosos (s'estima la xifra de 300.000 ànimes)?

No sé si un exemplar de l'epístola va arribar a la Zarzuela i, en cas que fos així, si va tenir la sort de ser llegida pel Rei o els seus assessors. La veritat és que encara no s'ha produït el gest de desgreuge sol.licitat.

Aquest fet, segons la meva manera de veure-ho, és un lamentable error que dóna a entendre que els descendents dels musulmans espanyols ocupen un rang inferior en l'afecte de la monarquia constitucional espanyola al que s'atorga als sefardites. Un greu error i... un símptoma inquietant.

El president oblida el passat andalusí
I és que, en el fons, el Govern presidit per José María Aznar no accepta que els moriscos expulsats a principis del segle XVII, després de gairebé 1.000 anys de presència musulmana a la Península, fossin tan espanyols com els cristians que els expulsaven. José María Aznar ho va deixar clar fa uns quants anys, arran de la tradicional festa anual de la Presa de Granada, al manifestar a la ciutat de l'Alhambra que aquesta efemèride "simbolitza la unitat d'Espanya, malgrat el que digui un grupuscle d'intel.lectuals necis que firmen manifestos absurds en contra de la celebració".

Els intel.lectuals necis que advoquem per, o bé suprimir aquesta celebració, o perquè es converteixi en festa de la convivència, no hem argumentat mai que la convivència de les tres cultures fos sempre perfectament harmoniosa. Del que es tracta és de recordar que, durant molts segles, amb els seus inevitables vaivens i fluctuacions i moments indubtables de violència, intolerància i agressivitat, hi va haver, tant a l'Espanya cristiana com en la musulmana, etapes d'osmosi cultural i de col.laboració fructífera úniques a Europa i degudes específicament al fet que a la península Ibèrica hi coexistien, amb considerable normalitat, diferents tradicions, creences i llengües.

En comparació amb el que va venir després (ortodòxia catòlica, Inquisició, amnèsia, una obsessió amb la puresa de la sang precursora del nazisme...), allò va ser de veritat una Edat d'Or, única al món, irrepetible. Als incrèduls sempre els recomano que llegeixin l'estudi de Julio Vernet Lo que Europa debe al islam de España (El Acantilado), llibre que no dubto a qualificar d'admirable i que demostra que, sense aquella Espanya plural, la història del vell continent hauria estat una altra.

Pont entre l'Orient i l'Occident
A mi em sembla que, per la seva situació geogràfica entre Europa i Àfrica, per la seva civilització medieval única, per tenir ànima en part musulmana i hebrea (i un vocabulari amb més de 4.000 paraules àrabs), Espanya ha de ser --i gairebé diria que té l'obligació moral de ser-ho-- un pont d'entesa entre l'Orient i l'Occident. Però tot això ho ha posat en perill Aznar a l'aliar-se amb Bush i Blair --cosa que per als àrabs és tant com aliar-se amb Israel-- en la despietada guerra desencadenada al marge de les Nacions Unides contra l'Iraq, amb un desenllaç que estem veient aquests dies als nostres televisors (sense que encara hi hagi hagut ni un indici de les famoses armes de destrucció massiva) i amb unes seqüeles amb què haurem de conviure durant llargs anys.

La insensata ceguesa d'Aznar només s'explica com a conseqüència de la falsa historiografia espanyola heretada del franquisme i que probablement porta als gens. ¿Hi va haver dissensions en el si del Govern, després silenciades en funció de mantenir la pinya unida? Potser un dia ho sabrem. Mentrestant esperem que el magnífic exemple donat per part de la ciutadania espanyola al llarg de totes aquestes setmanes, fins i tot per part de molts votants del Partit Popular, hagi estat degudament apuntat i valorat per més endavant al món àrab.

Recuperar una història extraordinària
Per un altre costat aterreix el mal que Aznar ha fet a Europa, sobretot a la relació d'Espanya amb França, que tradicionalment ha estat difícil i que, abans de la guerra, gràcies als esforços dels últims anys, tant havia millorat. Només es demanava un mes més per als inspectors abans de prendre una decisió entre tots al si de l'ONU. Un entén la precipitació de Bush i fins i tot el suport de Blair, però que Aznar fos allà, el lil.liputenc al costat dels Gulliver, adquireix trets d'esperpent valleinclanesc.

Desitjo per a ell i els seus una bona desfeta electoral al maig, preludi d'un contundent daltabaix nacional en les pròximes generals. Perquè no hi ha dret que un president de Govern, per molta majoria absoluta que tingui, actuï en contra de les conviccions morals, fermament expressades, de potser el 90% del seu poble. Tornant al meu tema principal, crec que Espanya, recuperada la raó, superada la seva amnèsia històrica i reconciliada amb el món àrab --començant (després de tant desencert) amb el Magrib--, ha de desenvolupar, tenint en compte la pròpia història, la pròpia essència, un paper d'extraordinària importància com a intermediari entre l'Est i l'Oest. Perquè això passi és obvi que necessitem un Govern d'un altre signe, i com més aviat millor.