.."L'estiu va passant. Ja som a 19 d'agost i poques coses han canviat. He intentat distreure'm després del que va passar amb el Nacho, però se m'ha fet difícil oblidar aquell matí en què vaig descobrir una trista veritat... Si no arriba a ser pel meu pare... Aquests dies m'ha fet costat, i jo a ell. Hem estat aquí junts, tots dos sols. La Marta encara hi és a la pensió de la seva mare. Pràcticament la té enllestida.

He passat també un cap de setmana amb la meva mare, tan enfeinada com sempre, però recolzant-me quan va saber el que em va passar i reconeixent que gràcies al meu esforç el meu pare era fora de la presó. Ella s'ha adaptat molt bé a la seva nova feina. I es troba a gust a Figueres. Me n'alegro que aprofiti aquesta nova oportunitat que li dóna la vida tornant a començar de nou.

Potser, jo també hauria d'esborrar-ho tot i començar de zero. És impossible, ho sé. Ningú en el meu lloc podria oblidar el seu passat, engegar-ho tot a rodar i fer com si no hagués passat res... A més, part del meu futur és conseqüència del meu passat... Rosa m'ha donat un cop de mà amb l'assumpte de l'ingrés en el Conservatori. Ella veu molt probable que aprovi l'oposició. Si això passés, per aquest nou curs començaria a donar classes de piano. Afortunadament, una cosa positiva!

No sé per què escric això... Suposo que tinc la necessitat d'esborrar de la meva ment records que tampoc vull perdre per sempre. És com fer neteja al cervell però deixant una còpia de seguretat per escrit. Pensaments, fets, sentiments, emocions... Escriure com feia el meu avi per poder recordar el que va començar a oblidar.

El meu avi... Els meus avis... Em penedeixo de com he tractat als meus avis. Amb l'Adrià he pogut resquitar-me però amb el meu avi Jaume vaig deixar tants assumptes pendents... Mai li vaig dir quan l'estimava malgrat el seu comportament en alguns moments... Per això ara estic tant per la meva avia Roser. Ella i el meu pare són ara per ara, l'única família que em queda. A més, tots dos passen molt temps junts i això em fa posar contenta. La Clara potser no torna de Cardiff. Li ha agradat aquell lloc i està tan enamorada del Dani... Me n'alegro per ella. Al cap i a la fi també es mereix una nova oportunitat per ser feliç.

L'amor, una de les meves assignatures pendents. Quan em tocarà ser feliç al costat d'un noi? Com m'he pogut equivocar tant? El Gerard, el Sergi, l'Oriol..., el Nacho. Quan trobaré l'home amb qui ser feliç d'una vegada? O m'hauré de quedar sola per sempre? Espero que no! No perdré les esperances... Això sí, abans d'embolicar-me amb algú, el faré passar un test de personalitat per assegurar-me que no és cap psicòpata! ¦-)

El meu consol es tenir als amics fent-me costat. L'amistat incondicional de la Marta, l'amistat sorprenent del David que ha vingut a visitar-me pràcticament cada dia des que va passar això del Nacho, l'amistat innocent del Narcís que sempre sap com fer que les penes siguin menys, l'amistat llunyana de l'Ivan i la Natàlia que ara viuen junts als Estats Units... No sabria què fer sense ells.

Com ha canviat la meva vida als darrers mesos... Tot va començar amb l'aparició de la Clara quan va sortir de la presó. Si llavors m'haguessin dit tot el que viuria no m'ho hagués cregut..., i m'hagués estimat més no saber-ho. Les experiències que he viscut m'han fet canviar, madurar i ser autosuficient. Així és la vida."

En un jardí, asseguda en una cadira al costat d'una bonica taula blanca, Lurdes llegeix una carta escrita per la Paquita:

"Estimada Lurdes,
estic contenta sabent que per fi us heu establert, una mica lluny, però ja heu assegut el cul. Ara només espero que algun dia m'inviteu per anar a la vostra casa d'Acapulco. Ves per on, al final tens una vida com la que sempre has somiat. I jo aquí, acabant d'enllestir la pensió, fastiguejada de suar i passar calor. No és cap retret, però si no em queixo a tu, a qui sinó? El pobre Lluís ja en té prou fent-me costat amb els canvis que he hagut de fer a la casa. M'agradaria en el fons, que la poguessis veure.
I si et soc sincera, et trobo a faltar. Ara no tinc a ningú amb qui xafardejar o anar al bingo! La Marta s'està amb mi, però té altres coses en què pensar. Mal d'amors, Lurdes! O sigui que aprofito la carta i et poso una mica al dia.
La primera cosa que et volia comentar és la notícia bomba que corre pel veïnat: la Montse, la perruquera, està esperant un fill.

- Quina sort ha tingut la punyetera. Amb lo bo que està el Huari!

"Ara segur deus haver pensat en el cos del Huari. Sempre t'han agradat els homes, i els atractius més -continua la carta-. Estic convençuda que per tota la família no només ha estat una sorpresa, sinó que a més deuen ser molt feliços. Per altra banda uns que també van molt bé són el Peris i la Cinta. I mira que jo em pensava que ella marxaria. Però al final es va adonar ella que sempre s'havia estimat al seu marit. Ja tinc ganes que tornin de les vacances, perquè almenys, al bar, em puc distreure.

- I pots conèixer a algú!

"Segur que t'estaràs preguntant com vaig d'amors. Sempre m'has volgut aparellar amb algú. Sobre això no puc explicar-te res. Cap novetat. A aquest pas em veig acompanyant a la Lola i la Cecília al club de separats! Per cert, que aquestes dues es van anar juntes de creuer. A la parada hi és la Isabeleta, aquella que no para de recitar la Bíblia. Els pobres continuen sense veure un duro d'aquella inversió que van fer i això que el Jordi ha sortit de la presó.

- Al final el van empresonar... D'això no em vaig assabentar a temps!

"Abans t'he dit que no tenia cap novetat. De fet en tinc una. Fa poc van inaugurar el cinema en memòria del Carles (el recordes, suposo). Doncs la seva filla m'ha nomenat copropietària, juntament amb el Francisco, però pràcticament és ell qui ho està portant. A veure si veniu algun cop i anem de franc. Bé, estimada Lurdes, res més de moment. Ara he de tornar a la feina. No saps quina mandra em fa!
Molts petons per tu i pel Ferran.
Fins aviat!"

En això que s'acosta el Ferran.
- Què llegeixes emocionada?
- Una carta de la Paquita.
- La trobes a faltar?
- Una mica. Hem passat juntes tantes coses...
- No t'amoïnis dona, aviat tornarem a casa per donar un tomb!
- M'estimaria no tornar... Potser, no voldria marxar i tots dos sabem que és el que més ens convé. La Paquita sap que sempre que em necessiti em tindrà al seu costat i ara per ara no és el cas.
Ferran li fa un petó en la galta, mirant-la molt feliç.

Lola i Cecília arriben a la porta de casa d'una d'elles deixant l'equipatge al terra. Cap de les dues té cara de felicitat.
- M'hagués estimat que no m'haguessis acompanyat.
- Lola, no podem estar així. Hem de parlar.
- No, Cecília. No hem de parlar d'això ni de res... Ves-te'n, si us plau. El taxi t'espera.
Totes dues es miren. Lola comença a buscar les claus de casa seva.
- Adéu -diu Cecília.




Channing