.. Clara, Dani i Max, esmorzen en silenci. Clara mira de reüll al seu fill i després al Dani que es pren l'últim glop del cafè que s'havia servit. S'aixeca emportar-se'n la seva tassa a la cuina. Després torna a la sala i agafa unes claus:
- Me'n vaig a la fusteria. Fins ara, Clara. I tu Max, a veure quan et passes per allí i ens dones un cop de mà.
Max no el mira mentre mossega una torrada. Dani marxa desistint de rebre cap tipus de rèplica.
- És pot saber què et passa, Max? En tot l'estiu no ens has ajudat a reformar la lampisteria, i sabies que treball teníem. Ni tan sols quan l'Emili es va absentar quan va ser pare, et vas passar per allí...
- Ho sento... No tenia ganes.
- Segur que és això? No estaries massa ocupat fent altres coses?
- Quina mena de coses?
- No ho sé... Per què no m'expliques què has fet tot aquest temps? I amb aquells amb els que sempre hi vas!
- Aquells? De qui parles?
- Del teu amic nou aquell i del cambrer de La Fusteria. Segur que t'han estat inflant el cap.
- Res d'això. Tu no saps res, Clara, i vas ficant la pota per tot arreu. Ja sé que vas anar a dir-li un munt de parides al Sanchís. Per què, Clara? Vas dient coses a la gent sense saber res...!!
- L'únic que sé és que des que vas amb aquests has canviat. T'has tornat més reservat amb mi, no m'expliques les coses, pares molt poc per casa. I m'amoïna. Tothom sap que el cambrer de La Fusteria és...
- Mira't! Parles com una vella.
- Max!!
- Clara! Vols parar de dir bestieses! -diu aixecant-se de la cadira -. Et penses que per anar amb gais jo també ho soc? I si fos gai què? Seria una persona pitjor del que era ahir?
- Vols callar! -crida la Clara.
Tots dos es miren alterats, nerviosos. Hi ha molta tensió en l'ambient:
- Max, només vull que m'expliquis les coses... -diu més calmada.
- T'ho estic intentant dir, mare... M'ha costat molt d'assumir i el Joan m'ha ajudat a entendre'm i acceptar-me tal i com soc.
- Què estàs dient...?
- Mare, soc gai -diu en un to de veu suau.
- Però Max -diu la Clara reaccionant de mica en mica -, com....? Vull dir... com? Estàs segur...?
- Vols que parlem? Doncs parlem... -diu el Max seient en el sofà.
Clara s'aixeca lentament i seu al costat del Max. Ell li fa una abraçada i ella l'acull corresponent el seu gest.

Cinta es presenta en l'hotel Capital. Quan arriba a recepció es troba al Guillem deixant el seu equipatge en el terra. La recepcionista li passa la factura:
- Tingui. Ha estat a gust aquestes dues setmanes d'estada amb nosaltres?
- Sí, tot molt bé. Gràcies. Tingui -diu deixant la targeta de crèdit.
- Guillem... -diu Cinta darrere d'ell.
- Cinta! Quina sorpresa! -diu ell al veure-la.
- Venia a parlar amb tu, sobre la Irene.
- Li ha passat res? Fa una estona que l'he deixada i estava perfectament...
- No és per això, es tracta d'un assumpte relacionat amb la mort del Felip. Tinc una sospita que des d'ahir em té molt intranquil·la. Però veig que marxes. Tornes a València?
- Sí, tinc assumptes pendents allí. Però tornaré, la Irene em necessita.
- Potser més del que penses.
- Per què dius això? Té a veure amb aquestes sospites de les que parles?
- Sí. Anem a un altre lloc i t'ho explico. Potser la podràs ajudar tu més que jo.
- Espera'm fora. Acabo amb això i marxem.
Cinta surt de l'hotel mentre Guillem acaba de formalitzar el pagament.

Roser està llegint una revista al pis quan sona el timbre de la porta. Va a obrir i es troba amb el venedor d'enciclopèdies.
- Si us plau! No tingui por!!
- Vostè??!!
- Sí, però no perdi el coneixement ni res, si us plau. He vingut per explicar-me... Puc passar?
- Clar que sí. Passi! No sap els mals de caps que m'ha fet passar des d'aquell dia que va aparèixer.
- Ho sento -diu el Ciprià seient en el sofà -. L'últim cop que vaig venir també va ser amb la intenció de disculpar-me, però vostè va caure al terra, sense coneixement... i clar, no vam poder parlar.
- Doncs faci-ho ara abans que pugui passar algun altre incident.
- Miri, jo soc epilèptic, no sé si coneixerà aquesta malaltia...
- Sí, la conec. Soc farmacèutica, sap?
- Doncs llavors no caldrà que l'expliqui què em va passar el primer dia que vaig estar aquí, oi?
- Va patir un crisi...
- Sí. Inesperada, vull dir que normalment les tinc controlades. M'estic medicant, però a vegades passa. Quan vaig tornar en mi, la casa estava buida, no havia ningú i vaig marxar.

- Jo havia sortit a avisar a la meva germana. Estava tan espantada...!! Ni per un moment vaig pensar que havia patit una crisi d'aquestes.
- Clar, jo ho vaig pensar... Per això vaig tornar, però vostè tingué aquella reacció... que l'únic que se'm va acudir fer va ser agafar-la i deixar-la al sofà...
- Quan li vaig explicar a la meva germana, em va prendre per boja.
- Doncs tranquil·litzi's perquè no ho està. Només volia dir-li això, i disculpar-me per les molèsties que l'hagi pogut ocasionar. Si puc fer alguna cosa per vostè?
- Doncs ara que ho diu sí, sí que pot fer alguna cosa...
Pocs minuts després, es presenten els dos al mercat, en la parada de la Pilar.

Max continua abraçat a la Clara, asseguts al sofà:
- Ja estàs al corrent de tot el que hagut de patir amb el Joel, els dubtes que he hagut de compartir amb la Kristina i el quant m'ha ajudat conèixer al Joan Serafí. El cambrer de La Fusteria no ha tingut res a veure amb mi. I tu et vas passar un ou amb ell...
- Sí, m'hauré de disculpar. Oh, Max..., podries haver parlat amb mi.
- I amb el Dani què? Li explico també? Potser, hauria de saber-ho.
- Millor no, igual no està preparat per entendre't. Ja trobarem el moment més endavant.
- Saps, Clara? Vaig arribar a pensar que sospitava alguna cosa. El vaig notar molt estrany amb mi. Però suposo que eren imaginacions meves.
- Segurament, Max, segurament... Ei! Vols que anem tu i jo a algun lloc? Tinc ganes de fer alguna cosa amb tu, encara que sigui passejar.
- D'acord, a mi també em ve de gust -diu més animat.
Tots dos s'aixequen del sofà somrients. Es miren i es tornen a abraçar.

Guillem ha portat en cotxe a la Cinta fins uns carrers molt propers al bar:
- Gràcies per explicar-me el que et va dir el Sanchís. Jo ja m'encarregaré de tot. Hauré de parlar amb la Irene, perquè si menteix... Moltes gràcies, de debò.
- Em fa molta pena la Irene. Intenta ajudar-la. Bé, doncs. Fins aquí hem arribat tu i jo...
- Així és, Cinta. Però me n'alegro molt d'haver parlat amb tu.
- Que tot et vagi bé per València, eh?
- Que a tu tot et continuï anant de meravella amb el teu marit.
Cinta baixa del cotxe i s'acomiada dient-li adéu amb la mà. Guillem la correspon i se'n va. Ella es queda dreta mirant com s'allunya el vehicle i després es posa a caminar fins al bar.

Marta està en la botiga de roba. No hi ha cap client. Però es presenta la Blanca molt somrient:
- Hola... Veig que el negoci rutlla.
- Què vols ara? Necessites explicar-me alguna mentida més?
- El que et vaig dir de l'Albert és veritat...
- Inventat una cosa millor, maca. Estic segura qui és el pare del meu fill i res del que diguis em farà dubtar ni per un segon. El que et passa és que estàs malalta, tens enveja que l'Albert m'hagi deixat a mi un record inesborrable. Mentre que a tu, què t'ha quedat? Alguna foto que altra?
- Calla!!
- És això... -diu la Marta sortint de darrer del taulell -. T'ho vas inventar només per fer-me mal, oi?
- Sí!! T'havia de dir alguna cosa per... per..., no sé... Volia crear el dubte en tu, que pensessis per un moment...
- Què? Que estava embarassada d'un altre?? Noia, estàs molt malament del cap. Jo mai l'he sigut infidel a la meva parella, l'única cosa que puc retreure a l'Albert.
- T'odio, Marta. No puc suportar més seguir a prop teu...
- Jo dic el mateix. O sigui que fot el camp ara mateix de la meva botiga!
- Maleeixo al fill de l'Albert que portes dintre! El maleeixo i el desitjo el pitjor!!
- Fora et dic d'una puta vegada!! -crida la Marta.
Blanca se'n va i Marta es posa la mà a la seva panxa:
- No et preocupis per res..., fill. Algun dia sabràs qui és el teu pare...

-CONTINUARÀ...

Channing