Els nostres pobles dits ocidentals tenen uns antecedents culturals amants de l'aigua. L'Imperi romà tenia els seus banys com una veritable festa i el món aràbic feia un art del tractament de l'aigua i es rentava el cos pels seus imperatius religiosos em sembla que cinc vegades al dia.

Fa una mica de vergonya recordar els comportaments generals que en matèria d'higiene han seguit els pobles d'aquells Imperis, d'aquell far de cultura que era Occident. Devíem de tenir grans místics i grans filòsofs, però a tots els pudia l'entrecuix. La brutícia era general i per dissimular les males olors només feien servir les colònies i els perfums, qui se'ls podia pagar. Recordo un llibret divulgador de bones costums que recomanava per després d'un viatge en tren, que en aquelles èpoques et deixava ple de polsim de carbó fins els calçotets, "cambiarse de camisa y pasar un paño de hilo, seco, por la cara".

Potser la por al propi cos, que per els capellans de l'època era l'esca del pecat, feia que obliguessin la gent a ignorar les seves parts pecaminoses i per això, en general, l'aigua era només per a les granotes i per regar els horts i poca cosa més.

A casa meva la mare ens banyava cada quinze dies en el cossi de la bugada, a l'hivern, amb aigua calenta, i a l'estiu al safareig, que en teníem dos i un dedicat preferentment a això. I quan, bastant després de la guerra vam posar dutxa al costat de la comuna, va semblar que fèiem un excés.

Fa pena l'acudit d'aquells temps que explicava la impaciència d'una parella que es casava l'endemà i que no van poder resistir la seva curiositat i es van voler veure despullats. I que quan el noi va tenir a prop el tan somniat entrecuix de la seva promesa i en va sentir la seva fortor, li va preguntar, dubitatiu: -"vols dir que això durarà, fins demà ?"

Al col·legi de Manlleu, on estudiàvem pensionats el meu germà Francesc i jo fins l'estiu de 1936, que era un pensionat d'una prestigiosa congregació religiosa, no tenien prevista cap sala de banys. Als dormitoris hi havia una llarga fila de lavabos on ens rentàvem la cara i les aixelles, i un dia a la setmana, els peus. Les parts pecaminoses quedaven ignorades. Recordo que la mare va quedar molt sorpresa per aquella deficiència i ho va resoldre anant, els diumenges, quan ens venien a veure, a casa d'unes amistats on ens feia passar pel safareig.

En la gran revolució de les dones, no hi han comptat només els factors referits als canvis de la moral. L'aigua, amb xampú o sense, les hi ha donat confiança en un cos net i més seguretat de tenir-lo ben format i no avergonyir-se'n. Avui es poden menjar sopes a qualsevol racó de la seva anatomia, el que ha donat mol més joc i satisfacció a les seves relacions amoroses.

Vist tot en la perspectiva del temps, sembla mentida la vida miserable que portava, la gent. Entenc les conseqüències del permanent rentat de cervell que ens feien aquells capellans, segurament plens de bona fe, però s'ha de convenir que el poble era molt curtet i que de les coses que hem deixat enrera aquella migradesa intel·lectual és la més important.

Passa, però, que un s'ha fet vell i quan veu passar pel seu davant aquestes noies tan maques i tan netes pateix malenconia i li sap molt de greu no haver nascut molt més tard...

Sant Andreu de Palomar
abril 2002



Pere Casadesús i Grifol
percasgrif@hotmail.com