És verdaderament
obscè començar a parlar de la reconstrucció i repartir-se els
contractes mentre se segueixen destruint les infraestructures
productives, els ponts, els edificis de l'Administració i les
cases particulars a l'Iraq. Però és encara més obscè que els
invasors anunciïn a qui donaran i a qui negaran els contractes
d'obres. Perquè això suposa que, quan s'acabi la guerra, l'autoritat
que mani a l'Iraq serà la dels exèrcits victoriosos. És a dir,
que a l'Iraq li passarà el mateix que a Alemanya al final de
la segona guerra mundial.
El model
alemany d’ocupació
Com és sabut, l'Estat alemany que hi havia en l'època de Hitler
va desaparèixer del mapa, i en el seu lloc es van crear quatre
zones d'ocupació governades exclusivament pels exèrcits dels
Estats Units, l'URSS, el Regne Unit i França. Entre el 1945
i el 1948, quan els aliats occidentals van crear la RFA i els
soviètics la RDA a la seva zona d'ocupació, Alemanya havia deixat
d'existir. És de suposar que els contractes per a la reconstrucció
d'Alemanya en els anys immediatament posteriors a la guerra
van ser per a empreses d'aquests quatre països.
Sembla que
aquest és el model que té el Govern nord-americà preparat per
a l'Iraq. I això implica que durant algun temps almenys desapareixerà
l'Estat iraquià i en el seu lloc hi haurà una o dues zones d'ocupació,
regides per governs militars que posin els vencedors. Això és
el que es desprèn de tota aquesta discussió sobre el repartiment
dels contractes. Això es desprèn també del fet que la Cambra
de Representants decideixi que no hi hagi contractes per a les
empreses de França, Alemanya, Rússia ni Síria. Aquesta lògica
--sense tropes no hi ha contractes-- manifesta que, quan es
parla de la reconstrucció, s'està parlant d'un botí de guerra,
de repartir el botí, una cosa bastant impròpia i indecent per
a una guerra d'alliberament, que s'ha emprès suposadament per
alliberar un poble d'un dictador, però no per destruir l'Estat
i la sobirania popular.
Un protectorat
anglo-nord-americà?
Certament el Govern iraquià que resulti de la guerra no tindrà
prou recursos per a la reconstrucció. Els recursos han de venir
de la comunitat internacional. I en primer lloc dels dos països
que han causat la destrucció de l'Iraq, però també dels altres
països membres de la comunitat internacional, que s'han oposat
a la guerra i no han causat cap destrossa al país, però que
han mostrat sempre la seva solidaritat amb aquest poble oprimit.
Es pot comprendre
que els diners nord-americans de la USAID, l'òrgan oficial dels
Estats Units per a l'ajuda al desenvolupament, són ajuda
lligada, lligada a la condició de treballar amb empreses
del país donant. Per això és lògic que amb els diners que donin
França i Alemanya per a la reconstrucció de l'Iraq es primi
també les empreses d'aquests països. ¿O és que els Estats Units
prohibiran a Alemanya i França que ajudin a la reconstrucció
de l'Iraq amb els seus propis recursos i amb la col.laboració
de les seves empreses? ¿Potser es vol imposar el principi que
qui no ha destruït no pot reconstruir?
El repartiment
dels contractes per a la reconstrucció depèn en definitiva de
quin Govern tindrà l'Iraq després de la guerra. Si es converteix
en un protectorat anglo-nord-americà ningú podrà evitar que
els contractes per a l'explotació del petroli i la reconstrucció
se'ls reparteixin el Halliburton de Dick Cheney, el Harken (antiga
empresa dels Bush) i les seves subsidiàries i associades. Però
aquesta conclusió és inacceptable políticament i inviable econòmicament.
|
|
Una ocupació
prolongada de l'Iraq no correspondria als diferents motius que
es van donar per atacarlo. Correspondria més aviat a l'inconfessable
--i inconfessat-- designi de quedar-se amb les seves enormes
reserves de petroli i de consolidar una presència estratègica
entre Síria i l'Iran, per alleujar la pressió dels veïns contra
Israel, i contenir el fonamentalisme islàmic de l'Aràbia Saudita.
Aquesta situació seria insostenible perquè mantindria oberta
la ferida causada a l'islam i la fractura de l'ONU i la UE.
Tampoc és
econòmicament viable, perquè és molt dubtós que els Estats Units
i Anglaterra es puguin gastar ells tot sols els 200.000 o 300.000
milions d'euros que seran necessaris per aixecar l'aparell productiu
de l'Iraq (i afrontar els pagaments del seu deute extern). La
reconstrucció de l'Iraq no es podrà finançar sense la contribució
de països no bel.ligerants i dels oposats a la guerra.
El control
hauria de ser de l’ONU
El
normal seria que les Nacions Unides s'encarreguessin provisionalment
del govern de l'Iraq, com a Kosovo i l'Afganistan; que el Consell
de Seguretat, amb la garantia i el suport dels EUA, imposi la
seva autoritat civil transitòria, amb plens poders executius
i legislatius, però servint-se de professionals i funcionaris
locals. Els contractes de reconstrucció serien donats per una
conferència de donants, com s'ha fet altres vegades.
Colin Powell, no obstant, en la seva visita a Europa va treure
aquestes il.lusions i va afirmar que no deixarien "un control
significatiu a ningú". Sembla, doncs, que anem cap al protectorat
anglo-nord-americà, amb dues zones d'ocupació i dos governs
militars. El camp quedarà obert a les empreses americanes i
angleses, i pot ser que hi hagi concessions a les d'altres països.
Però ¿els vencedors estan disposats a gastar tot el que l'Iraq
necessita? Es troben davant una dificultat, perquè seria absurd
demanar a països rics, que s'han oposat a la guerra o no han
participat en les consultes prèvies a l'atac, que contribueixin
en fons per a la reconstrucció de l'Iraq que només beneficiïn
empreses nord-americanes i britàniques. Sense els diners dels
aliats la reconstrucció no resultarà tant negoci.
Espanya
busca les engrunes del pastís
Com a país vencedor associat o vicari, Espanya tindrà una part
en el botí de guerra. Ja ho va prometre el germà del president
nord-americà en la seva visita a la república espanyola. Una
missió economicomilitar ja és a Washington, on es talla el pastís.
Juan Costa, el secretari de Comerç, és allà posant el raspall
per col.lectar l'almoina. Espanya té els seus llaços comercials
amb l'Iraq establerts en els bons temps del dictador: medecines,
aliments, maquinària agrícola, transports, etcètera. Recentment
ja hem vist que hi havia unes aixetes d'or made in Spain en
un dels palaus de Saddam.
El senyor Cortina de Repsol YPF ha estat en tractes tot aquest
temps amb la companyia petrolera del país, en el programa Petroli
per Aliments. És de suposar que augmentarà o almenys mantindrà
els seus barrilets. Però no es veu per què les empreses espanyoles
prendran molts contractes a la Bechtel, Laing, Fluor i altres
empreses d'obres públiques americanes i angleses. Potser tot
el que en trauran serà el que hi posi el Govern espanyol i poca
cosa més.
Lluís
de Sebastian
'El Periódico' 09 d'abril 2003 |