.. Paquita abraça a la Marta en el rebedor de la pensió. Després de saludar-la efusivament, agafa les seves coses i totes dues entren al menjador:
- Com estàs, nena? Has descansat?
- Sí, mama. M'ha vingut molt bé aquest descans. Sé que faig el que he de fer. Què durs seran els propers mesos!
- Però em tindràs a mi per fer-te costat!
- Em va saber tan greu no poder estar en l'enterrament de la Cari...
- Va ser un dia molt trist, filla. Mari es va endur a Granada les seves cendres per llençar-les a les terres del seu avi.
- Mari ha marxat tot i això?
- Sí. I crec que és el millor que podia fer...
- I tu què? Has trobat al noi aquell?
- He donat voltes per tot arreu, he anat cada dia al mercat i res. No ha aparegut per enlloc.
- Però tu creus que pot ser fill del papa? Ho trobo tan increïble...
- Mira, Marta... Jo ja m'espero qualsevol cosa en aquesta vida. Fins i tot, que el teu pare tingués un fill amb una altra. Va, anem a la cuina que et preparo alguna cosa...
Paquita li fa un petó a la seva filla i se'n van.

Montse penja el telèfon amb desesperació. Teresa seu al sofà:
- Res filla?
- Res! No contesten! Ni son a casa!
- Hauran marxat a algun lloc de vacances...
- Els he de trobar per un altre camí.
- I què penses fer?
- No ho sé, no ho tinc clar... Potser l'Associació per la que van acollir al Karim em pot donar un cop de mà.
- I quan vulguin saber el teu interès per aquesta família, què els explicaràs? La veritat?
- La veritat no, però les suposicions que tinc sí, clar que sí. Mama, vam veure com aquella dona tractava al Karim... El nen va trucar per telèfon desesperat, demanant ajuda perquè l'havien tancat...
- Montse, tot això no vol dir que l'estiguin maltractant...
- No puc arriscar-me a deixar passar més temps. I si no estic equivocada? No, mare... Ja he estat prou temps de braços plegats. Vull saber què passa amb el Karim.
- Calma't filla... i pensa bé el que vols fer.
Montse mira a la Teresa i tot seguit, entra en la seva habitació.

David i Laura son al llit abraçats:
- Et trobaré a faltar ara que demà comences a treballar...
- I tu de vacances tota la setmana!
- Ai, David... No pots parlar amb els teus pares? Si aconseguires uns dies lliures ens podríem anar a algun lloc.
- No crec que hagin vingut amb ànims de donar-me vacances. A més, estaran esgotats del viatge i demà al bar no els hi diré res. M'han dit quan han trucat, que podríem sopar amb ells... Et ve de gust?
- Quin remei, no?
- Laura... acaben d'arribar de les seves vacances. És normal que ens vulguin veure.
- Sí, ho sé. Anirem! I mira, igual trec el tema perquè et donin dies lliures...
- No, no ho facis -diu rient...
- I com m'impediràs que calli? Em llegiràs els meus drets, senyor policia? -diu catxonda.
- Ara mateix queda detinguda...
David es tira a sobre de la Laura i comencen a petonejar-se.

A La Fusteria, Fede parla amb el Marcel mentre es prenen una cervesa:
- Quin mes de gent, tio! No ens hem avorrit gens!

- El canvi de cambrer t'ha vingut molt bé, eh?
- Sí, i agraeixo molt a la Núria que s'hagi estimat prendre's la resta del mes per ella i la seva feina amb l'orquestra que deixar-me penjat dia sí, dia no aquí. El Sanchís és un bon noi, treballador i que a més, sembla haver portat clientela.
- Però ja has vist quina mena de clients, no?
- No em diràs que tens por de quatre marietes que venen a prendre's alguna cosa?? Son clients, com tu, que paguen i deixen calers... I això és el que m'interessa, nen, fer caixa!
- Bé, no son com jo... Jo mai et pago les cerveses que em prenc!
Tots dos riuen...
- I l'Alba? Continua amb la Tona?
- Sí. La mal parida de la meva ex s'ha sortit amb la seva. No podia segrestar a la meva filla. Ara, que quan aconsegueixi les proves que demostrin que ella menteix...
- "Quién te ha visto y quién te ve", que dirien els castellans.
- I tu què? No expliques res de les vostres vacances? Bandarra!
- No hi ha res per explicar. Molt intenses i molt curtes. A partir d'ara comença el més difícil. Buscar una feina estable, conviure els dos...
- Tot sortirà bé!! Una altra cervesa?
Marcel l'accepta i fan un brindis pel futur...

Dani està fent un descans en el seu negoci quan entra la Clara:
- Hola amor meu... Això cada dia té més pinta de fusteria, eh?
- Sí, d'aquí no res ja estarà terminada. I el Max? On és avui?
- Suposo que haurà sortit amb el seu amic.
- Surt molt amb aquest noi... No m'agrada gens.
- Doncs a mi em va caure simpàtic, i el Max s'ho passa bé. Necessita esbargir-se després del que ha viscut amb el Quim.
- Potser tens raó i li dono massa voltes a les coses.
- El Max és un nano responsable que sap el que es fa. Has d'aprendre a confiar en ell, Dani.
- Vols que dinem plegats fora avui?
- M'encantaria... -diu ella melosa fent-li un petó al seu home.

Joan i Max seuen a la sorra, darrere d'un clos a la platja de Viladecans.
- Què fort, Joan! I s'ho munten aquí, entre els closos?
- Sí. Moltes platges tenen llocs així, pinedes o dunes entre les que molts s'amaguen per follar o passegen buscant rotllo.
- I si aquests ens haguessin vist, què ens haurien fet?
- Probablement res, o igual ens conviden a participar.
- Què dius tio? Tots quatre alhora?
- Sí... per què no?
- Mira, vaig a donar-me un bany perquè estic suant...
- Si vols un dia anem a un lloc on treballa un amic i no posarà cap pega perquè entris. Sabràs el que és passar calor...
- Més que ara?
- Molta més... Va, anem a l'aigua, Max. T'ajudaré a treure't la calor de sobre...
Els dos es miren i surten corrent cap al mar.

Per la tarda, Felip en el seu pis de Sant Andreu, s'aixeca del sofà per obrir la porta després que sonés el timbre.
- Irene..., què hi fas tu aquí?
- He tornat... i vull parlar amb tu.
Ell es queda sorprès per la inesperada aparició d'una Irene molt seria.