.. Els Bonet acomiaden en la porta a l'assistent social que ja marxa de la casa després que fes el darrer seguiment de la situació del Karim.
- Tot bé, doncs...
- Sí, el Karim sembla que ha portat molt bé aquests dos mesos amb vostè. Divendres recordin d'anar a la festa que organitza l'Associació com a comiat dels nens, eh?
- Clar que sí -diu el Marc.
- El trobarem molt a faltar -diu l'Anna.
- Bé, adéu.
L'assistent marxa i el matrimoni entra en la casa.
- Jo també marxo que ja arribo tard a la feina. Tu què faràs avui?
- Igual anem a comprar roba pel Karim.
- Oh, molt bona idea. Bé, me'n vaig. Adéu.
El Marc agafa unes quantes coses d'una tauleta i marxa també.

Després de treure el cotxe del garatge, el Marc s'atura en la porta de sortida al trobar-se a la Montse dreta, esperant-lo. Marc treu el cap per la finestra:
- Què vols ara?
- Parlar, sobre el Karim. Aquest nen no està bé, ho sé.
- Puja al cotxe i parlarem, va... -diu el Marc amb cara de resignat.
Montse ho fa.

Al bar, el Peris té cara de sorprès:
- El Guillem? Aquí? Però per què?
- Havia estat embolicat amb la Irene, a València. Ell era advocat del Felip. No m'ho podia creure.
- Ni jo. I et va dir alguna cosa? Vau parlar de res?
- Molt poqueta cosa, Peris. No t'amoïnis, que no em va dir res greu ni fora de to. És més, vaig deixar-li clar que s'estigués per la Irene.
- Haurà vingut per encarregar-se dels assumptes del Felip, no?
- Suposo.
- Quines amigues que tens tu també. Casada amb un que li posava banyes amb tios i que acaba resultant ser un maltractador que intenta matar a la seva pròpia dona.
- Dit així, Peris, sona molt enrevessat. Escolta, he d'anar al mercat a comprar unes coses. Ara torno.
- No triguis!
Cinta surt del Peris i poc després algú la deté en el carrer. Cinta es gira i es troba al Sanchís.
- Podem parlar un moment? És important.

- Què és el que vols? -li pregunta el Marc a la Montse mentre condueix
- Suposo que hauràs parlat amb la teva dona, no?
- Sí, ja m'ha dit que la vas anar a veure. No arribo a entendre aquesta obsessió que t'ha agafat amb el Karim...
- No és cap obsessió. Sé el que he vist, i aquest nen...
- És maltractat? Vols dir això? És una acusació massa forta, ho saps?
- Marc, ets policia, t'hauries d'adonar de fets així!
- Montse, aquest matí l'assistent social que porta el cas del Karim ens ha dit que tot marxa molt bé...
- Jo he vist com l'Anna renya al nen i puc assegurar-te que és molt brusca. I no oblidem l'incident que va obligar al Karim a trucar per telèfon demanant ajuda.
- Allò va ser una criaturada... A vegades s'avorreix i no sap què fer.
- Només et demano que ho investiguis una mica...
- Montse, saps què pot passar si fos cert això que dius? Doncs passaria que s'emportarien al Karim i mai més el deixarien tornar... No sé si pots arribar a imaginar com viuen allí...
- Ho sé, el meu marit era marroquí. Sé com viuen.
- Doncs posat en la pell del nen.
- Justifiques així el callar..., el tapar, uns possibles maltractes al Karim?
- No, clar que no, Montse! Estic convençut que l'Anna no li fa res al nen. Però aixecar la llebre i més ara que falten tres dies perquè torni a casa, perjudicaria molt al Karim.
- Llavors no penses fer res?
- No, perquè no passa res, t'ho prometo. I tu no hauries de fer res tampoc, perquè poses en perill el retorn del Karim el proper estiu.
Montse guarda silenci i mira per la finestra.

Cinta i Sanchís s'han assegut en la terrassa d'una cafeteria per xerrar amb més calma. Ell sembla mostrar-se molt sincer:
- Miri, senyora. Sé que vostè és molt amiga de l'esposa del Felip. Recordo quan el seu marit es va presentar a la casa d'ell i vaig ser jo qui el va obrir. Dedueixo per tant, que saben que el Felip i jo som... érem amants. Però no vull parlar amb vostè de tot això.
- I llavors, què em vols dir?
- He intentat anar a casa del Felip a recollir algunes coses meves, però cap dels seus fills m'han deixat entrar. Em sembla que no estan al corrent de la doble vida del seu pare.
- No, no estaven al corrent... Ho estan?
- Per mi no. Jo no vaig explicar res, només vaig posar una excusa tonta per poder entrar, però ni amb aquestes.
- Vol que jo vagi a la casa de la Irene a recollir les seves coses?
- No..., no. Em sembla que no m'explico prou bé. Jo vaig estar amb el Felip abans que morís, a casa seva, fent l'amor. Senyora, ens estimàvem. Em va explicar que volia deixar a la seva dona d'una vegada per sempre, però que ella li va insistir per continuar amb la farsa de matrimoni que portaven.
- Estàs segur del que dius? -diu la Cinta intrigada.
- I tant que ho estic! Ella el va amenaçar amb explicar-li a tothom, familiars i amics, que era gai. Però callaria si admetés seguir amb la situació matrimonial que fins ara vivien.
- El que dius és molt fort... Per què no parles amb la policia?
- I descobrir el secret del Felip? No, no podria fer-ho mai. No té cap sentit remenar aquesta història. Què aconseguiria? Fer mal als seus fills només...
- A mi la Irene em va explicar una història totalment diferent...
- Vull que intenti aclarir què va passar realment. Els diaris deien que el Felip intentà matar a la seva esposa, que la maltractava, i que ella el va apunyalar per defendre's. Però no m'ho puc creure... Felip tenia el seu caràcter, però era incapaç de fer-li mal a ningú. Si us plau, senyora..., intenti fer alguna cosa perquè la veritat surti a la llum.
- No sé què puc fer, però si no menteixes, està clar que algú ha de descobrir la veritat.
- Estaria content que esbrinés alguna cosa abans que marxi de Sant Andreu. El proper cap de setmana acaba la meva feina a La Fusteria. Després començaré una nova vida lluny d'aquí.

Teresa seu al costat de la Montse, al sofà.
- Filla..., has estat molt callada tot el dinar. Què et passa?
- La història aquesta del Karim, mama... Em sembla que he vist fantasmes on no els hi havia.
- Has parlat avui amb el policia, no?
- Sí... Em sento molt confosa. El que ell m'explica és totalment normal. Al cap i a la fi el Karim és un nen i sempre se li pot renyar, com a qualsevol nen. Però allò de la trucada...
- Potser va ser una altra malifeta d'un nen com ell.
- Quant més ho penso, més convençuda estic que no puc tenir raó. L'Associació fa un seguiment molt exhaustiu del cas, el Marc és policia... se n'adonaria si alguna cosa no anés com cal.
- Segurament...
- Cada cop me n'adono més que he vist en el Karim la unió de dos de les persones que més m'he estimat i a les que he perdut en poc temps: el Huari i l'Isaac. No sé, mare... M'ha sortit el desig de protegir-lo, de que no li passi res.
- Probablement, no li passa res..., res del que tu imagines.
- Ho sé... El millor que puc fer és oblidar-me de tot i seguir amb la meva vida.
- Que no és poc, filla.
- No... Tu marxaràs aviat amb l'Alfons i jo m'hauré d'acostumar a no tenir-te al meu costat.
- Per mi tampoc serà fàcil començar de nou, lluny de vosaltres.
Montse es recolza en la seva mare, agafant-se de les mans.
- T'estimo molt, mare...
- Jo també t'estimo, filla...

-CONTINUARÀ...



Channing