.. Narcís entra en el bar i es dirigeix a la barra però no troba a ningú. Francisco que està assegut allí li fa un comentari:
- Em sembla que son a la cuina. El Peris intenta curar al David que s'ha fet un tall en la mà.
- Ah, gràcies...
Narcís dóna la volta i es troba amb l'Eva asseguda en una taula prenent-se un batut. Ella el saluda i el convida a seure al seu costat. Narcís accepta:
- Hola, Narcís.... Quant de temps!
- Sí. Què tal les teves vacances?
- M'han vingut molt bé. Vols una mica de batut?
- No, gràcies.
- Et va agradar el regal que et vaig deixar?
- Sí, no t'hauries d'haver molestat. Per què ho vas fer?
- Em venia de gust.
- Avui no treballes?
- Sí, com cada dia. Aquesta setmana anem més de bòlid.
- Treballes per una editorial, oi?
- Com ho saps?
- Tu escrius els horòscops de la revista...
- Ets sorprenent, Narcís -diu somrient -. Com ho has sabut? Per la carta, oi?
- Sí, em vas escriure una frase que després va sortir publicada en el meu horòscop. Bé, i perquè el meu germà també treballa per aquesta editorial...
Eva riu contenta, satisfeta per què tot hagi sortit a la llum.
- Però tu no tens ni idea d'escriure horòscops..., o sí? -pregunta Narcís.
- No..., ho sento. Ja et vaig dir que era una feina temporal. No sabia com sortir-me'n, així que vaig pensar que llegint els horòscops d'altres revistes, podria treure alguna conclusió. Per això em vas veure algun cop envoltada de revistes...
- O sigui, que tot és mentida.
- No, Narcís... O és que no encertava el teu horòscop tot el que et posava?
- I tot el que em vas explicar sobre l'astrologia?
- Tot això és una altra història... Vols saber per què em caus tan bé?
- Sí...
- Recordes que et vaig parlar del meu germà? Tu me'l recordes molt.
- Jo?? -diu sorprès.
- Ell no era com els altres... S'ha semblava molt a tu. Era molt especial, intel·ligent, i ens estimàvem molt. Em va ensenyar moltes coses, entre elles, a mirar els estels. El seu somni era poder tocar un d'ells... Sempre pensava en arribar al cel per poder complir el seu somni.
- I ho va aconseguir?
- Sí..., però no de la manera que tots haguéssim volgut. El meu germà va morir fa un any... Sé que ell deu estar molt content d'haver aconseguit tocar els estels, però nosaltres a casa, ens vam quedar fets pols. Però la vida segueix...
- Què trist, no?
- Una mica, però no em vull posar trista... Vull que em perdonis si et sents enganyat. No era la meva intenció.
- Segueixes escrivint els horòscops?
- No, ja no. Ara tinc una secció pròpia en la revista. Parlaré de la gent de Sant Andreu. Vols sortir tu? Em sentiria honorada si acceptessis la meva proposta...
Narcís somriu posant-s'hi vermell.

Cinta entra en el bar poc després que el Guillem l'hagi deixat uns carrers abans. Se n'adona que ningú està atenent el bar:
- Francisco, ha passat res? On estan el David i el Peris?
- Aquí, reina, aquí -diu el Peris sortint de la cuina.
El David porta un cotó en la palma de la mà
- Què t'ha passat, fill?
- Res, un petit tall. Fa una estona m'he tallat pelant patates. Quan semblava que ja no sortia sang, he fet algun moviment estrany que m'ha obert la ferida.
- I jo l'intentava curar. Per cert, Cinta, d'on vens?
- Dius que la ferida ja no et sagnava?
- Dona! No voldràs que el noi perdi tota la sang per un tall de res, oi? En algun moment l'haurà de coagular la sang, dic jo... Oi Francisco?
- Clar que sí, Peris!
- Un moment, un moment! -diu la Cinta molt nerviosa.
- Què et passa, mama....
- Ai, Déu meu... -diu la Cinta -, ai Déu meu què fort... Peris, si us plau... Porta'm a l'hospital, ràpid!!
- Però què passa??
- No facis preguntes ara i porta'm, és molt urgent!!
El David i el Francisco es queden amb cares de no entendre res, la mateixa del Peris que surt darrere de la seva dona.

Sona el timbre de la porta de la pensió. Paquita va a obrir i es troba a la Remei amb un cotxet de nen:
- Remei!! -crida la Paquita que es tira a abraçar a la seva amiga.
- Paquita... Quantes ganes tenia de veure't!!
- Aquest és el teu fill?
Remei entra el cotxet perquè la Paquita se'l pugui mirar bé.
- Què gran i què bufó que és!!
- És molt bo, plora molt poc...
- Passa, passa...
- Com us va per aquí?
- Mira, anem fent. Et trobo molt a faltar, Remei... Quan tornaràs a treballar?
- No tornaré, Paquita... Ara m'he de fer càrrec del meu fill i no puc estar per tot... Amb qui el deixaria? I li he de donar el pit...
- No t'atabalis, dona... Aquí tenim habitacions per tothom. Si el teu problema és no poder estar per ell, no t'amoïnis. Pots instal·lar-te en la pensió. Així treballaràs i estaràs pel teu fill...
- Ho havia pensat, però no sabia si tu voldries...
- Clar que sí, dona! De fet, espero que aviat hagi un parell de nens en aquesta casa.
- Un parell??
- La Marta està embarassada... i he descobert que el meu difunt marit va deixar la seva empremta en Igualada fa uns déu anys.
- Ostres, sí que han passat coses aquest temps que no he estat. I la mare d'aquest nen què t'ha dit?
- Res, és morta. El nen està sol, i penso que el millor és acollir-lo i donar-li tot el que es mereix. Al cap i a la fi és el germà de la Marta, i serà oncle del fill que espera... Espero no penedir-me d'aquesta decisió.
- Segur que no.
- O sigui que necessitaré que algú estigui per aquí per fer-se càrrec de la pensió mentre no hi soc. Què em dius, Remei? Tornes?
- Clar que sí, Paquita!! Per cert..., i la Cari?
La cara d'alegria de la Paquita canvia al adonar-se'n que la Remei no sap res del que l'ha passat a la Cari.

La Cinta i el Peris arriben a l'habitació de la Irene. Entren i la troben acompanyada pel Guillem que se sorprèn al veure'ls aparèixer. Tots quatre es miren en silenci.
- Cinta... El Guillem m'acaba d'explicar...
- T'has aprofitat de mi, oi Irene?
- Ja et deia jo que no trigaria molt a lligar caps -diu l'advocat.
- Cinta, jo no volia... Jo...
- Algú em pot explicar què fem aquí? -diu el Peris.
- Recordo perfectament el moment en què vaig entrar en l'habitació del hotel. El Felip ja era mort i tu estaves al seu costat, sagnaves i tenies la cara colpejada. En aquell moment no vaig adonar-me'n de res. Però tot plegat no m'encaixava. Avui m'he adonat que Felip no podia haver-te ferit. Algú et va tallar expressament per simular un atac del teu marit...
- Cinta -diu la Irene mentre comença a plorar.
- L'amant del Felip tenia raó... Va ser ell i no tu qui va demanar el divorci. Però no podies permetre-ho. Si et divorciaves d'ell, ho perdries tot, tu mateixa m'ho vas dir. Així és que vas prendre una decisió dràstica i dura... Però necessitaves que algú et recolzés en les teves acusacions contra el Felip, oi? Per això em vas fer creure que s'havia tornat violent contra tu.
- Irene, calla... No diguis res -diu el Guillem.
- Però ho sap tot... -diu plorant -, no te n'adones que ho sap tot??
- No sap res, no pot demostrar res...
- Cinta, continua -diu el Peris -. Què més saps??
- Suposo, Irene, que volies fer-me creure que ell havia arribat abans que jo a la teva habitació. Però probablement, tu et vas citar amb el Felip abans per així portar el teu pla com volies. Jo arribaria després i veuria el que volies que veiés: que havies hagut de matar al Felip en defensa pròpia.
- Però ell ja era mort perquè ella el va matar abans, no? -diu el Peris.
- Més o menys. El cas és que si les ferides se les hagués fet el Felip, no haguessin estat tan recents com jo les vaig veure.
Guillem agafa de la mà a la Irene.
- Però Cinta, i els cops de la cara? El que no podem negar és que a la Irene li van colpejar la cara -diu el Peris.
- És que ella no estava sola en l'habitació quan va arribar el Felip. I realment, ella no va matar al seu marit ni es va tallar a sí mateixa. No té el valor suficient per fer-ho. Necessitava a algú que l'ajudés a portar a terme el seu pla. Necessitava a algú que no la fallés.
- Qui?? -diu el Peris intrigat.
- El Guillem, naturalment.
- Estàs boja!! -diu l'advocat.
- No m'he adonat fins fa un moment. En l'hotel t'han preguntat si havies estat a gust les dues setmanes d'estada... Però tu mateix em vas dir el primer dia que ens vam veure, que acabaves d'arribar tan bon punt vas saber el que havia passat.
- Oh, Guillem... -continua Irene nerviosa i plorosa.
- Ell va ser qui va matar al Felip, oi? I després, et va haver de pegar i tallar perquè semblés que t'havien atacat, Irene. Va trencar unes quantes coses de l'habitació i se'n va anar. Ell s'allotjava en el mateix hotel que tu, i segur que la policia podrà comprovar-ho.
- Això no demostrarà res...
- La policia investigarà i us enxamparan... -diu la Cinta.
- Guillem..., oh! Guillem!!
- Calla!! Et vaig advertir que era un pla molt complicat! Ara no et lamentis!
- Vaig a avisar a la policia -diu el Peris sortint de l'habitació on es queda la Cinta mirant com la Irene s'aferra a la mà del Guillem.


* * * * *

Gus s'aixeca de la cadira deixant un munt de fulls damunt la taula i s'apropa a la Kristina que està asseguda al sofà amb la cama enguixada posada damunt la tauleta. Es fan un petó:
- Què, t'agrada?
- Molt! És molt interessant i entretingut. Llegir una història així escrita en pla culebron, amb personatges que coneixes, està genial. Però deixes coses en l'aire, no? Què li passa al nen sahrauí?
- Res, la Montse no podrà demostrar res, tot i que molt equivocada no estava. Però si remou les coses més, podria posar en perill la tornada del Karim i tampoc vol això.
- Escolta, i el final... Genial, eh? M'ha agradat la Cinta fent de Jessica Fletcher. És veritat això que va estar embolicada amb aquest tal Guillem?
- Sembla ser que sí. M'ha va dir la meva mare. Havia de recaptar informació, no? -diu rient.

- I al pobre Max, tot el que l'has fet passar... Tia, molt fort, no?
- Millor això que no que el Dani el descobreixi i li faci la vida impossible. Perquè segur que se la faria.

- Ei, i com t'has passat amb la Blanca...
- Mai m'ha arribat a caure bé. Que la fotin! -diu rient.

- Per embolic, el del Fede... Com se't va acudir pensar que no era el pare de l'Alba??
- Son històries, Gus. Per embolicar la troca només. I et va agradar quan surts tu esbroncant a la Núria?
- Ostres, ni jo ho hagués dit igual... Estàs feta tota una escriptora, eh?
- Tinc tant de temps lliure que havia de passar l'estiu d'alguna manera, no? A veure si arriba ja setembre que em treguin això.

- Escolta..., als teus pares no els has tret massa. I això que pensava que els reconciliaries. Què passa, que ho veus molt impossible fins i tot en la ficció?
- No hi ha res impossible, Gus...

- I què faràs amb aquest totxo d'història?
- No ho sé... La podria enviar a la tele, i qui sap. Igual m'acaben contractant com a guionista d'algun serial d'aquest que fan.
- Ai, la meva guionista...
- Ai...., el meu compositor...

Tots dos s'abracen i es fan un llarg petó. I es queda damunt la taula el relat de 25 capítols que aquest estiu s'ha inventat la Kristina per passar millor el temps.

Això ha estat "El Cor de l'Estiu 2003"...

Fins molt aviat!

-CONTINUARÀ... l'any que ve?


Channing