..Cecília llegeix una revista asseguda al sofà del pis de la Mari:
- Avia, te'n recordes on tenia el book de fotos que em vaig fer pel càsting del Vides? -diu l'Alba asseguda davant de l'ordinador.
- Suposo que el deus tenir a casa del teu pare. Per què?
- Perquè he quedat amb una amiga de classe i li vull ensenyar. No es creu que em fes un. Jo crec que és enveja.
- Sí, això serà -diu rient la Cecília.
- Doncs aquesta tarda abans d'anar-me'n, el buscaré per casa del papa.
- Molt bé... Vaig a veure si la Desi està bé.
Cecília surt.

Un cambrer li serveix a la Núria i a Rosa uns cafès.
- Em va fer tanta il·lusió rebre la teva trucada... Feia temps que no sabia res de tu.
- He estat fora uns mesos. Faig fer una petita gira de concerts per Andalusia. Ha estat una grata experiència. Fa unes setmanes que he arribat.
- I la teva feina al Conservatori? Què vas fer?
- Deixar-la, per desgràcia. No van trigar molt a substituir-me, saps? Ningú és indispensable. Però ara, hi ha proves per accedir a unes places vacants que s'han d'ocupar pel proper curs. Per això t'he trucat. Vaig trobar-me un d'aquests papers amb la teva oferta.
- Han tingut poc efecte. La gent no està per la feina d'aprendre piano...
- No cal que donis classes particulars. Presenta't a les proves del conservatori. Segur que n'aproves! Ets la persona indicada per ocupar una d'aquestes places.
- No ho sé, Rosa... Els darrers mesos han estat un calvari per mi. La malaltia del meu avi... Fa poc va morir... I dies abans moria el meu avi, el farmacèutic...
- Ho sento molt, no vaig saber res...
- La meva mare, la Carme, ha marxat a Figueres per feina, la Clara és a Cardiff i el meu pare... No ha parat de ficar-se en embolics. Ara és a la presó.
- Déu meu! Tot el que has hagut de passar...
- Sí, però m'estic esforçant per treure al meu pare. Potser surti demà o abans, no ho sé. Estic esperant que em truquin per avisar-me. Ahir per la tarda fan fixar la fiança pel meu pare... Ha anat tot molt ràpid.
- Has pogut aconseguir els diners? Algú t'ha ajudat?
- La meva àvia m'ha donat un cop de mà... i m'he hagut de vendre el piano que feia servir per estudiar a casa... D'aquí una estona el passaran a recollir.
- Deus anar de bòlid aquests dies... Tot i així, fes el pensament de presentar-te a aquestes proves. Fan per tu, i el sou no és gens menyspreable. T'anirà bé...
- Potser sí que m'hauria de presentar... No tinc feina i necessito els diners ara més que mai.
- Doncs ja està decidit. Et passaré tota la informació que necessites i juntes et prepararàs com cal.
- Gràcies Rosa... Sempre apareixes quan més necessito el recolzament d'algú...
Rosa agafa la mà de la Núria que l'estreny suaument.

Al bar, Cinta parla amb el David:
- Tu vindràs de vacances amb nosaltres? -diu la Cinta.
- Al final on aneu?
- A un càmping que hem trobat per Salou. Està molt bé de preu i sembla que estarem molt bé. A ton pare i a mi ens agradaria que vinguessis però si tens plans amb la Marta...
- Amb la Marta no tinc cap pla jo -diu seriós.
- Fill, t'has tornat a discutir? Sempre esteu com el gos i el gat. Ara què ha passat?
- Res, ella que vol fer la seva. No compten les meves opinions per res.
- Ets del morro fort, com el teu pare! Al final et passarà el cabreig... T'estimes molt a la Marta...
- Aquest és el problema... No sé si l'estimo ja...
- Però fill... -diu amoïnada.
- Mira, saps què farem? Vaig a quedar-me aquí, a casa. I algun cap de setmana us visitaré. Agafaré la moto i em planto en Salou.
- Molt bé, com vulguis. Jo no et penso dir res del que has de fer...

Paquita, per altra banda, al súper, parla amb la seva filla:
- No tinc ganes d'estar tota la vida discutint amb ell i suportant el seu mal humor.
- Marta, filla... Ja et vaig dir que tu també havies de posar de part teva... Hi ha coses en les que s'ha de cedir...
- Vull estar amb una persona que accepti les meves decisions, que em recolzi... Que no estigui tot el dia burxant!
- Al final fareu les paus... I us anireu de vacances! Això és el que hauríeu de fer.
- No, mama... Ja n'estic farta. Em quedaré amb tu, ajudant-te a tenir enllestida la pensió pel setembre... i el David que es foti.
- Si que t'ha agafat fort aquesta vegada, filla... Però molt bé, com tu vulguis. Jo ara no et diré què has de fer...

Núria és a casa seva signant una factura. S'acaben d'emportar el piano. Núria entra en l'habitació on el tenia. La troba freda, amb l'espai buit deixat pel piano. Aleshores sona el timbre de la porta. Al travessar el menjador veu que damunt la taula, el noi de les mudances s'ha deixat uns guants.
Núria obre la porta però davant d'ella es troba amb un home encaputxat que l'aborda sense que ella no pugui reaccionar. Li posa la mà tapant-li la boca i l'agarra sense que pugui desfer-se d'ell. Entra amb ella i ell tanca la porta amb un cop de peu.
La mirada de Núria reflecteix la por que sent en aquest moment...
L'arrossega, ella no ho posa fàcil però finalment entren en l'habitació on estava el piano. Un cop dintre, li dóna un cop de puny i Núria cau al terra.
- Per què m'has hagut de refusar tants cops... No te n'adones que des del primer moment que et vaig veure vaig sentir per tu una cosa molt especial? Jo només volia estar amb tu...
- Qui ets? -diu ella girant-se i plorant -. Què vols??
- Vull estimar-te... Ell s'agenolla per agafar-li una cama però ella s'arrossega fins topar-se amb la paret.
- Estem fets l'un per l'altre... -diu ell -. I això que he intentat treure't del meu cap... amb altres noies...
- Com?? Violant la meva amiga??
- Què volies que fes!??!! Tu em vas obligar -diu ell apropant-se poc a poc a ella -. No podia pensar en tu... Jo ja estimava a una altra dóna que tampoc em feia cas... M'has fet embogir! Ara no em facis sentir culpable!! Totes les dones sou iguals!! Unes putes mentideres!! Al principi feu veure que voleu una cosa, que esteu interessades i després foteu el camp!!
- Deixa'm si us plau... -diu plorant -. Si tant m'estimes, deixa'm anar...
- No et crec... Igual que tu no vas creure a la teva amigueta... La puta aquella va fugir de mi...
- Rut?? Com saps que jo...?
- Ho sé tot... T'he seguit, dia a dia, no volia de deixar estar amb tu...
- La teva veu... Tu ets...
- Sí, estimada... Sóc jo... De mica en mica comença a treure's el passamuntanyes...
- Nacho... Déu meu...
- Ara ningú podrà impedir que siguis meva... -diu embogit.
Núria crida amb força. Nacho li dóna una bufetada. Es tira a sobre d'ella i li descorda la camisa. Núria no deixa de moure's i cridar.
De sobte, algú trenca el pany de la porta amb un cop de peu i aconsegueix accedir al pis. Ràpidament entra en l'habitació del piano i agafa a Nacho per l'esquena. L'aixeca i d'un cop de puny el deixa estès a terra sense sentit...
Núria s'aixeca i abraça al seu salvador...
- Pare! -diu plorant
- Filla... he sentit els teus crits... Què ha passat?
- Pare, abraça'm!!
Així es queden una bona estona.
Poc després, la policia arriba després que els truquessin, emportant-se al Nacho.

A primera hora de la tarda, al bar, estan reunits el Peris, el Marcel, el Fede, el Huari, l'Ivan i el Narcís, tots amb una copa de cava.
- Quin any, nois! Hem patit, hem rigut... hem plorat... Però aquí seguim, aguantant, lluitant dia a dia per sobreviure...
- Carai, Peris... De quina obra has tret aquesta parrafada? -diu el Marcel rient.
- Fem un brindis. Per la vida..., pel futur!!
- Jo queria brindar per la Montse... Encara no sabe nadie, però esperem un fill!
Tots es sorprenen i el feliciten. Fan el brindis i es prenen el cava.
- Jo brindo per la Mari, perquè d'ara endavant li vagi tot molt bé...
- I a veure si el Nacho s'anima i s'aparellen -diu el Fede content.

Ivan contesta al mòbil que l'acaba de sonar. Aixecant-se, diu:
- He de marxar... Han detingut al Nacho acusat d'haver violat a la Natàlia i d'intentar-ho amb la Rut i la Núria...
- No fotis, el Nacho? -diu el Fede perplex -. Serà mal parit! I pensar que el considerava amic meu...
- Ja veus, noi... Sempre hi ha una de cal i una d'arena... -diu en Peris.
- El Nacho semblava bona persona, oi?
- Sí, Narcís -diu el Marcel -. Però a vegades pots trobar-te pomes podrides on menys t'ho esperes.
- Vinga, va... Brindem per les alegries i les bones notícies... -diu Peris.
- Pel meu viatge a Hollywood amb la meva filla...
- Quina cara més dura -diu el Marcel.
- I per l'Ivan que se'n torna als Estats Units -diu el Narcís.
- Per nosaltres, què coi! -diu en Peris.

Un cotxe s'atura. Alba espera dreta, en la vorera, amb la seva carpeta sota el braç.
- Tu ets l'Alba_9? -diu un nen assegut al seient del copilot.
- Sí, tu el Pinoxo?
- Sí. Aquest és el meu pare.
- Hola, Alba -diu l'home -. Puja, hem de fer tard.
Alba puja al cotxe que després es posa en marxa.

A "La Permanent", Montse, Mari i Cecília també han escorxat una ampolla de cava.
- Què hem de celebrar?
- Et sembla poc, Mari, tot el que ens ha passat aquest any? -diu la Cecília.
- Això... i tot el que està per venir -diu la Montse posant-se la mà damunt el ventre.
- No em diguis que...? Montse! -crida la Cecília abraçant-la.
- D'aquí uns mesos us haureu d'encarregar de la perruqueria... Jo amb el bombo no em podré moure...
- Quina alegria, Montse... Felicitats! -diu la Mari.
- Per nosaltres i pel petit o petita que porto dintre! -diu Montse alçant la copa.
- Brindem!

Alba i Marc seuen en un sofà quan apareix l'home amb una safata.
- Una mica de berenar mentre preparo l'equip fotogràfic. Us heu de beure tota la llet. Té moltes vitamines. Potser li noteu un sabor estrany. No us preocupeu, us l'he preparada especialment per vosaltres... De seguida vinc.
Els dos nens agafen la llet i se la beuen.
- Vols que t'ensenyi les meves fotos?
- Quines fotos?
- Les que et vaig dir... Si vols puc signar-te un autògraf...
- Per què me l'hauries de signar?
- No em vas dir que t'agradava el Vides?
- El Vides? Això què és?
- El serial de la tele on jo sortia...
- A què has vingut? -diu ell.
- Com? No ho saps? Si tu vaig dir al xat...
- Jo amb tu no vaig xatejar...
- No em trobo bé... Me'n vaig a casa.
Alba espantada, s'aixeca i se'n va a la sortida. Intenta obrir la porta però està tancada amb clau. L'home l'acorrala.
- Veig que a tu encara no t'ha fet efecte el que t'has begut...
- Vull anar-me'n... -diu mig plorant.
- Te n'aniràs, però abans faràs el que has vingut ha fer...
De sobte, a l'Alba se li comencen a tancar els ulls fins que no els pot mantenir oberts i cau pel terra.

David es presenta al pis de la Núria. Obre la porta el Jordi. El Peris entra el pis després de mirar-lo estranyat, i seu al sofà al costat de la Núria. S'abracen.
- M'acaben d'explicar el que ha passat. Com estàs?
- Bé, una mica cansada i adolorida però bé.
- Quin cabronàs... M'han espantat... pensava que t'havia fet alguna cosa... Si et passés res jo... No sé què faria sense tu...
- David, la Núria necessita descansar... Si no t'importa.
- No, clar... Ja vindré a veure't quan et trobis millor.
- Gràcies per venir, David -li diu ella fent-li un petó.
David s'aixeca i la mira neguitós, mig somrient.
- Bé, adéu... -diu ell, sortint.
Després el b seu al costat de la seva filla. Núria l'abraça ben fort.
- La vida és tan dura, filla... I pateixo veient tot el que t'està passant. T'estàs fent gran a base de cops, desenganys i dolor. Però també passen coses positives. I tens als teus amics... Ara també, em tens a mi.
Núria no pot evitar plorar.

Mentrestant, Rut xerra amb la Remei a La Fusteria.
- Doncs sí, ningú em va creure. Sort que ha confessat!
- Semblava tan bona persona el Nacho... -diu la Remei.
- Per culpa d'això m'he quedat sense feina. Em va saber tan greu que ningú em donés un cop de mà... A més, la feina de taquillera no feia per mi.
- I quina feina fa per tu?
- No ho sé... Alguna relacionada amb la música, però això és molt difícil. La veritat és que les relacions públiques se'm donen força bé.
- Jo acabo de comprar un negoci. Si vols podem treballar juntes...
- Quin negoci és?
- La parada del Ramon, al mercat... Què em dius?
- No ho sé, Remei...
- Pots intentar-ho i si no t'agrada ho deixes estar.
- Hauràs de deixar la feina de cambrera?
- No, crec que m'ho podré combinar... Pels matins, la parada. Per les tardes, La Fusteria. Bé, què em dius a la proposta?
- Molt bé, l'accepto!
- Ja veuràs que bé ens ho passem! -diu la Remei molt contenta.

Peris es troba davant de la porta del bar mirant el carrer a través del vidre. Cinta s'acosta pel darrere amb un paper a la mà.
- En què penses?
- Estava pensant en la gent que ens han deixat... La farmàcia té nous propietaris. Pensava en el que hem patit tu i jo... La mort de la Laura, el David, el Guillem...
- Però resistim, Peris... Tot el que ens ha passat ens serveix d'experiència per resistir, per superar els obstacles que vindran...
- Més??? No fotem, que no estic per massa sobresalts!
La Cinta riu i gira al Peris per tenir-lo cara a cara.
- La vida no és un camí de roses, però mentre ens estimem, tot serà més fàcil de superar.
- No sé què hauria fet sense tu... T'estimo, Cinta.
- I jo, Peris.
Es fan un petó i s'abracen ben fort. Quan sembla que marxen cap a casa, la Cinta li diu:
- Peris, no t'oblidis de penjar el cartell...
- Ah, és clar!!
Torna a la porta i pega amb full que diu
"TANCAT PER VACANCES DE L'1 AL 19 D'AGOST".

Dies després, un avió sobrevola l'Atlàntic. En ell viatgen el Fede amb l'Alba.
- Vols dinar res? Alba diu no amb el cap.
- Podries parlar, no? Fa dies que no dius res. Estàs més estranya...
Però l'Alba no l'escolta. Només té el record de veure's asseguda en un llit, al costat d'un altre nen, vestida i veient fotos en un ordinador de tots dos despullats...
"- No direu res, oi? -diu una veu d'home -. Per què si dieu alguna cosa, tothom veurà aquestes fotos i ho passareu molt malament. No voleu patir, oi? No voleu fer patir als vostres pares ni avergonyir-los, veritat? Jo no us he fet res... només aquestes fotos... Jo he estat bo amb vosaltres i ara vosaltres heu de ser bons amb mi, entesos? "
La veu del Fede la torna a la realitat:
- Ja veuràs que bé ens ho passem, Alba... Farem un munt de fotos...
Una llàgrima rellisca per la galta de l'Alba.

- CONTINUARÀ...-
el proper dia 19 d'agost 2002








Channing