..Núria surt de la cuina amb una tassa de cafè mentre que Marta omple la seva bossa de mà vestida amb l'uniforme del súper.
- Ja te'n vas?
- Sí, avui tinc molta pressa. Hem de fer inventari i vull anar d'hora per començar aviat i no estar dos dies fent repàs de tot.
- O sigui, que no parlaràs amb el David?
- No, a veure si demà puc. Si el veus, explica-li, tampoc vull que es pensi que passo d'ell.
- Tranquil·la, si el veig li diré. Encara que no ho sé, saps? Perquè tinc entrevista amb l'advocat... Espero que em doni alguna bona notícia.
- A veure si tens sort. Bé, jo marxo... Ja no torno fins a la nit. Adéu...
- Que vagi bé!

Al pis de la Montse també estan esmorzant:
- Huari, has parlat amb la Iolanda? -pregunta la Montse.
- No, no l'he vista.
- Per què no treballa amb nosaltres la Iolanda? -pregunta el Narcís -. A mi m'agradava...
- No t'hi fiquis, fill. Són coses de les persones grans -diu la Teresa.
- Mireu, si me teneis que dar paliza yo millor me voy a treballar. Vens Narcís?
- Sí, vinc amb tu. Adéu iaia, adéu mama -diu fent-li petons a totes dues.
- Aquest marit que tens és dels del cap dur.
- No hi ha manera de fer-li raonar. Vaig parlar amb la Iolanda i no em va semblar que estigués beguda ni res... I el Huari s'ha entestat en pensar el contrari.
- Si es va trobar el cartró de vi amagat per alguna seria, no?
- Però no té per què ser de la Iolanda. Maleïts prejudicis!
- I si no és de la Iolanda, de qui pot ser? Del Quim?
- Ai, mama, no ho sé... Però llavors, quina altra explicació pot haver?
- El Quim? Amagant vi? No es facis riure... -diu la Teresa rient.
Montse s'aixeca de la taula. De sobte pateix un mareig que la fa tornar a seure.
- Filla!! Et trobes bé??
- Sí... només ha estat una baixada de tensió -diu Montse fent-se aire amb la mà.
- Hauries d'anar al metge a que et facin unes proves. Diumenge també et va passar. Ai, fes-te-les. No vull estar amoïnada...
- Tranquil·litza't. Avui mateix aniré.

Ivan està a casa de Natàlia. Esmorzen junts:
- Me n'alegro que estiguis per mi. No sé què hauria fet sense tu.
- No puc fer menys. El que em sap greu és no poder fer res per enxampar al cabró que...
- La policia fa el que pot, i jo tampoc he servit de gaire ajuda.
- Natàlia... jo..., volia parlar amb tu. Ho hauria hagut de fer un cop he tornat dels Estats Units, no pensis que ho vull fer per culpa del que t'ha passat...
- No, tranquil... Sé que et costa molt parlar...
- Sí i em sap greu. Des que he arribat no he deixar de pensar en tu. No t'havia trucat pensant que sorties amb algú...
- Això t'ho vaig dir abans que marxessis el primer cop perquè no volia que et quedessis per mi. M'hauria sentit tan malament.
- Pensant que no podria estar amb tu, vaig sortir poc després d'arribar a Boston amb una noia, però no ha durat gaire. En el fons, tu eres amb mi. Sempre ho has estat.
- Jo tampoc he deixar de pensar en tu, Ivan... -diu agafant-lo de la mà.
- Natàlia. He de tornar a la universitat, me'n torno als Estats Units aquesta mateixa setmana.
- Ivan... -diu disgustada.
- Però aquest cop no he de marxar sol... Vine amb mi, Natàlia. Vull que vivim junts allí... Què me'n dius?
Natàlia se'l mira una mica trista. Ell la mira a l'expectativa... Poc a poc un somriure va apareixent a la cara d'ella.
- Sí! Sí! Vull anar-me'n amb tu!
La felicitat envaeix l'habitació on estan els dos. S'abracen molt fort i s'acaben donant un petó.

El timbre de la porta del pis del Quim no para de sonar. El lampista triga a obrir. Quan ho fa es troba amb la Iolanda.
- Què hi fas aquí? -intenta dir amb coherència.
- Puc passar? -sense que ell digui res, ella entra.
El pis està desordenat i brut. Iolanda li fa una ullada a ell i al Quim que seu al sofà fet pols. Iolanda el mira amoïnada:
- Les ressaques són fotudes, però un cop t'acostumes a elles no les notes tant.
- De què parles? Penses que he begut? Si estic així es per un tranquil·litzant que m'acabo de prendre.
- Ja. I què més? El cartró de vi que el Huari va trobar no era meu. I del Narcís tampoc, és clar. De sobte vaig començar a pensar... Últimament has faltat molt a la feina. Deies que havies de sortir per uns encàrrecs urgents... Tens els rebuigs?
- Escolta, què et passa? No em creus?
- Els tens o no?
Quim mira al terra...
- No, és clar... Era una excusa per no sortir de casa. Et quedaves per emborratxar-te o per passar millor la ressaca? Contesta'm collons! -li crida agafant-lo del mentó.
Iolanda s'agenolla davant d'ell:
- Quim... per què?? -diu neguitosa -. Què t'està passant? Per què beus?
- Tu podries dir-m'ho... Ets tota una experta...
- Sí, ho vaig ser, però l'Adrià va fer que em sortís. I tu també has de deixar-ho ara que pots... No importen els motius, la beguda no soluciona res... No ho entens?
- Iolanda... -Quim es llença sobre ella i comença a plorar -. No puc deixar de beure... Estic sol, amargat de viure..., sense el Max..., sense la Clara... M'he equivocat tant...
- Desfogat, Quim... -diu ella consolant-lo.

Jordi entra en la sala on pot rebre les visites, trobant-se amb la Núria molt contenta:
- Núria, passa res? No vens mai a aquestes hores...
- Avui havia de venir. He preferit dir-t'ho jo que no l'advocat...
- Dir-me el què? Vols parlar d'una vegada?
- Pare, d'aquí poc temps podràs sortir sota fiança.
- De debò? -diu el Jordi molt content -. Fes-me una abraçada!
Núria i ell s'aixequen i s'abracen.
- Ho has aconseguit, filla -diu Jordi emocionat -. El que ningú ha fet per mi ho has aconseguit tu... Gràcies!!
- Calma't, pare... Aquesta tarda podria estar fixada la fiança. L'advocat ja m'avisarà però creu que podré afrontar-la sense problemes.
- No sé com podré pagar-te mai això que estàs fent per mi. T'estimo, filla!

Quim seu en una cadira al costat de la Iolanda.
- La primera vegada que vaig beure ni em vaig adonar que ho feia per ofegar un mal tràngol.
Després la Cinta marxava i vaig tornar. El Max i la Clara també se'n van anar... Me n'adonava que la beguda em feia sentir bé i no m'importava el mal de cap del dia després. Jo necessitava sentir-me bé...
- Però arriba el dia que no cal tenir cap raó dolenta per beure i ho fas sense més ni més, oi?
- Sí... He hagut de mentir al Huari, a tu... al Narcís. Res ni ningú m'importava. Només pensava en beure... Fins i tot, l'altre dia vaig perdre la noció del que havia fet... Els records es barallaven en el meu cap...
- Què va passar?
- La Cinta em va dir que havien violat una noia. Jo no recordava res, només que vaig intentar forçar a una noia després de beure en un bar. Per fortuna, vaig recordar en quin bar vaig estar bevent i el cambrer em va explicar l'escena que vaig muntar amb una noia...
Quina vergonya! Un cop vaig saber-ho, en arribar a casa, vaig agafar l'ampolla i...
- Quim, encara ets a temps de seguir bevent. Emborratxant-te no soluciones res.
- Les empitjoro, ho sé. L'altre dia que el Huari t'acusava d'haver tornat a beure jo... Ho sento... -diu amb llàgrimes als ulls -. No vaig voler defendre't! Sóc un desgraciat...
- Calma't... Quim, només tu pots desfer aquest malentès..., només tu...
Quim aixeca la vista i es queda mirant a la Iolanda...

Núria arriba a casa seva quan sona el mòbil. El busca per la bossa i contesta:
- Digui'm? ... Rosa!! Quant de temps!!... Quedar? Sí, clar, quan vulguis. ... Demà? Perfecte! Quina il·lusió m'ha fet rebre la teva trucada! ... Molt bé, demà ens veiem.
Després crida al Trasto. El gos triga una mica en aparèixer. Núria s'agenolla per acariciar-lo:
- Vols que anem a passejar? Ai, estic tan contenta, Trasto! El pare surt de la presó, la Rosa m'ha trucat després de molt de temps... i no deixo de pensar en el Nacho... M'hauré enamorat?
El gos borda un parell de vegades i la Núria riu.
- Potser tens raó, Trasto! -diu molt contenta.

Al vespre, Marta es troba amb el David a les portes del Caprabo:
- Ei, què hi fas aquí? -diu ella sorpresa.
- He vist a la Núria que m'ha explicat això de la feina i he pensat venir a buscar-te. Porto una estona esperant que surtis...
- Ets un sol -diu ella fent-li un petó
-. Mira!
- No fotis!! T'has fet el pearcing al final?
- Sí! En tenia ganes i ho fet -diu seriosa.
- Sempre fent la teva... Em pensava que a partir d'ara ens entendríem i que faríem les coses estan d'acord tots dos, però ja veig que tu has de fer el que vulguis.
Doncs mira, saps que? Que ja n'hi ha prou. A partir d'ara tu faràs el que vulguis que jo també.
- David, no saps el que dius...
Ell la mira i marxa deixant-la plantada.

Huari i Narcís fa poc que han arribat al pis quan sona el timbre.
- Iaia, pots obrir tu? Vaig a ajudar a fer l'equipatge a l'Ivan -diu el Narcís.
- Sí, clar... A vegades penso que necessiten una minyona...
Teresa deixa de donar-li el sopar a l'Isaac i obre trobant-se al Quim que entra.
- Hola, espero no ser inoportú... Puc parlar amb el Huari?
- Clar que sí. Entra, està en la seva habitació.
- Gràcies, Teresa.
Quim entra trobant-se al Huari canviant-se de roba:
- Hola... Avui no has venido a trabajar. Passa res?
- Huari, jo... He de parlar amb tu.
- Mira, hoy hemos tenido mucho trabajo y sin Yolanda todo acumula.
- Has de tornar-li la feina a la Iolanda. Si algú ha de plegar soc jo.
- Tu? Pero qué dices? Es tu negocio...
- Ho sé, per això he de plegar, pel bé del negoci -Quim fa una pausa per prendre aire -. Huari, el vi que vas trobar no era de la Iolanda... Era meu.
- Què estàs diciendo?
- El que sents. Jo el vaig amagar per beure'm quan estigués sol. No puc explicar-te ben bé com ha anat tot, però no puc deixar de beure... Fins i tot t'he posat excuses per no anar a la feina...
- Quim, no me lo puedo creer... M'has mentit! M'has enganyat! Me has dejado que despida a Yolanda... -diu emprenyat -. Crec que tens raó. Marxa de lampisteria i no tornis hasta que no vuelvas a probar bebida.
Fred i distant, Huari acomiada al Quim que amb llàgrimes als ulls, surt de l'habitació i del pis.
Teresa es queda sorpresa al veure marxar i no diu res quan veu la cara del Huari.

La sortida del Quim coincideix amb l'arribada de la Montse. Té aspecte de cansada. Entra i seu en el sofà. La Teresa agafa el sobre que porta a la mà.
- Aquests són els resultats de les anàlisis? -diu obrint el sobre per llegir-los.
- Sí, mare... però deixa'ls...
- Análisis, quins anàlisis? -diu el Huari.
- No res... M'he tornat a marejar però no és res...
Ivan surt de la seva habitació amb el Narcís.
- Família, me n'alegro que hi sigueu tots. Com sabeu d'aquí uns dies me'n torno a Boston... i us volia dir que la Natàlia vindrà amb mi...
- Ostres, Ivan... quina bona notícia!! -diu el Narcís molt content.
- La teva serà bona, Ivan... però la de ta mare és la bomba...
- Deixa'ls mare... T'he dit que no els miressis...
- Què passa, Montse? Algun problema? -pregunta Huari amoïnat.
- Ara per ara no... -diu la Teresa rient -. Però d'aquí a nou mesos ja veurem!
- Nou mesos??
- Nou mesos? -repeteix el Narcís estranyat.
- Nou mesos -reafirma la Montse -. El temps que necessito per donar a llum la criatura que porto dins... Huari i jo esperem un fill...
La cara del Huari reflecteix de sobte la barreja d'alegria i sorpresa del moment. Montse l'agafa i li fa un petó, mentre que l'Ivan abraça al Narcís.

Channing