.. Irene seu al llit desfet. Porta un barnús després de sortir de la dutxa. Agafa un cigarret i l'encén. També agafa el seu mòbil. Mira la hora, són quasi les dotze del migdia. Fa una trucada.
- Cinta? Soc Irene. Voldria tornar a quedar amb tu.
- Clar que sí. Tens novetats amb el Felip?
- He quedat amb ell aquí a l'hotel. Vull deixar-li ben clar que ens hem de divorciar. Però voldria que estiguessis amb mi, per evitar alguna reacció brusca...
- Clar que sí, compta amb mi. A quina hora heu quedat?
- Al voltant de les nou de la nit. T'espero doncs...
- Molt bé Irene, ens veiem aquesta nit. Adéu, petons.
Cinta penja quedant-se amoïnada.
- Mama, et trobes bé?
- Sí... sí, David. Aquests entrepans son pel Max?
- Sí. Ara els porto.
- Deixa'm, ho faré jo.

Cinta agafa la safata i porta els entrepans i les begudes al Max que està acompanyat pel Joan Serafí i el Sanchís. Els tres guarden silenci quan arriba la Cinta:
- Aquí teniu... Max, no saps res del teu pare, oi? -pregunta mentre serveix.
- No, no en sabem res.
- Escolta... -diu ella dirigint-se al Sanchís -. Tu ets el cambrer de La Fusteria, oi?
- Sí, soc jo. Per què?
- No... no, per res. Em sonava la teva cara.
Cinta se'n va cap a la barra deixant als tres parlant:
- Què fort, què fort! -diu el Max -. Cada cop que me'n recordo, més increïble em sembla.
- De què parles? -pregunta el Sanchís.
- Res..., recordes al Tinet? El del "Arc"... -diu el Joan Serafí.
- Òstia, sí, clar...
- Doncs anit el vaig portar.
- No fotis?! Amb raó tens aquesta cara d'al·lucinat, nano!
- És l'únic lloc amb habitació fosca que coneixia on el deixarien entrar -diu el Joan Serafí.
- No tenia ni idea que aquests llocs existissin. Una habitació on no es veu res i on el personal es fica per fotre mà i buscar qualsevol tipus de rotllo... Va ser xocant, de debò. Però em va agradar... -diu rient el Max.
Cinta els observa des de la barra, sobretot es fixa en el Sanchís.

Montse espera a que l'obrin la porta. Quan ho fan, es troba amb l'Anna Ferrer. Les cares d'ambdues no son molt expressives:
- Bon dia, Anna.
- Què vols ara tu?
- Puc passar?
- No. Què és el que vols?
- Després de com vas tractar al Karim aquell dia a l'aparcament del centre comercial he estat pensant, saps? Massa entremaliat deu ser aquest nen com per patir tants ensurts.
- Què insinues?
- Rebo la seva trucada dient que l'han tancat, després m'expliqueu que li va caure aigua calenta al braç, els sacseigs d'aquell dia... No em crec que siguin meres accidents o casualitats.
- Estàs boja... De debò penses que podríem haver provocat tot això que dius? Qui? Jo? En Marc? Els dos?
- Karim!! -crida la Montse al veure aparèixer per darrere de l'Anna.
El nen porta el canell dret embenat. Montse se n'adona:
- Karim, torna a la teva habitació! -crida l'Anna.
- I això del canell com s'ho ha fet? També diràs que ha estat un accident? Que el nen va caure?
- És que va caure d'una bicicleta que li hem comprat aquests dies que hem estat de vacances... A més, no t'he de donar cap mena d'explicació!
- A mi potser no, però als de l'Associació estic segura que sí.
- I com demostraràs el que penses que li fem al nen? Estàs malament del cap, noia. Quedaràs en ridícul si vas a qualsevol lloc amb aquestes insinuacions.
- Això està per veure...
- Fot el camp ara mateix de casa meva i no tornis, m'has entès?
Anna entra en la casa i tanca la porta d'un fort cop en els nassos de la Montse.

Mentrestant, el Marc Bonet arriba al lloc on va quedar amb la Paquita que l'està esperant.
Es saluden i entren en el centre d'acollida.
- Estic nerviosa... i espantada.
- Relaxi's, tot anirà bé.
- Bé segons el que em digui aquests nen...
- Ara veurem.
En Marc parla amb el noi de recepció que després els indica que traspassin un passadís fins entrar a una petita habitació on han d'esperar.

Sanchís pica en la porta de casa del Felip. Aquest l'obre i quan entra, s'abracen.
- He hagut de deixar la feina per venir... Et trobes bé, Felip?
- Necessito treure'm els nervis que porto tot el dia a sobre. Et necessito a tu...
- És per allò de la Irene?
- No parlis i vine amb mi...
Els dos entren en l'habitació del Felip.

Al centre, una assistenta entra en l'habitació on esperen la Paquita i el Marc, portant al nen pel qual el policia havia demanat:
- Ens pot deixar sols? -li pregunta la Paquita a l'assistenta.
- No, ho sento.
- Bé, d'acord, no passa res.
Paquita s'apropa al nen i s'ajup per estar a la seva alçada:
- Hola... Em dic Paquita, i tu?
El nen mira al Marc i a l'assistenta amb recel.
- Genís -diu.
La Paquita es queda parada...
- Tinc entès que aquesta foto es teva, oi?
En Marc la treu d'una de les butxaques de la seva jaqueta i li dóna a la Paquita que se la mostra al nen.
- Amb qui surts en aquesta foto?
- És el meu pare...
La cara de Paquita expressa angunia i incomoditat.
- D'on ets? I la teva mare?
- Soc d'Igualada... La meva mare va morir fa uns mesos.
- I què saps d'aquest home?
- Ja fa anys que no sabem res. Jo el veia de tant en tant, deia que era viatjant i que rodava pel món.
- Com has arribat fins aquí?
- La meva mare, abans de morir, em va explicar que potser, el podria trobar a Sant Andreu, però no ho he fet.
- I per què has estat robant? -pregunta el Marc.
- Per poder aconseguir diners per menjar. La meva mare em va deixar molt poc, el suficient per arribar aquí i passar uns dies. Tot aquest temps he viscut en unes cases amb molta gent estrangera.
- Suposo que les casernes -diu el Marc.
- Què faran amb ell? -pregunta Paquita.
- Si ningú es responsabilitza d'ell, l'administració es farà amb la custòdia del nen i ingressarà en algun internat -diu l'assistenta -. I ara, si ens disculpen, me l'he d'emportar.
- Escolta Genís, estarem en contacte. -diu la Paquita.
L'assistenta s'emporta al nen davant la mirada desoladora de la Paquita.

Sona el telèfon en casa dels Bonet. L'Anna Ferrer contesta:
- Digui'm?
- Anna, soc jo. Et truco per avisar-te que avui no podré anar a dinar. He tingut molta feina aquest matí. Porto un dia complicat.
- Bé, no passa res. Ja anirem el nen i jo a dinar a algun lloc. Per cert, que ha vingut la Montse Borràs aquest matí.
- I què volia?
- Has de parlar amb ella, Marc. S'ha presentat a casa meva acusant-me de fer mal al Karim a propòsit... L'he intentada fer que entri en raons, però no ha servit de res.
- Calma't, Anna i deixa-ho a les meves mans. Jo parlaré amb ella quan pugui. Vinga, ara t'he de deixar.
- No triguis, si us plau... Et trobo a faltar. Adéu.
De sobte, el soroll del trencament d'algun objecte, posa en alerta a l'Anna.
- Karim! -crida emprenyada.
Ràpidament, el busca, trobant-lo al passadís al costat d'un gerro trencat.
- Oh, Déu meu! El gerro xinès que em va costar una fortuna...
- Lo siento... -diu el nen quasi plorant.
- Lo siento? Tu crees que con eso es suficiente?
Anna s'apropa al nen i agafant-lo de la roba, l'arrossega fins una petita habitació fosca on el fica:
- Ya sabes que el que la hace la paga... Y esta vez no tendrás ningún teléfono a mano para buscar ayuda!!
- No por favor... No volveré a hacerlo...
La dona, mirant al nen als ulls plorosos, tanca la porta amb clau.
Marxa d'allí deixant al Karim donant cops a la porta i cridant.