.. David seu en un tamboret agafant una tovallola de paper per eixugar-se la suor del front:
- Quin dia més mogudet avui, eh?
- Sí, fill! -diu el Peris -. Va, tira cap a casa que la Laura et deu estar esperant. I pren-te la tarda lliure.
- Gràcies, papa! -diu content el David.
Poc després que el noi marxa, surt la Cinta de la cuina. Peris ha tancat el bar. Ella seu en una cadira.
- Estic rebentada! Com hem pogut donar a l'abast?
- Dona, som uns professionals, no? -diu el Peris rient i seient al seu costat.
- I d'aquí unes hores a tornar a obrir... Ai, Peris. A vegades m'agradaria canviar les coses, la rutina...
- Ui, sí que comencem malament enguany! No portem ni quatre dies i fixa't com estàs. Va, que demà és divendres... S'apropa el cap de setmana. Podem anar a la platja...
Tots dos s'abracen.
- Espero que no hagi molta feina després... He d'anar a veure a la Irene. Em sembla que té un problema molt gros amb el Felip.
- Aquest matrimoni és una errada tot ell.
- Sí. Va, pugem a descansar una mica. Però abans, vaig a treure el peix del congelador.
- T'espero dalt.
Peris marxa a casa.
Quan la Cinta surt de la cuina després de fer el que volia, es porta un ensurt quan veu a algú picar en el vidre de la porta. S'apropa a la claror i veu a la Clara. Cinta obre.
- Clara, m'has espantat...
- Perdona, Cinta. Hem feia falta oli i a aquestes hores tot està tancat. Que hem podries deixar una mica?
- Clar, espera un moment.
Cinta torna a entrar en la cuina i quan regressa per donar-li l'oli a la Clara, li fa un comentari:
- Aquest matí l'he preguntat al Max pel Quim. No sabeu res, oi?
- No, no ha trucat ni res. Ha estat aquí el Max? Amb tot això de la nova fusteria, no el veig el pel. Es passa tot el dia fora.
- Clara, no em vull ficar on no em demanen, però últimament surt molt amb uns nois que..., no m'acaben d'agradar. Un d'ells és el nou cambrer de La Fusteria, i no sé si saps què es diu d'ell...
- Gràcies Cinta, per l'oli... -diu tallant-la -. Parlaré amb el Max si et quedes més tranquil·la. Adéu.
Clara marxa i Cinta tanca de nou el bar, pujant al seu pis a descansar.

Marta arriba a la pensió trobant-se a sa mare revisant l'àlbum de fotos familiars. Seu amb ella:
- Què fas mama?
- Recordant vells temps... Aquests darrers anys he fet tot el possible per oblidar-los. Quan va morir el teu pare i vaig descobrir el seu secret, vaig intentar esborrar qualsevol record que tingués d'ell. Però he estat equivocada... Si no hagués estat enamorada del Genís i no m'hagués casat amb ell, ara tu no estaries aquí.
- Has anat a parlar amb aquell nen del mercat?
- Sí, i es diu Genís... La policia m'ha ajudat després de visitar al nen, a investigar una mica. La mare d'aquest noi va morir fa uns mesos de càncer. Sembla que el teu pare li passava uns diners per mantenir-los.
- O sigui que és el meu germà?
- Això sembla, filla... No sé què és més dur, si saber que tens un germà o que aquest nen no té pares que se'n carreguin d'ell. El Genís no sap que el teu pare va morir, només es pensa que va deixar d'anar a veure'ls.
- Hauríem de fer alguna cosa... O el penses deixar al centre on està?
- Marta, no sé què fer.
- Torna i explica-li la veritat. Aquest nen necessita saber qui era realment el seu pare i on és. Un fill necessita saber qui son els seus pares... -Marta es posa la mà a la panxa.
- Vaig a estirar-me una estona, he tingut un dia molt dur. Necessites res?
- No, vaig a menjar una mica i també m'estiraré.
Paquita s'apropa a la seva filla per donar-li dos petons i es retira. Marta agafa l'àlbum per mirar-s'ho de nou.

Pilar serveix cafè per ella, la seva germana i la Blanca que les acompanya:
- On jo visc ara m'agafa molt lluny de Sant Andreu -diu la jove -. El Vicenç em va comentar que vostè tenia un pis per llogar, per això he vingut. Volia saber si encara està interessada en llogar-ho.
- La veritat és que pensava tancar-lo després que els que han passat per ell no m'han acabat de convèncer.

- La meva germana és molt exigent -apunta la Pilar -. Però amb tu no posarà cap problema..., al cap i a la fi treballareu juntes, oi nena?
- Clar, per la feina no ha de patir, Roser. A partir de l'1 de setembre vull que torni a la farmàcia.
- Em deixes més tranquil·la, em trobava molt a gust allí i patia per si ara decidies prescindir de mi.
- No, ja li dic que no pateixi per això.
- Aquesta noia, Roser, és de tota confiança perquè li lloguis el pis.
- Està bé. No cal parlar-ho més. Pots disposar d'ell quan vulguis.
- D'acord. Dilluns m'instal·laré. Aprofitaré des de demà dissabte per a fer el trasllat.
Blanca pren un glop de cafè adonant-se de la hora que és.
- Ui, m'han de perdonar. He d'estar a l'altra punta de Barcelona en vint minuts. O sigui que les deixo.
- Baixo amb tu, nena. Vull comprar-me el tint pels cabells.
- Em deixes sola, Pilar?
- No pateixis! Torno de seguida. Mentre, recull tot això. Blanca, agafo la bossa i marxem.
- Molt bé. I vostè, Roser, no s'amoïni per res, d'acord?
- Ara ja em quedo més tranquil·la.
Pilar torna a la sala i acompanyada per la Blanca marxa. Roser mira el carrer per la finestra. Segons després, les veu traspassar el carrer.

Roser, sola a casa, es disposa a recollir les tasses i demés vaixella, quan sona el timbre de la porta. Roser obre trobant-se a un home:
- Bona tarda, senyora. Em recorda?
- Mare de Déu! El mort!
I acte seguit, cau en rodó al terra, desmaiada.

David entra en la botiga de roba, que es troba pràcticament a les fosques. Asseguda al terra, es troba a la Marta. Es saluden i ell seu al costat d'ella:
- Avui he descobert que tinc un germà... El meu pare va tenir un fill amb una altra dona fa molts anys.
- Ostres, què fort!
- David, ja sé que si passava això mai ho explicaríem. Faríem creure a tots que seria fill de l'Albert. Però la Blanca diu que ell era estèril. Què farem ara?
- Ella que digui el que vulgui -diu David agafant-la de la mà -. Ningú podrà posar en dubte la teva paraula, Marta. Vam fer un pacte, recordes? Aquí mateix, abans que em casés amb la Laura.
- Però voldria que el nostre fill sabés qui son els seus pares... Creixerà enganyat.
- No pensis en això ara. Aquest és el teu fill i és l'únic que importa. No facis cas del que digui la Blanca i si arriba a demostrar el que afirma aleshores pensarem en alguna solució.
- David...! Per què vam haver de fer-ho?
- Per què ens estimem, Marta... Però les coses eren molt complicades com per engegar-ho tot a rodar.
- Tot es complicarà molt més, ja ho veuràs.
- No pateixis, ja saps que sempre estaré al teu costat.
Ella s'abraça a ell, mentre David acaricia els cabells de la Marta.

Cinta arriba a l'hotel a la hora acordada. Puja a l'habitació de la Irene. Quan hi és en la porta i la va a picar, se n'adona que està oberta. L'empaita i passa. Traspassa un curt passadís i arriba a una ampla habitació.
El terra està tacat de sang i amb bocins d'alguna cosa trencada. Una paret també està tacada.
- Irene? -crida la Cinta.
Un soroll al dormitori la fa entrar trobant-se a la Irene i al Felip estirats al terra, ensagnats.
La cara d'horror de la Cinta ho diu tot. Està pàl·lida i tremola. Se n'adona que Felip no es mou i que Irene té ferides que li sagnen. De sobte, ella obre els ulls i es mou:
- Ajuda'm Cinta... -diu la Irene amb molta dificultat -. Ajuda'm!
- Déu meu...!