Els motors de dos o de quatre temps de combustió interna tenen un o més cilindres amb un pistó o pistons interiors que comprimeixen la barreja d'aire i combustible fins al grau necessari perquè la xispa que fa la bugia provoqui una explosió que faci baixar el pistó en un rebot que es transmet al cigonyal, i d'aquest a un eix que dona la força necessaria per moure unes rodes de cotxe o el que sigui.

Tots aquests mecanismes necessiten greix constant per no garrotar-se o gripar-se, com en dèiem abans.

Aquest paper vol ser un elogi obert de la mentida i de l' hipocresia, que son el greix indispensable per a què el motor de la nostra societat funcioni sense més perills dels que ja té, que son prou.

El que en diem educació és, sobre tot, un sistema d'amagar les coses que penses del que estàs veient, perquè potser son veritat, però si les diguessis segons la teva opinió no serien ben rebudes. Així, s'han de dir moltes mentides cada dia i tots les diem, gràcies a Déu.

I la hipocresia sosté constantment les convencions socials que ens hem donat i que potser trencar-les ens portaria per camins desconeguts que no volem emprendre.

La base primera de la nostra societat és la família. Un home i una dona que es comprometen en un projecte reproductor i accepten les obligacions de mantenir i preparar als fills fins que es valguin per ells mateixos. Tot això és natural, és el mateix que fa qualsevol espècie animal que pobla el món amb nosaltres.

El compromís pres per aquella parella de fer una unió per tota la vida, però, no és natural, encara que en el moment de prendre-la no en siguin conscients .Ells s'han compromès i s'han jurat fidelitat, promesa que per influència de la Santa Mare Església, es refereix preferentment al sexe, i això no ho és, de natural, i obliga a començar l'ús de la hipocresia.

El natural és que els homes i les dones s'agradin sempre, encara que ja s'hagin casat amb un o una altre, i és natural que, si s'agraden, es desitgin. Aquest desig és reprimible quan l'amor per la parella legal és fort, però quan va decaient per la costum i ja comencen els casats a acaronar-se una mica per l'obligació de demostrar-se que tot segueix igual, el sexe ja ha perdut l'emoció i l'alegria de descoberta que li son propis. La parella podrà estimar-se tota la resta de la seva vida, però la seva sexualitat és independent i seguirà manifestant-se d'amagat.

Perquè la seva situació dins el matrimoni ja no és cap remei de la concupiscència i aquest moment de la vida íntima de cadascun dels components de la parella és turmentós, perquè la gana no es treu amb arguments ni el desig amb parenostres i comença, potser no sempre, però naturalment, una història de petits i més o menys gloriosos moments que s'han d'amagar.

Es poden establir relacions secretes més o menys ocasionals, però sembla que en aquest panorama la prostitució hi juga un paper important, fet que es dedueix del gran nombre de negocis que hi ha d'aquesta mena i que sembla que només usa, en general, la gent que ja té una edat, perquè la joventut d'avui es desfoga en discotèques on troba noies que no son de lloguer i que també son xafarderes de sexe.

Les prostitutes, per cert, tenen tota la mala fama que es pugui tenir, perquè venen sexe per diners i no ens parem a considerar que tots els casaments de conveniència que s'han fet a les societats benpensants han sigut també i sempre un intercanvi de sexe per interessos, una putada gens més digna que l'altre.

Jo, que en les peripècies de la meva vida n'he conegut moltes, de prostitutes, puc dir que, com a tot arreu, hi ha gent bona i gent dolenta. Ja vaig explicar en un altre paper la reacció de moltes d'elles quan els aiguats del Vallès, el 1962, que el primer impuls que les va sobtar va ser dedicar el seu primer benefici del dia als damnificats. I ara tinc un record tendre: Als anys 70 vivia al carrer de Cardenal Casañas un home molt vell, fregant els 90 anys, que patia priapisme i necessitava atenció molt sovint, i no tenia diners, i jo vaig saber com quatre prostitutes es tornaven per fer-li companyia una estoneta cada dia, per deixar-lo tranquil.

També s'ha de pensar amb respecte en la pobra gent que no estima ningú i que potser es moririen sense haver tocat pit ni cuixa, i una dona de lloguer els fa un servei que val més que res.

Vol dir tot plegat que la vida és molt complexa i si ha de canviar ho farà a poc a poc i ens caldrà molta paciència, moltes més mentides i molta hipocresia.

I mentre tant, Déu nostre Senyor se'n farà càrrec, de tot, perquè sap de quina fusta ens ha fet, a tots nosaltres.

Sant Andreu de Palomar
març 2002

Pere Casadesús i Grifol
percasgrif@hotmail.com
www.perecasadesus.net