.. Pilar agafa la seva bossa de mà i es posa les ulleres de sol. S'apropa a la seva germana asseguda al sofà:
- Segur que et trobes bé? Mira que ensurts com el d'ahir no son gens de bons, eh?
- Sí pesada... Pots anar-te'n tranquil·la.
- Sort que la policia estava allí i va poder recuperar la teva bossa. Mare de Déu! Si és que no es pot estar segura enlloc!
- Pilar, vols callar ja! M'està agafant mal de cap de sentir-te.
- Molt bé... a sobre que em preocupo per tu. Vinga, fins després! I no facis esforços!!
- Apa... adéu...
Roser es recolza al sofà i la Pilar marxa. Torna a aixecar-se per agafar un vano i fer-se aire. Quan intenta seure de nou al sofà sona el timbre.
- Què se t'ha oblidat ara... No pots obrir amb les teves claus? -rondina la Roser.
Però quan obre la porta, es troba un home d'uns 50 anys amb jaqueta i corbata, que porta un maletí en una mà i una tarjeta a l'altra que li dóna a la Roser a la mateixa vegada que es presenta:
- Bon dia, senyora. Em dic Bonmatí, Ciprià Bonmatí, venedor d'enciclopèdies. Té una estona?
La Roser es queda parada davant d'aquell home.

Marta entra en el menjador de la pensió on es troba la Paquita llegint el diari:
- Mare, me'n vaig a la botiga. Ja ens veiem pel dinar.
- Molt bé nena, fins després.
De sobte, la Paquita li fot un crit a la Marta:
- Nena! Nena!! Vine, corre!
- Què passa? Què tens? -diu la Marta espantada.
- Mira! Mira què diu el diari...
Marta s'acosta a la Paquita i llegeix el titular que li està assenyalant: "Agafat el petit lladre del mercat de Sant Andreu".
- He d'anar a comissaria i trobar-lo... Després d'aquests dies sense saber d'ell, ara per fi sé on és.
- Vols que vingui amb tu?
- No... Ja t'ho explicaré com ha anat tot quan torni.
- Baixo amb tu.
Les dues dones se'n van ràpidament de la pensió.

La Roser li porta un got d'aigua al venedor d'enciclopèdies al que ha deixat entrar i seure al sofà:
- Tingui.
- Moltes gràcies... -diu l'home bevent-se l'aigua.
- No sabia que encara quedessin venedors a domicili com vostè.
- En som uns quants encara, però molt pocs. Som una espècie en perill d'extinció. Li agraeixo de debò que m'hagi deixat seure i prendre alguna cosa per beure. Amb aquesta calor que fa, anar de casa en casa és un suplici. Porto ja tres hores recorrent cases per Sant Andreu i encara no he venut res.
- Ho sento molt. Jo tampoc li compraré res com li he dit abans, no tinc la vista per llegir coses. Però com que l'he vist cansat i suat doncs...
- Gràcies. Sí, la veritat és que una mica suat estic... i em fa mal el cap fins i tot!
El Ciprià s'afluixa la corbata i comença a bleixar una mica:
- Vol un altre got d'aigua?
- Sí, si us plau... -diu mentre agafa el seu maletí.
Roser marxa a la cuina emportant-se l'altre got. Quan torna el Ciprià està deixat caure al sofà amb els ulls tancats. El maletí el té obert.
- Senyor Bonmatí? Senyor Bonmatí? -pregunta espantada.
Però no rep cap resposta. El got d'aigua li cau al terra, i agafant les claus de casa, surt corrent cap al mercat.

Paquita arriba nerviosa a la comissaria i pregunta al primer policia que passa pel seu costat:
- Disculpi... Voldria informar-me sobre el cas aquest del nen lladre que han agafat al mercat de Sant Andreu.
- Vagi aquella taula. Potser la podran ajudar allí.
Paquita s'acosta a la taula que l'han indicada i es torna a presentar a l'agent assegut aquí:
- Bon dia. Em dic Paquita Miralles. M'han dit que vostè em pot donar informació referent al cas del nen del mercat de Sant Andreu.
- Sí, segui -diu el policia aixecant la vista i indicant-li que prengui seient -. Em dic Marc Bonet, què és el que volia saber?
- Veurà, tinc entès que aquest nen a més de robar, anava fent preguntes pel poble, ensenyant la foto d'un home del que deia ser el seu pare.
- Efectivament. Entre els pocs objectes personals del nen hi ha una fotografia que s'ajusta amb el que diu.

- Me la pot ensenyar? És molt important... Aquest home podria ser el meu difunt marit.
- No és habitual fer això però tampoc passarà res...
En Bonet es gira i d'un prestatge, treu una bossa de plàstic on està ficada la foto entre d'altres coses. Li dóna a la Paquita que es queda pàl·lida al reconèixer en ella al Genís.
- Sí..., és ell... Mare de Déu...
- Es troba bé?
- Com pot tenir aquest nen una foto amb el meu marit...? Si us plau, he de parlar amb el nen...
- Això ara no podrà ser. No el tenim aquí. Està acollit en un centre per a menors fins que es dicti una sentència.
- I no el podria anar a veure allí? És molt important saber quina relació guarda amb el meu home... Vull saber si és el seu fill!
- Calmi's senyora...
- Com vol que em calmi! -diu enèrgicament però baixant la veu -. Si us plau, ajudi'm...
Bonet se la mira i li escriu una adreça en un paper:
- Demà a les 11 del matí estigui en la porta. Intentaré ajudar-la.
- Gràcies, moltes gràcies! -diu agafant el paper -. Fins demà, bon dia.
Paquita, més relaxada, se'n va.

La Roser torna a casa acompanyada de la Pilar. Entren parlant:
- Et torno a repetir i no em cansaré, que s'ha mort!!
Les germanes entren al saló i no veuen res.
- Què et deia? Estàs caduquejant!
- Et prometo que aquest home estava mort al sofà...
Roser s'apropa al lloc on seia el Ciprià.
- Mira Roser. Si ets gran, t'avorreixes i t'imagines coses, pensa abans de treure'm de la parada que només son visions que tens produïdes per tot això que t'he dit.
- Però Pilar... et prometo que no era cap visió.
Roser decidida a demostrar que és cert, mira per les altres habitacions de la casa, però no hi és ni el Ciprià ni el seu maletí.
- Me'n torno a la parada, i ja et cuidaràs de donar-me'n un altre ensurt com aquest, et queda clar?
Pilar marxa emprenyada i Roser amb cara de bleda, seu al sofà sense poder explicar-se per què ja no hi és aquell home.
Però casualment, mira al terra. Se n'adona que al terra hi ha alguna cosa. L'agafa: és una píndola.
- Sabia que no era cap visió... -diu mirant el medicament.

Marta es troba a la botiga quan entra la Blanca:
- Bon dia... -diu la farmacèutica amb to irònic.
- Hola. Què vols?
- Res, saber com estàs... Tenia moltes ganes de veure't.
Blanca s'acosta al taulell.
- He estat esperant que tornares dels teus dies de descans per poder parlar amb tu..
- Mira, estic ocupada i no tinc ganes d'escoltar-te.
- Ah, doncs el que t'anava a dir penso que és força interessant - diu Blanca mentre comença a caminar d'un costat a un altre-. Perquè des que et vas quedar embarassada, no he deixat de donar-li voltes a un petit problema que hi ha.
- Quin problema? Vols parlar clar?
- Al pobre Fabra li queia la baba quan m'explicava que esperaves un fill del seu Albert... Pobre home! Em fa pena!
- Vols parar de donar voltes!!?? -crida la Marta.
- Calma't... no et convé posar-te nerviosa en les primeres setmanes d'embaràs... I quin morro que tens! Com pots anar dient-li a tothom que el fill que esperes es de l'Albert?
- Perquè ho és!
- Mira..., si havia una cosa clara entre ell i jo era que no podia tenir fills! Era estèril!!
- Què?? Això és mentida!!
- Ah, si?? Jo diria que no, i si realment estàs embarassada mai podrà ser de l'Albert... Amb qui més has estat, Marta??
- Fora de la meva botiga! Ets una filla de puta mentidera!
- Tu mateixa... Ah, i estalviat anar als Fabra per comprovar això que et dic. L'Albert no va voler que els seus pares sabessin que mai els hi podria donar néts...
Marta comença a plorar dels nervis mentre la Blanca la mira satisfeta abans de sortir de la botiga.