Anirà a terra. I potser no a soles en la mateixa Plaça del Comerç.

No sé quí se'n beneficiarà d'això, ni com, ni en quant. El que sí sé és a quí perjudicarà: ens perjudicarà a tots.

A tots, tret d'aquells que, legalment i segurament legítimament, veuran que el seu compte en €uros s'infla força.
Ja és això. Tota la vida treballant i, ara, aprofiten l'ocasió per a treure rendiment de 'les seves propietats privades' (Santes Paraules).

Tant se val que els que han fet possible que poguessin 'anar treballant' i acumulant i mantenint 'propietats privades' es quedin amb un pam de nas!
Tant se val que als actuals veïns d'aquest antic Municipi ón van alçar els seus negocis quan encara era Municipi Independent, els hi baixi la qualitat de vida en veure potinejat greument un racó dels pocs que 'encara aguanten'.
Tant se val que, de bell nou, la sensibilitat no cotitzi.

L'€uro és l'€uro, tu. Business is business, que diuen els americans. I així ens va.
Aviat podrem gaudir d'un escarni de Plaça -coses dels 'aliniaments'- i d'un xamós i modern bloc d'habitatges per a nous andreuencs (d'aquells que no volen tanatoris a prop de la seva 'nova propietat privada'?).. ja dic, la sensibilitat no cotitza.

El meu pare, com el de molts andreuencs d'ara, va ser alumne de Can Don Víctor.
L'home, el nano llavors, va tenir-hi una incidència que, ara, a punt de desapareixer per la força 'del mercat', em sembla rellevant.

Resulta que, temps era temps, quan eres a classe i tenies ganes d'anar al servei, havies d'aixecar el dit i el mestre t'autoritzava, o no, a anar-hi.
Pel meu pare, en aquella ocasió, va ser 'o no'. Reiteradament ho va sol·licitar, s'estava pixant, i totes les vegades se li va denegar. Fins que el pobre nano va decidir que ja estava bé, es va treure el 'pito' i va pixar.
Es coneix que la classe deuria fer un cert desnivell i el 'riuet' va anar fent camí fins els peus de l'empostissat del senyor mestre denegador. Ah coi! Això si que no podia ser. El va escridassar i se li va anar atansant amenaçador fins que una cosa el va aturar en sec.
El meu pare havia agafat el tinter, de plom, del seu pupitre i li va fotre pel cap. Seguidament va recollir els seus llibres i llibretes i va tocar el dos, de la classe i de l'edifici avui en procés d'enderrocament.
Quan el meu avi Genís, va arribar de la feina, de Can Fabra, se'l va trobar assegut al portal. Va assabentar-se de què havia passat i, tots dos, es van dirigir a l'institució avui en procés d'enderrocament.
El senyor mestre denegador encara estava allà, amb un nyanyo i la bata

decorada de tinta, i va haver de rebre les consideracions del Sr. Genís sobre l'afer: "- Que sigui l'última vegada que el nano ha de fer una cosa així perquè vosté no li permet aixecar-se i anar a fer-ho ón toca!".
Que se sàpiga mai més va patir restriccions mingitòries, el meu pare.

Segur que anècdotes, tan de Can Don Víctor com de la Farmàcia Franquesa, com del Cimema Atlàntida, n'hi deuen d'haver un munt.
Sí, i què? l'€ és l'€.

I així ens va.

Si no ens hi quadrem aviat aquest Poble nostre sí que porta camí de convertir-se en el que els centralistes barcelonins -i els centralistes, curts de vista, 'barcelonencs'- pretenen: que sigui un "barri", tan impersonal, mediocre i gris com els veritables barris.

Ho permetrem sense dir-hi res?
Per això em arribat fins aquí després de 1011 anys d'Història Documentada com a Poble?

Sant Andreu de Palomar
març 2002

Xavier Gómez
xagori@sant-andreu.com